El dia 5 d’octubre d’aquest any, Albert Solà (orfe i adoptat per part d’una família catalana) i Ingrid Sartiau (de nacionalitat belga i criada per la seva mare) van presentar una demanda de reclamació de filiació davant els jutjats de Madrid contra Sa Majestat el Rei Joan Carles I de Borbó, per tal que es reconegui la paternitat d’aquest últim respecte els demandants.
En què es basa la demanda? Per tal de que s’admeti, la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil (LEC), exigeix un principi de prova que serveixi com a fonament dels fets que es volen reclamar (art. 767.1). En aquest cas, són unes proves d’ADN a les que es van sotmetre els demandants, i que determinen que tenen una probabilitat del 91% de compartir progenitor patern. A més, consten les investigacions dutes a terme per part d’Albert Solà, i la declaració de la mare d’Ingrid Sartiau, la qual li va confessar a la seva filla que el seu pare era el rei quan aquest sortia per la televisió. És probable que aquest principi de prova s’admeti, donat que la jurisprudència ha estat molt flexible en aquest aspecte.
Està el rei protegit davant d’aquests litigis?
Segons la lletra de la Constitució Espanyola (CE), no. L’art. 56.3 (en relació amb el 64) es refereix a la seva inviolabilitat pels actes refrendats pel President del Govern o els seus Ministres, els quals sí que seran responsables per aquests actes, però la responsabilitat de la que el protegeix la CE és la criminal i/o política, no la civil (encara que, segons els mitjans de comunicació, només exigeixen la prova genètica i el reconeixement) i, pel que sembla, d’actes duts a terme en raó de la institució que representa, és a dir, com a Cap d’Estat. És obvi que no està dins dels seus actes com a Cap d’Estat el fet d’engendrar fills, i encara és més obvi que no en responen les autoritats més altes del país.
La pregunta principal ara, doncs, és la següent: es pot obligar a que el rei es faci les proves d’ADN?
El Tribunal Constitucional ha determinat amb una doctrina constant que, tot i que aquesta obligatorietat podria trobar problemes respecte al dret a la dignitat (art. 10.1 CE) o la intimitat (art. 18.1 CE) del pare, la obligació de sotmetre’s a les proves “no és constitucionalment qüestionable”, ja que en cas contrari es vulnerarien els drets de l’altra part a la tutela judicial efectiva (en concret, prohibició de la indefensió), i el reconeixement constitucional que es fa a la possibilitat d’investigar la paternitat (arts. 24 i 39.2 in fine CE, respectivament). Tot això, tenint en compte el deure dels pares a prestar assistència als seus fills (art. 39.3 CE), i que el tema de la filiació, com a estat civil, és una qüestió d’ordre públic.
No obstant, el tribunal admet que aquesta “no qüestionabilitat” de la obligació a sotmetre’s a les proves es suavitza, quan no desapareix, davant l’existència d’altres proves que demostren la paternitat. En aquests casos, la prova d’ADN no seria necessària i no estaria justificada la invasió dels drets a la dignitat i a la intimitat, ja que l’ordenament no només preveu la possibilitat d’utilitzar qualsevol mitjà de prova (art. 767.2 LEC), sinó també una sèrie de supòsits en els que es presumeix la paternitat (SSTC 7/1994 i 95/1999).
En cas de que es negui a fer-se les proves, es pot concloure que el que està fent és admetre la paternitat de manera indirecta?
L’anomenada ficta confessio, en termes jurídics, no opera en aquest àmbit, almenys quan la decisió del tribunal es basi única i exclusivament en aquesta negativa, sense que constin més proves (art. 767.4 LEC i STC 29/2005, de 14 de febrer).
Així, es pot declarar la paternitat a una persona encara que no hi hagi una “prova directa”, sinó que n’hi haurà prou amb que es provi que van conviure junts (en relació afectiva) durant el període de concepció, així com el reconeixement exprés o tàcit, la possessió d’estat, entre altres (art. 767.3 LEC). S’haurà de veure doncs, què és el que s’al·lega i quines proves aporta l’altra part (si és que n’aporta), i la veracitat que puguin aportar les proves d’Albert Solà i Ingrid Sartiau. A més, donat que el procediment revesteix un interès públic, hi hauria la intervenció com una part més del Ministeri Fiscal, que també pot presentar proves, així com la facultat del jutge en aquests procediments de decretar d’ofici les proves que estimi pertinents.
Quines conseqüències implicaria una sentència ferma que reconegués la paternitat del rei respecte als demandants?
La més important sens dubte és la de que Albert Solà, de 56 anys, passaria a ser el primogènit del rei, i per tant seria l’hereu al tro. Aquesta conseqüència és la que s’extreu d’una interpretació literal de l’art. 57.1 CE, sense que en els més de 30 anys de democràcia s’hagi regulat res més respecte aquest institució (la qual cosa ja ha causat nombrosos problemes de llacunes normatives, com quan el monarca es va lesionar i no podria atendre les seves obligacions).
Tot i així, també s’ha d’estar atent al que estableix l’apartat 5 del mateix article: “Las abdicaciones y renuncias y cualquier duda de hecho o de derecho que ocurra en el orden de sucesión a la Corona se resolverán por una Ley orgànica”. D’aquesta manera, serien les Corts Generals les que tindrien l’última paraula, encara que en altres casos, com quan el rei es va lesionar, no s’ha optat per aquesta via, sinó que s’ha deixat la solució en mans dels usos dinàstics.
Per altra banda, una altra conseqüència rellevant de l’estimació per part del jutge de que Albert Solà i Ingrid Sartiau són fills del rei, els atorgaria una sèrie de drets successoris, en l’àmbit civil patrimonial. Segons els arts. 806, 807 i 808 del Codi Civil Espanyol, la totalitat dels fills tindrien dret a una porció de l’herència, anomenada llegítima, de la que el rei no podria disposar en el seu testament, i la qual avarca, respecte als fills, les dues terceres parts de l’herència. Segons recents notícies, el patrimoni privat del rei Joan Carles I és, aproximadament, de 1.800 milions d’euros.
