Després d’una breu pausa de cafè de mitja hora, ha donat inici la segona mesa, aquesta moderada per Bernardo M. Cremades, membre de l’ International Council of Commercial Arbitration i soci de B. Cremades y Asociados. Els ponents que l’han conformat han estat: Johan Gernand, president de l’Institut d’Arbitratge de la Càmera de Comerç d’Estocolm i bastant-se en el Reglament Arbitral d’Estocolm de 2010; Adrian Winstanley, director general de la London Court of International Arbitration i basant-se en el Reglament de la mateixa, de 1998; Mohamed Abdel Raouf, director d’ El Cairo Regional Centre for International Commercial Arbitration i basant-se en el Reglament del mateix, de 2011; i Andrés Jana, advocat soci de Boall Mir & Alvárez Jana i basant-se en els Reglaments Arbitrals a Xile.
En aquesta segona mesa el moderador ha tingut major protagonisme i hi ha hagut més intervencions del públic, buscant aquell anglicisme tan famós conegut com “feedback”. El moderador inclòs ha aconseguit arrencar algunes rialles com quan ha explicat que la paraula “talant” no tenia bones connotacions a Espanya. En una de les seves intervencions també s’ha mostrar crític amb el fet que en moltes ocasions s’opta per arbitres més reconeguts que propers a la cultura del litigi en qüestió.
El primer en intervenir ha estat John Germand, que ha acceptat la internacionalitat però sense oblidar la regionalitat, sota condició que aquesta sigui prou competent. Ha parlat a fons sobre les ineficiències ad hoc que té la India i que estan minvant el protagonisme mundial de l’economia de dit país. També, com a resposta a l’interpel·lació dels assistents, ha fet una crida a l’aposta pel jovent qualificat, doncs hi ha una clara tendència a valorar més àrbitres d’edat avançada.
El segon ha estat Adrian Winstanley, el qual ha parlat de la globalització i ha estimat que la pèrdua del toc local no ha de ser un problema. Ha explicat l’èxit en els casos d’inversió estatal com a alternativa potent al sistema judicial. I ha ressaltat que una de les feines mes difícils, sinó la que més, i que més es qüestiona, és l’elecció dels arbitres per a cada litigi. Més endavant, responent al públic, no ha dubtat en criticar que, de vegades, els àrbitres eviten anar més enllà dels fets.
En tercer lloc ha intervingut Mohamed Abdel Raouf, fent afirmacions tan clares com què la revolució al món àrab és un procés que implica una adaptació i renovació. Amb normes homogeneïtzades, d’abast internacional. També ha defensat l’organització de tallers en l’idioma local per tal de potenciar els centres regionals i aproximar als egipcis a la seva llei, la qual té una gran similitud amb la francesa. I ha afirmat que, avui en dia, la nacionalitat dels àrbitres ja no suposa cap problema, perquè tots els àrbitres parlen la llengua de l’arbitratge. Recordant, però, que la designació, tant d’aquests com de presidents de les institucions, ha de ser un risc calculat.
I com a quart i últim expert ha participat el xilè Andrés Jana afirmant, en primer lloc, que Amèrica Llatina aposta per la regionalitat i un sentiment d’identitat. Ha parlat de l’expansió de l’arbitratge cap a Àsia i s’ha lamentat de l’existència de bones lleis d’arbitratge però que en la seva majoria no s’apliquen o no es fa correctament.
La segona mesa ha extret una conclusió molt clara, identificada en la següent exemplificació de quès vol dir internacionalitat: la Cort Internacional d’Arbitratge designa àrbitres que actuen a nivell local, a proposta de comitès nacionals.
