La jurisdicció de la Cort Penal Internacional

Per David Fernández Pérez.
Barcelona.
 

La Cort Penal Internacional és el primer òrgan penal de jurisdicció internacional que té caràcter permanent i universal. Anteriorment s’han constituït altres tribunals internacionals com els Tribunals Militars de Nuremberg i Tòquio, o els Tribunals ad hoc, com el de Iugoslàvia o Ruanda  però amb caràcter temporal i concret. Per tant, la creació de la CPI és un gran pas per crear una jurisdicció penal internacional. Cal destacar que la CPI té una serie de límits de jurisdicció:

Primerament, ratione materiae, només té competència sobre els crims indicats a l’art. 5 de l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional (St CPI) que són els de genocidi, de lesa humanitat, de guerra i d’agressió caracteritzats per ser els més greus de transcendència internacional.

En segon lloc, ratione temporis, només té competència sobre els actes que s’hagin produït amb posterioritat a l’entrada en vigor del St CPI -al 2002-.

En tercer lloc i més important, el principi de complementarietat que regeix la relació entre la Cort Penal Internacional (CPI)  i els ordenaments nacionals, establint la jurisdicció cas per cas del òrgan pertinent. La Cort, segons l’art. 1 St CPI té un caràcter complementari de les jurisdiccions penals nacionals; establint un règim de subsidiarietat. Es va decidir acordar aquest sistema per diverses raons com el respecte de la sobirania dels Estats -sens dubte, es tracta d’una qüestió molt delicada ja que històricament el monopoli de l’acció penal ha sigut un element simbòlic dels Estats-; la major eficàcia de la persecució d’aquests crims a nivell nacional i per últim la capacitat limitada d’actuació al tractar-se d’un òrgan supranacional; ja que encara que la CPI tingui jurisdicció pròpia sempre necessita de la col·laboració dels Estats nacionals en diversos àmbits d’un  procés, com per exemple en l’execució de les sentències.

L’art. 17 St CPI regula el principi de complementarietat i com regirà la subsidiarietat de la CPI establint les condicions que s’han d’examinar. Aquest procediment d’anàlisi es focalitza sobre dos elements: la capacitat i/o la voluntat d’un Estat de exercir la jurisdicció.

La capacitat fa referència els instruments jurídics necessaris per realitzar un procediment: lleis, jutjats, detenció imputats… Aquesta incapacitat es pot trobar en països que encara tenen un conflicte intern i per tant, el poder Estatal no té la facultat de poder exercir el poder judicial correctament.

La voluntat que fa referència a aquells casos que l’Estat no vol jutjar a l’individu que presumptament ha comès un crim internacional. Aquesta “no” voluntat, es pot expressar de diverses maneres: no iniciant un procés, iniciar el procés però desestimar-lo, aplicar sancions molt reduïdes… Normalment aquests casos es produeixen quan els individus que haurien de ser processats encara tenen molta influència i/o poder dins de l’Estat concret.

El gran problema d’aquest sistema de jurisdicció és la intervenció en els països que encara es troben en un situació de conflicte intern, però inicien un procés de transició i realitzen mesures per assegurar la pau com per exemple a Colòmbia -en la qual encara continua el conflicte entre el Govern i diverses grups guerrillers i paramilitars-. En aquest context, l’any 2005 al legislador colombià mitjançant la llei de “Justicia y Paz” va establir penes reduïdes de 5 a 8 anys, per crims que per la seva gravetat podrien ser competència de la Cort, quan els autors confessin o també quan siguin condemnats mitjançant un procés judicial.

Tenint en compte que l’aplicació de sancions reduïdes és un dels casos en que la CPI ha d’entendre que hi ha mancança de voluntat, hauria d’obrir una situació i detectar els casos i imputats concrets realitzant els processos pertinents. Encara que, re melius perpensa des d’un punt de vista polític, la intervenció de la CPI podria impedir la continuïtat del procés de pau el que s’aspira mitjançant aquesta legislació i altres acords similars que portin a una transició amb el corresponent canvi de règim. És obvi, que els grups paramilitars i les guerrilles no acceptarien ser jutjats per la CPI sens que això provoqui un increment de violència en el conflicte, ergo seria un pas enrere.

La realitat ens mostra que després de més de 10 anys d’investigacions la CPI no ha actuat i certament es fonamenta en la justificació política esmentada, però que, de totes maneres, contradiu el sistema de jurisdicció establert pel St CPI que en cap moment estableix una clàusula per la qual no es pugui iniciar un procediment per raons d’inestabilitat polític, ja que el fi d’aquesta jurisdicció és intervenir  quan els Estats no tinguin capacitat i/o voluntat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.