La trampa dels prèstecs universitaris

Per Arnau Martí.
Barcelona.
 
 

De les 10 millors universitats previstes en la classificació de la web www.timeshighereducation.co.uk, 7 són americanes. De fet, la universitat de Oxford és la única universitat no americana dins del top-5 d’universitats mundials (i Anglaterra l’únic país que entra dins del top 10 apart d’EUA) atenent a criteris de professorat, recerca, moviment d’estudiants i renom internacional.Un altre estudi, de la web www.therichest.org, permet veure com les 10 universitats més cares del món es troben, exclusivament, als Estats Units d’Amèrica, no essent cap d’aquestes, a més, dins del top-10 de millors universitats.

No entrant en el fet de que l’educació universitària americana sembla ser la més completa segons els estudis, en aquest article ens centrarem en analitzar l’encariment de l’ensenyament superior a la primera potència mundial. I és que l’educació universitària als EUA fa temps que ha entrat en una bombolla especulativa deixant de ser sostenible i començant a ser un verdader luxe. El cost de les matrícules ha incrementat un 900% els últims 30 anys i actualment els preus de les universitats (tant sols les matrícules) oscil·len entre els 20.000-30.000dolars en cas de les barates (i públiques) i 50.000 dòlars en cas de les cares (53.150 anuals en cas del College Sarah Lawrence, el segon més car del món). Aquest no és el preu total anual doncs moltes de les universitats tenen els campus allunyats dels nuclis urbans pels quals a la tarifa ja esmentada s’ha de sumar els diners per l’allotjament, pels llibres, pel menjar, per l’assegurança mèdica, pel transport local diari, per l’internet, pel telèfon,…és a dir que al preu de matrícula s’ha de sumar una xifra total de 9.000-15.000 dòlars per any (aproximadament i segons estudis diversos).

Es normal llavors, en els EUA, que si els pares no arriben a poder pagar els estudis universitaris als seus fills, siguin aquests els que hagin de demanar préstecs universitaris per tal de poder-se finançar els seus graus i llicenciatures. De fet, actualment hi ha un verdader mercat financer muntat entorn el mercat de préstecs universitaris on participen moltes entitats de crèdit que funciona a la perfecció. La realitat és que més de la meitat dels actuals estudiants nord-americans als EUA tenen un préstec privat per a poder anar a les aules que arrastraran fins ben entrada la seva vida laboral. 1 de cada 5 d’aquests universitaris amb préstec privat serà, de fet, i segons els estudis, perseguit per impagament. I és que al contrari que es pot fer en casos de préstecs immobiliaris en els mateixos EUA, en el préstec educatiu no es permet la dació en pagament (és a dir, no es pot donar el títol universitari aconseguit a canvi de veure finalitzat el seu deute) fet que suposa l’obligació de pagar la seva totalitat. Amb el deute estudiantil pròxim al 511% i l’índex d’atur entre els joves al 9,1% aquests préstecs s’han convertit en una verdadera tela d’aranya per a qualsevol estudiant dels EUA (i també pel govern, doncs el deute provoca la reducció de consum per part dels joves).

Escut de la Universitat de Oxford

No tothom s’ha quedat callat davant aquesta situació, diversos col·lectius estudiantils han començat iniciatives per a aconseguir firmes i complir objectius com la gratuïtat de les universitats públiques així com la publicitat de les finances de les universitats privades (moltes d’elles finançades per grans empreses) i l’eliminació dels interessos en els crèdits estudiantils. Cal dir, però, que l’èxit aconseguit per aquests col·lectius és bastant limitat. No s’ha aconseguit el nombre de firmes que s’esperaven i malgrat si que s’ha pogut portar el tema als debats polítics aquest no ha estat mai un dels punts clau de cap de les dues campanyes dels dos principals candidats a les eleccions.

La classe mitjà i baixa torna a ser, doncs, fortament perjudicada. Només es pot estudiar si es demana un crèdit i un cop un es llicencia la deute ha crescut i multiplicat degut al pas dels anys i dels interessos o penalitzacions. Es normal en aquest sistema, doncs, que un estudiant es llicenciï i tingui un deute de 35.000 dòlars (uns 27.515 euros).

Davant d’aquest sistema educatiu tant classista (només si es tenen diners es pot accedir a l’educació superior a menys que un es vulgui endeutar de per vida) sorprèn tant que cap dels dos candidats a la Casa Blanca hagi incorporat una possible reforma educativa com a eix central de campanya juntament amb la creació de treball, com que en cap debat entre ells s’hagi prestat la menor atenció al tema.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.