L’article de la discòrdia

Per Guillem Martínez.
Barcelona.
 

L’article 155 de la Constitució obre la porta a la intervenció d’una Comunitat Autònoma. És aplicable a l’actual marc polític català?

El clima polític i social actual generat pel debat sobre el independentisme a Catalunya i a d’altres regions d’Espanya ha suscitat que no poques veus de l’espectre social, polític i inclús intel·lectual demanessin al Govern central l’aplicació d’un article peculiar en un Estat descentralitzat com el nostre; el 155 de la Constitució Espanyola (en endavant CE).

Aquest article diu, textualment; “Si una Comunitat Autònoma (CA) no complís les obligacions que la CE i d’altres lleis li imposin, o actués de forma que atempti greument a l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al President de la CA i, en cas de no ser atès, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per a obligar a aquesta al compliment forçós de dites obligacions o per a la protecció del mencionat interès general”.

El President de l'estat espanyol, Mariano Rajoy, amb el President de la Generalitat de Catalunya, Artus Mas.
El President de l'estat espanyol, Mariano Rajoy, amb el President de la Generalitat de Catalunya, Artus Mas.

Veiem que és bastant clar al respecte. D’una banda condiciona la intervenció estatal de les competències del Govern autonòmic a dues condicions separades per una disjuntiva (el “o actués”), és a dir presenta dos supòsits d’incompliment per a poder efectivament subrogar-se en la figura del Govern autonòmic. En primer lloc no complir amb el que diu la CE i d’altres lleis, és a dir, literalment incompleix el que les lleis prescriuen (per exemple no respectar la Llei Orgànica 2/2012 d’Estabilitat Pressupostària en els seus límits de dèficit), o d’altra banda, aquesta CA estigués actuant d’una manera contrària a l’interès general, extrem ben subjectiu, ja que depèn de factors ben diversos la construcció mental que modula el que s’entén per interès general, ja que per posar un exemple, un polític tindrà una visió diferent que un sindicalista del que s’hauria d’entendre interès general.

Pel que fa al fet que dota de legitimitat aquesta intervenció competencial l’article fa la menció de que cal la majoria absoluta del Senat, aquella que actua com a representació territorial de l’Estat. Cal que en una votació més de la meitat dels seus membres hi votin a favor, cosa que no seria gaire complicada en el marc actual, doncs el Senat es composa de 266 membres i el Partit Popular en disposa de 166, és a dir, supera amb escreix la majoria absoluta, però també cal recordar que no són l’únic partit que simpatitzaria amb el que molts anomenen cop constitucional.

Seria un article que, per exemple, en cas de que el Parlament català convoqués una consulta popular sense autorització del Govern de l’Estat, en entendre aquest últim (admetria prova en contrari) que la potestat d’autoritzar referèndums la té ell, instaria al Senat, en previsió d’incompliment de la CE, a que es pronunciés (votació amb majoria absoluta) sobre l’aplicació de l’article 155 CE per a constrènyer al Parlament i a la Generalitat que actuessin conforme a les lleis.

Aquest article es presenta com l’alternativa constitucional a la direcció política que estan prenent els esdeveniments al país. S’ofereix com una espècie d’amenaça i de resistència; un vosaltres mateixos, aquest article és allà i en podem fer ús en el moment que creguem que o bé no compliu amb les lleis o bé no actueu en congruència al que nosaltres entenem com a interès general. Ara bé, en el cas de que es volgués fer ús d’aquesta prerrogativa legal no pocs serien els qui farien comparació històrica amb clars incompliments legislatius (ja no parlem d’alguna cosa tant subjectiva com l’interès general) de diverses administracions, que en cap cas han comportat represàlies d’aquesta mena, i és aquí on cal recordar dos dels principis bàsics que han de regir en les relacions entre Administracions Públiques de diferent nivell administratiu; el de cooperació i el de lleialtat institucional.

Cal preguntar-se en aquest punt si no seria pitjor el remei que la malaltia. En aquest tema entren en fricció diferents elements que certs sectors ja han apuntat. La voluntat d’un poble amb la rigidesa d’unes lleis. La idea d’unitat amb la idea de nació de nacions. La percepció de que no es vol respectar la particularitat històrica, cultural i política d’un territori. La deslleialtat institucional que ha suposat no relaxar els objectius de dèficit marcats per la UE a les CCAA i si fer-ho (i quedant-se tot el pastís) a l’Administració General de l’Estat.

Tema espinós el que genera aquest article i de saber gestionar bé les emocions tant d’un bàndol com de l’altre, cal pensar en estratègies polítiques que facilitin l’enteniment i no pas alternatives que, per molt que siguin legals, sembla que es vulguin dur a terme amb un caire venjatiu, d’omplir de retòrica la possibilitat de dur a terme uns fets que podrien generar encara una escalada més greu de la tensió que envolta el debat. És temps de fer gal·la d’una paraula tant catalana com el seny, ambdós interlocutors han de fer política amb totes les lletres, i de les mateixes no s’escapa un element que hauria de prevaldre en tota negociació; la cessió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.