El Tribunal Constitucional espanyol afirmà a una sentència del 20 de setembre, fa pocs dies publicada, que el català és un mèrit a l’Administració de Justícia però no pas un requisit. Aquest fil argumental s’ha centrat essencialment en l’Art.149.1.5 de la Constitució, que determina que “[l]’Estat té competència exclusiva sobre […] Administració de Justícia”, entre d’altres. El fet que la Justícia sigui una competència exclusiva de l’Estat fa que l’administració que li dóna cobertura, i el seu funcionariat en conseqüència, tinguin caràcter estatal; i per tant, els criteris de selecció, formació i organització estiguin establerts pels poders públics centrals, i no pas autonòmics.
Aquesta sentència és fruit d’un recurs d’inconstitucionalitat que presentà el Parlament de Catalunya, el 25 de març de l’any 2004, contra una trentena de normes jurídiques de la reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial promoguda per l’administració Aznar, un any abans: la Llei Orgànica 19/2003, de 23 de desembre, de modificació de la Llei Orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del Poder Judicial. El fonament del recurs es vertebrà sobre tot en un possible conflicte de competències entre la comunitat autònoma i l’Estat, ja que la Generalitat de Catalunya considerà que aquesta darrera reforma abans esmentada envaïa algunes de les seves competències.
La decisió final del Tribunal Constitucional també ha fet esment a la famosa Sentència nº31/2012 del Tribunal Constitucional, Ple, de 28 de Juny de 2010, coneguda popularment com a “la sentència de l’Estatut”. Aquesta sentència ja esgrimí en un dels seus fonaments jurídics que les competències de Catalunya només es circumscriuen a l’àmbit del personal no judicial de l’Administració de Justícia, i no pas el judicial. Per tant, en processos de selecció de personal judicial el coneixement escrit i oral del català es valorarà com a mèrit, però no com a condició, excepte en alguns llocs de feina molt específics, on el coneixement de la llengua sí pot considerar-se un requisit exigible.
1 comment