Ignorantia iuris (non) excusat en el Dret Penal

Per Tomàs G.Garcia Micó
Barcelona
 

Aquest llatinisme pot semblar poc conegut o remot i, probablement, sigui encertat aquest plantejament doncs troba els seus orígens en el Dret romà, de la ma del conegut per tothom Aristòtil i anomenat “nemo censetur ignorare legem”, és a dir, “ningú considera que és un ignorant de la llei”; en el nostre ordenament jurídic es coneix aquest principi com el defineix el Codi Civil espanyol “la ignorància en el Dret no excusa del seu compliment”, o com se’l denomina al U.S. Common Law “ignorance of law does not excuse no one”. Amb aquest article es pretén que els lectors dilucidin i aclareixin els seus dubtes en referència a aquest principi de gran rellevància per tot l’ordenament jurídic i, concretament la seva relació amb el Dret Penal.

Estat de Dret formal i material

L’article 1 de la Constitució Espanyola de 1978 (d’ara en endavant, CE) reconeix que “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret” però, què és l’Estat de Dret? Aquest concepte pot distingir-se segons dues perspectives diferents:

 –  Estat de Dret en sentit formal, com “aquell on la llei és l’instrument de conducta d’ús preferent per a guiar la conducta dels ciutadans d’un país. La transparència, predictibilitat i generalitat que subjauen a un Estat de dret efectiu faciliten les interaccions humanes, socials i econòmiques, a més de que ajuden a prevenir els conflictes i a solucionar-los de manera eficient, efectiva i pacífica […]. Si es vol que l’Estat de dret sigui una eina efectiva per a guiar la conducta humana ha de complir tres requisits (Raz, 1979): (i) que el dret sigui l’instrument principal de govern, (ii) que la llei tingui unes qualitats tals que la facin susceptible de guiar la conducta humana; i (iii) que els poders públics la interpretin i apliquin de forma congruent[1].

– Estat de Dret en sentit material, com a garantia de que les lleis són les garants dels drets fonamentals constitucionalment reconeguts. Així doncs, l’element formal de l’Estat de Dret (pauta de conducta i actuació) es veu concretat els elements materials del mateix (reconeixement dels drets fonamentals per mitjà de les Constitucions); per un altre cantó, es veu una bicefàlia entre els dos aspectes de l’Estat de Dret així com es reconeixen unes llibertats mínimes per a la convivència en àmbits més enllà del social (aspecte positiu), és necessari el reconeixement de la contrapartida doncs no es pot afirmar que els ciutadans tenen drets si no tenen unes obligacions o pautes d’actuar (aspecte negatiu);  altrament, aquestes obligacions previstes per les lleis han de complir-se.

Concretament la Llei Penal actua com a garantia de la pau social i, alhora, com a guia de conducta dels ciutadans que no podran incomplir-la amb la simple al·legació del seu desconeixement i encara més si és una norma bàsica present a tot ordenament jurídic (no matar). Ara bé, la dificultat pot arribar de mans d’aquelles conductes que són més complexes o que a altres ordenaments jurídics estan permeses (per exemple, la pràctica de l’ablació de clítoris a certs països africans, si una família d’algun d’aquests països practica a qualsevol país europeu serà acusat per un delicte de lesions agreujades amb la circumstància del 149.2 CP per “mutilació genital”), aquests situacions estan resoltes al Dret Penal amb la d’exempció coneguda com error de prohibició (article 14.3 del Codi Penal).

 La ignorància (in)excusable en Dret Penal espanyol

L’estudi de la ignorància inexcusable serà analitzat des de la perspectiva del Codi Civil i del Codi Penal.

L’article 6 del Codi Civil és prou clar al dir “la ignorància de les lleis no excusa del seu compliment. L’error de dret produirà únicament aquells efectes que les Lleis determinin”. Aquest aforisme jurídic té una clara finalitat, evitar que la manca de coneixement del Dret serveixi com a mitjà per a eludir la possible responsabilitat derivada de fets realitzats contra legem.

Com anteriorment s’ha apuntat, l’article 6.1.II del Codi Civil diu que “l’error de dret produirà únicament aquells efectes que les Lleis determinin”, doncs bé, això es pot connectar amb el Codi Penal, concretament amb l’article 14.3, que diu “l’error invencible sobre la il·licitud del fet constitutiu de la infracció penal exclou la responsabilitat criminal. Si l’error fos vencible, s’aplicarà la pena inferior en un o dos graus”; a aquests efectes, la STS (Sala 2ª), de 25 de març de 2003 (núm. 644/2003. RJ 2003/4506) diu que “jurisprudencialment es ve senyalant que per a valorar l’existència d’error en un cas concret és precís tenir en compte les condicions psicològiques de l’infractor, així com també les possibilitats que va poder tenir de rebre instrucció i assessorament per a conèixer la transcendència de la seva conducta” (Fonament jurídic únic).

Ha estat reconegut per la jurisprudència de les Audiències Provincials (SSAP Màlaga (1ª), de 20/03/2000 (núm. 106/2000) i Burgos (1ª), de 17/09/2004 (núm. 353/2004)), la segona sentència citada diu “la jurisprudència del TS (diu la STS 23/06/1999), després de posar en relleu la greu dificultat que suposa l’apreciació tant de l’existència d’error com el caràcter vencible o invencible del mateix, per pertànyer en darrer terme a l’arcà íntim de la consciència de cada individu (vid. STS 03/01/1985), ha declarat que no cap invocar l’error quan s’utilitzen vies de fet desautoritzades per l’ordenament jurídic, que tot el món sap i a tots consta que estan prohibides, pel que no es pot conjecturar o invocar els dits errors en infraccions de caràcter natural o elemental la il·licitud de les quals és notòriament evident i de comprensió i constància generalitzada”.

Les resolucions judicials abans esmentades fan referència al criteri de la vencibilitat de l’error, en cas de que la persona exercint la mínima diligència esperada de qualsevol persona podria haver conegut de la infracció, estarem davant un error vencible (que redueix, segons l’article 14.3 CP, la pena en un o dos graus); però en cas de que fos completament impossible el coneixement de la infracció, el Codi Penal preveu l’exempció de responsabilitat penal per error invencible

Aquesta ha estat una perspectiva jurisprudencial, doctrinal i legal de l’error de prohibició, un supòsit en el qual la ignorància és excusable sempre i quan sigui creïble l’al·legació del coneixement.


[1] PABLO, Alonso (Coord.); PAYNE; J.Mark; et al.  (2007): República del Perú: Evaluación de la gobernabilidad democrática. Madrid: Universidad Complutense, Instituto Complutense (p. 66).

Tomàs Gabriel García Micó.

Estudiant de Dret a la Universitat Pompeu Fabra. Les meves àrees d’investigació i estudi preferent són el Dret Penal i el Dret Administratiu, ambdues branques del Dret Públic; i, també Dret Comparat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.