Les injúries en els fòrums d’internet

Per Jaume Genescà.
Girona.

 

Es tracta de la sentència de l’Audiència Provincial de Toledo de 1 de juny de 2012. El cas enjudiciat versa sobre unes injúries dutes a terme per un usuari en un fòrum d’internet, dirigides a un Fiscal degà de Talavera de la Reina, i al president del Tribunal Superior de Justícia de Castilla-La Mancha (TSJCLM).

Respecte al primer, l’usuari en qüestió deia que tenia una estètica feixista “o potser millor Franquista”, i que de fet, no només tenia aspecte d’aquest, sinó que ho era. Explica que el fiscal formava part de la Brigada de Político-Social de la dictadura franquista, i que, segons la seva opinió, no ha canviat de postura.

Respecte al segon, l’usuari el situa al capdavant d’una “estratègia”, en la que participarien tots els jutjats de Talavera, segons la qual imposen criteri segons la seva ideologia, que qualifica de caciquista, amb tràfic d’influències i prevaricant.

És obvi que en aquests casos hi ha dos drets fonamentals que xoquen: el dret a la llibertat d’expressió i el dret a l’honor. El delicte d’injúries el trobem recollit a l’art. 208 del Codi Penal (Llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre), el qual estableix que aquestes han de ser greus, i afegeix, que no seran greus les que consisteixin en una imputació de fets, excepte quan es faci sabent que no és cert.

El tribunal, per la seva banda, explica la doctrina del Tribunal Constitucional respecte al conflicte d’aquests drets. En resum, es podria dir que la llibertat d’expressió és molt important donat el sistema democràtic en el que vivim, i que està en connexió amb el valor superior del pluralisme polític. És a dir, garanteix la formació de l’opinió pública sobre aspectes d’interès general, i limitar-lo seria, al cap i a la fi, antidemocràtic. Això comporta que, quan s’exerceix la llibertat d’expressió de forma legítima, no hi pot haver injúries, ja que no és una acció antijurídica.

Ara bé, com se sap, cap dret és absolut. La Constitució no inclou un dret a l’insult, de manera que la llibertat d’expressió no empararia les expressions que són impertinents o innecessàries per tal de complir amb la finalitat esmentada, i siguin irrevocablement vexatòries.

Respecte els fets del cas, el tribunal entén que al fiscal se l’ha qualificat de feixista, i no en el sentit de pertànyer al moviment polític italià (encara que l’usuari fes menció expressa al franquisme), sinó com a “sinònim d’assassí, torturador, o altres significats similars”. Pel fa a les referències al president del TSJCLM, el tribunal ha entès que se l’hi imputa de ser un cap o promotor responsable de la corrupció en el jutjats de la zona.

El tribunal arriba a la conclusió que les expressions de l’usuari imputat no es fonamenten en el dret de la informació ni a la llibertat d’expressió (garantir la formació d’una opinió pública), sinó un “ànim de ressentiment o venjança” envers les resolucions judicials adverses que l’han afectat (condemnes per delictes sobre conducció etílica, danys, estafa, entre altres).

Per últim, la sentència també ratifica la condemna a l’administrador del fòrum. En aquest cas es plantejaven més dubtes, ja que, tot i l’article 212 CP fa responsable civil solidària a la persona propietari del lloc web (del mitjà informatiu, en general), la Llei 34/2002, de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic (LSSICE) estableix un règim de responsabilitat diferent.

Aquest règim consisteix en el següent: els prestadors de serveis estaran subjectes a les responsabilitats de qualsevol tipus que es preveuen a l’ordenament jurídic, però sens perjudici del que es disposa en aquesta llei (art. 13.1 LSSICE). Doncs bé, el que disposa (art. 16) és que aquests no seran responsables sempre que compleixin dues condicions: No tinguin coneixement de que l’activitat duta a terme és il·lícita; i, si el tenen, que actuïn amb diligència per retirar les dades.

Quan s’entén que existeix aquest coneixement? El mateix article ens diu que es donarà aquest quan un òrgan competent hagi declarat la il·licitud de les dades, ordenant la seva retirada o que s’impossibiliti l’accés a les mateixes; o bé, quan s’hagi declarat l’existència de la lesió, i el prestador (en aquest cas, l’administrador) conegui la resolució, s’hagi ordenat no la retirada de les dades lesives. En el present cas, cap d’aquestes resolucions s’havia donat, i per tant, a primera vista, l’administrador quedaria exonerat.

Quina interpretació ha utilitzat el tribunal, doncs, per condemnar-lo? L’argument utilitzat és que la lletra de la llei no diu en cap moment que les condicions esmentades per exigir responsabilitat siguin tancades, ja que no es diu que “només” si hi ha una declaració, i conclou que hi poden haver altres casos en què li sigui exigible a l’administrador que actuï diligentment i elimini les dades. Entén que quan es donen unes declaracions que són ofensives, no s’ha d’esperar a que així es declari per un tribunal, i ho equipara amb la incitació a cometre atemptats terroristes pel mateix mitjà. A més, afegeix el tribunal, l’administrador havia hagut d’exigir a l’usuari que rectifiqués els seus comentaris en altres ocasions, la qual cosa demostra que ja era conscient de que s’havien d’impedir certs comentaris sense declaració judicial, i més quan no era la primera vegada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.