Heroi o Villà?

Per Arnau Martí.
Barcelona.
 

Lance Armstrong, segurament un dels millors ciclistes de la història, pot veure desaparèixer tots els seus èxits i victòries aconseguits des de 1998: 7 Tours de França i un bronze en els jocs olímpics de Sidney.

La USADA (U.S Anti-Doping Agency) ja ha decidit de forma preventiva (doncs per fer-ho de forma oficial es necessita el consentiment de la UCI), i davant de  la presentació de càrrecs formals d’aquesta mateixa organització als tribunals, anular els 7 Tours de França que el ciclista va guanyar de forma consecutiva des de 1998 fins al 2005 i suspendre’l de per vida de l’exercici del ciclisme professional.

Ja no és notícia el conflicte que tenen davant dels tribunals i respecte a les drogues Lance Armstrong i les Organitzacions Anti-dopatge. Des de que en la seva tornada al ciclisme professional decidís treballar amb el Doctor Ferrari (el qual va ser condemnat per Frau Esportiu posteriorment) el seu nom ha estat sempre en el punt de mira de possibles trames de dopatge en un esport que,  i més últimament, sempre ha tingut molts problemes al respecte de l’ús de substàncies il·legals que milloren el rendiment:

Si bé el 2004 fou un llibre, i posteriorment un diari (The Sunday Times) els que afirmaren l’ús de substàncies dopants tant per part d’Armstrong com dels seus companys d’equip degut a tot un seguit de testimonis, al 2005 el seu ex assistent personal ja l’acusà de possessió i ús d’anabolitzants. En aquests dos casos, el primer amb més efecte mediàtic que el segon, el ciclista se’n sortí amb acords extrajudicials dels que no se’n coneix els termes. Més problemàtica i coneguda ha estat la relació entre la premsa francesa (el diari l’Equip per sobre de tots) i l’americà, el qual davant de les acusacions constants de dopatge (la primera acusació que realitzà l’equip data de 1999) sempre ha mantingut una posició defensiva, declarant obertament la tírria i mania que els mitjans francesos sempre li han tingut.

La Convenció Internacional contra el dopatge en l’esport de l’UNESCO és la que constituí un marc jurídic internacional i reconegué el, ara per ara vigent, Codi Mundial d’Antidopatge però la organització més important sobre el tema que ens ocupa és l’Agència Mundial Antidopatge; un organisme independent amb estatut de Fundació Privada que fou creat per organitzacions esportives i governs al 1999 degut a l’escàndol del Tour de França de 1998 (on el nom de Lance Armstrong va sonar amb força) amb l’objectiu de promoure i coordinar els valors positius de l’esport i la lluita contra el dopatge a tot el món i en totes les formes.

El Codi Mundial Antidopatge és un text jurídic que conté tant aquells supòsits en els que es pot considerar que un esportista s’està dopant com les substàncies i mètodes prohibits (tant en competició com fora de competició) per als esportistes, tant de forma general, com de forma específica (hi ha substàncies prohibides només per a determinats esports, com per ara l’alcohol en el billar o el karate), els efectes positius i negatius de l’ús d’aquestes substàncies, el control que es realitza sobre el dopatge (i els drets i deures inherents a ell), així com les conseqüències de l’ús de substàncies prohibides.

De que s’acusa a Lance Armstrong aquest cop?

Doncs bé, la USADA ha fet públic un informe en el que s’afirma l’ús, per part de l’ex-ciclista, d’EPO, transfussions de sang o testosterona entre altres des del 1998 fins el 2005 basant-se en unes mostres de sang datades de 2009 del mateix Armstrong.

La possibilitat de que Lance Armstrong perdi els seu set triomfs en el Tour de França comportaria, com a conseqüència, el nomenament de nous campions del Tour de França : Alez Zulle, Jan Ullrich (3 cops), Joseba Beloki, Andreas Kloden i Ivan Basso.

Malgrat la possible veracitat d’aquest particular cas, la continua lluita de les organitzacions Anti-Dopatge s’apropa més a una caça de bruixes que a un veritable intent d’acabar amb l’ús de substàncies il·legals. Es extrany que només als ciclistes amb més palmarès se’ls acusí de prendre substàncies il·legals pel que ja son molts els que creuen que és necessari canviar la política respecte al dopatge i treballar per trobar mètodes preventius ex ante davant de mètodes sancionadors ex post (que cada cop resulten ser més inefectius davant l’avanç científic en l’ús d’aquestes substàncies).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.