Ciutat-Estat, una nova forma de govern o una burla a l’Estat?

Per Cristina Fanelli.
Palma.
 

El concepte de “ciutat-estat” ha estat objecte d’una evolució històrica que engloba no solament el canvi semàntic del mateix sinó també dels seus diferents elements integradors a través d’un recorregut que inicia al segle VIII a.c. arribant a l’actual societat i al que es relaciona, bàsicament i entre uns altres, la idea d’autonomia/independència. A aquest se li integra, ara, la conceptualització moderna de “zona franca” entesa aquesta com aquella part del territori d’una Nació destinada a la industrialització, exportació i foment de la inversió estrangera sota l’eliminació de traves duaneres i tributàries.

L’origen del debat sobre la possibilitat de crear “ciutats-estat” dins del territori nacional gestionades com a zones franques radica en la idea de “charter city” proposada per l’economista nord-americà Paul Romer. Aquest apel·la a la creació de ciutats-estatut en països en desenvolupament a través de la concessió de la terra i, per tant, de la seva administració per part de tercers. La idea seria donar als ciutadans la possibilitat de triar on volen viure i establir les normes bàsiques i els serveis necessaris per al creixement econòmic. És a dir, bàsicament es tracta de crear una ciutat amb regles i governança altament desenvolupades en una regió subdesenvolupada evitant així, entre uns altres, l’emigració a països desenvolupats.

De conformitat amb la proposta, amb objectius purament econòmics, de P. Romer, l’Estat d’Hondures va aprovar, recentment, el qüestionat Decret de Ciutat Model o RED (Regions Especials de Desenvolupament).

El contingut bàsic que pot extreure’s del text legal citat és la creació de ciutats privades amb un sistema judicial propi, pròpies lleis, propi govern i força policial. A més d’això, les ciutats-estat estarien facultades per a la signatura d’acords internacionals sobre comerç i inversió, per a la creació de la seva pròpia política d’immigració i, fins i tot, per contreure deute intern o extern sense l’aval de l’Estat d’Hondures. En definitiva,  independència judicial, econòmica i de govern dins del territori Estatal a través de la privatització?

Sota el lema de “enfortir al feble govern d’Hondures i la seva deficient infraestructura, eliminar la corrupció i la delinqüència, així com la inestabilitat política” el President d’Hondures, Juan Hernández ha acordat, després de l’aprovació formal del Pla de Viabilitat, que el grup inversor MGK podria ser l’encarregat de dur a terme la inversió necessària per a la construcció de la infraestructura bàsica del primer model de ciutat-estat.

Òbviament, la materialització de la idea de “charter-city” ha provocat una ona de crítiques i, per tant, la presa de postura sobre aquest tema entre defensors i opositors.

D’una banda, els crítics sostenen que ens trobem davant un evident fenomen de privatització del sòl hondureny ja que, de facto, les ciutats models seran construïdes per inversors privats i manejades amb total autonomia pels mateixos.

Contràriament, consideren els defensors la fal·làcia d’aquesta afirmació ja que, a nivell formal, l’Estat d’Hondures seguiria exercint la seva sobirania en matèria de defensa i relacions exteriors la qual cosa exclouria, sota el seu parèixer, la venda del territori hondureny. A més, els mateixos sostenen l’encertat del projecte ja que els motius que fonamenten l’adopció d’aquesta nova “forma de govern” se substancien en “accelerar l’adopció de tecnologies que permetin produir i prestar serveis amb un alt valor agregat, en un ambient estable, amb regles transparents capaces de captar la inversió nacional i estrangera, crear ocupacions que es necessiten per reduir les desigualtats socials, dotar a la població dels serveis d’educació, salut…”

No obstant això, no pot negar-se que confirmat, per l’Estat d’Hondures, el marc legal bàsic de la ciutat-estat, en la realitat pràctica, la ciutat privada tindrà total autonomia per governar-se, administrar-se, signar tractats, establir la seva política monetària, crear els seus propis òrgans judicials…d’una forma totalment independent a l’aparell estatal.

La campanya contra les ciutats-estat s’ha centrat, principalment, en la defensa de la sobirania nacional ja que la mateixa es trobaria en greu perill a través de la seva cessió a interessos privats. Nombrosos són els polítics i els defensors dels drets dels ciutadans que afirmen que “la sobirania d’un país no és negociable”. Sobre aquest tema, no és de més recordar, amb caràcter general, que, de conformitat amb l’article 1 apartat 2 de la nostra Carta Magna, la sobirania nacional resideix al poble del que emanen els poders de l’Estat. La qual cosa exclou, òbviament, que els tres poders estatals, configurats en el seu moment per Montesquieu, puguin exercir-se per organismes que no siguin representatius del poble, és a dir, en el cas a tractar, per interessos purament privats.

Varis i nombrosos han estat els recursos d’inconstitucionalitat interposats davant la Cort Suprema de Justícia Hondurenya. Vàries han estat les veus que s’han aixecat en contra del projecte, entre elles, el relator de Llibertat d’Expressió de l’ONU, Frank la Rue, segons el qual ens trobem davant “…una violació a la sobirania nacional i la garantia de respecte i promoció dels Drets Humans que té l’Estat amb la població al seu territori” i l’Organització Fraternal Negra Hondurenya que considera que “…el projecte emmascara la intenció de lliurar 100 quilòmetres quadrats del territori nacional al capital financer internacional per permetre tot tipus d’il·legalitats, com el blanqueig de diners”.

I és que, en llaures a un suposat creixement econòmic, vam seguir creient que el CAPITAL ho pot tot, fins i tot davant drets o principis constitucionalment protegits i emparats com pot ser el principi bàsic i inviolable de la sobirania nacional? Realment no existeix una altra forma o model econòmic que permeti a determinats països desenvolupar la seva economia sense que es vulnerin fonaments bàsics adquirits?

Per majoria de vots, la Sala del Constitucional va determinar declarar inconstitucional la normativa que crea les Regions Especials de Desenvolupament; la resolució va ser presa amb els vots de quatre magistrats que van determinar que el Decret creador de les “charter cities” contravé la Carta Magna.

De la sentència poden extreure’s diferents afirmacions en contra de la creació de les RED com “…les inversions estrangeres que s’esperen captar impliquen per a l’Estat d’Hondures alienar el territori nacional el que expressament prohibeix la Carta Magna ja que la seva construcció significaria que s’haurà privatitzat l’Estat i, per tant, haurà desaparegut com a tal per donar pas a una gran corporació mercantil” i “…des del punt de vista del sistema judicial això implica la creació de tribunals d’excepció expressament prohibits per la Constitució”. Tot això, en el marc d’una real expatriació d’un sector de la població que, en situar-se en un RED, queda fora de l’Estat Originari d’Hondures.

No obstant això, el cinquè magistrat de la Sala Constitucional es va pronunciar a favor, considerant que la legislació d’aquesta iniciativa que promouen els poders Legislatiu i Executiu, és constitucional.

En vista de que no va haver-hi unanimitat dels cinc magistrats, el recurs d’inconstitucionalitat serà dirimit pel ple de la Cort Suprema de Justícia. Ara, el president de la Cort Suprema de Justícia haurà de convocar el ple perquè els 15 magistrats prenguin una resolució definitiva en el cas.

 

Imatge de un dels projectes presentats per a les Ciutats-estat Hondurenys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.