El dret a l’oblit: els grans perills d’internet

Per David Sáenz Sardà.
Barcelona.
 

“El temps tot ho cura”. L’exponent importància de les noves tecnologies ens permet dotar aquest refrany d’una validesa jurídica tant innegable com controvertida, però sobretot, genera una de les més actuals llacunes jurídiques.

Els exemples son clars i han augmentat en proporció al massiu us d’Internet : problemes menors de fa anys amb la justícia, embargaments relatius a un deute ja pagat, vídeos comprometedors o intranscendents informacions periodístiques que poden des de privar-nos d’una feina a atemptar contra la nostre imatge. Quina protecció tenim front la quantitat d’informació emmagatzemada a la web?

L’alarma mediàtica saltaria quan l’estudiant austríac Max Schrems demanaria a Facebook una copia de tota la informació que tenia d’ell, i lluny de desentendre-se’n, la xarxa social envià a Schrems un CD amb mes de 1000 pagines de dades, rastres i preferències de l’estudiant, qui, poc temps desprès, requeriria formalment a l’empresa la seva immediata eliminació.

Cada cop són menys les veus contraries a la regulació d’aquest dret, encapçalant Espanya, junts amb França i Itàlia, les reclamacions d’una normativa harmonitzada i clara, fins el punt de plantejar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en base a les múltiples reclamacions sobretot enfront de Google Inc., qui s’emparava en la seva procedència americana per escapolir-se de la jurisdicció europea.

La gran iniciativa de la comissària europea Vivian Reding ha portat a la Comissió Europea a proposar la aprovació del Reglament General de la Protecció de Dades, en busca d’un enfortiment dels drets dels usuaris d’Internet davant la utilització de les seves dates emmagatzemades a la web.  Per primer cop, la legislació s’oblida dels anteriors drets ARCO (accés, rectificació, cancel·lació i oposició) i es centra en el “dret a l’oblit”, tal i com descriu l’article 17 del Reglament, buscant no solament la desaparició de la informació pública dels particulars sinó la desindexació d’aquests (en termes menys tècnics, no aparèixer en els buscadors).

La proposta d’una nova llei, vinculant lògicament per tots els Estats Membres, composa el dret a l’oblit partint del dret a borrar amb immediatesa la informació del particular que explícitament així ho requereixi, establint una “privacitat per defecte” de difícil aplicació pràctica així com un fàcil accés a les dades conegudes sobre la pròpia persona. S’afegeixen a aquesta regulació, estableix el reglament, drets de portabilitat d’aquestes dades personals a altres empreses així com el deure de l’empresa d’immediata informació en cas de violació dels mitjans de protecció de la intimitat.

La bona intenció i les dures sancions a les empreses incumplidores no amaguen la gran dificultat d’aplicació pràctica d’aquestes normes, sobretot al entrar en col·lisió amb drets fonamentals repetidament reconeguts com la llibertat d’expressió o el dret a la informació. Com es ponderarà el valor d’aquests drets i qui serà l’òrgan enjuiciador? Les mirades es dirigeixen als òrgans propis dels Estats Membres, on un Tribunal Constitucional de jurisprudència establerta sobre la prevalença de la llibertat d’expressió sobre la intimitat en casos d’informació veraç i de rellevància pública, tindrà ara, per bo o per dolent, una nova font a partir de la qual enjudiciar les creixents controvèrsies.

Així doncs, el panorama actual encomia la privacitat, intimitat, pròpia disposició d’informació i no perjudici per emmagatzemament de dades, tenint en compte la necessitat de protegir-se d’una “reescripció de la historia”, utilitzant el dret de l’oblit no com una eina de redempció o manipulació sinó com unes directrius per a un us sà de les utilitats de la comunicació globalitzada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *