La Llei Orgànica 4/2000, de 11 de gener, sobre els drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, també coneguda simplement com la Llei d’Estrangeria (en endavant, LODLE), preveu, en el seu Títol III, una sèrie d’infraccions amb les seves corresponents sancions en matèria d’estrangeria. Una de les sancions que s’estipula en aquest règim sancionador és l’expulsió d’un estranger del territori espanyol per un màxim de 5 anys (10 en casos d’amenaça greu per l’ordre públic, la seguretat nacional, etc.). En aquests casos, incoat l’expedient sancionador, i davant la possibilitat de proposar l’expulsió del país, es preveu la possibilitat d’internar l’estranger implicat a un Centre d’Internament d’Estrangers (en endavant, CIE) mentre aquest expedient no es resolgui (ens trobem, doncs, davant una mesura cautelar semblant a la presó preventiva). També es preveu l’ingrés una vegada dictada la ordre d’expulsió. Sense entrar a un anàlisi detallat sobre aquest règim sancionador, i més enllà dels defectes i encerts que pot tenir o quina hauria de ser la política d’immigració del país, es farà una exposició sobre els pressupòsits per ordenar l’ingrés als CIE i el seu règim.
Els motius pels que es pot sol·licitar l’internament són, segons l’art. 62 LODLE:
- Participar en activitats contràries a l’ordre públic i de la seguretat nacional, o que puguin perjudicar la relació d’Espanya envers altres països (infraccions molt greus, art. 54.1.a LODLE), així com ser autor de les infraccions molt greus de la Llei Orgànica 1/1992, de Protecció de la Seguretat Ciutadana (tinença d’explosius no catalogats, entre altres).
- Condemna penal de privació de llibertat, en territori espanyol o no, superior a 1 any (la qual cosa inclou el delicte de promoció de tràfic il·legal o immigració clandestina de l’art. 318bis del Codi Penal, que preveu una pena de quatre a vuit anys).
- Trobar-se irregularment en territori espanyol, per no tenir autorització de residència o tenir-la caducada durant més de tres mesos i no haver-la renovat (art. 53.1.a LODLE).
- Incomplir les mesures d’allunyament de les fronteres o de presentació periòdica adoptades per raons de seguretat pública (art. 53.1.d LODLE). Aquestes mesures són de tipus cautelar, que s’adopten amb la incoació mateixa de l’expedient d’acord amb l’art. 61 LODLE.
- També es podrà adoptar aquesta mesura una vegada s’ha dictat l’ordre d’expulsió, en fase d’execució d’aquesta (art. 63.2 LODLE).
El jutge d’instrucció acordarà aquest ingrés, però ho farà després de donar audiència a l’interessat i amb el Ministeri Fiscal (MF), ponderant el risc d’incompareixença per no tenir papers o domicili, les actuacions de l’estranger per dificultar l’expulsió, així com altres procediments previs pels que se l’hagi sancionat. També es tindrà en compte si l’interessat pateix cap malaltia greu o no. S’acordarà mitjançant una interlocutòria i pel període màxim de 60 dies (art. 62.1.II i 2 LODLE).
Una vegada ingressat, la persona afectada hauria de rebre informació escrita sobre els seus drets i les seves obligacions al centre, així com els mitjans que té per formular les queixes que tinguin (art. 62quater LODLE). El director del CIE té la potestat per adoptar les mesures de seguretat adients, com per exemple l’aïllament, sempre de forma proporcional i donant compte al jutge que va acordar l’ingrés.
Respecte a les queixes que l’intern tingui respecte el CIE, la llei li permet formular-les tant verbalment com per escrit. Seran ateses pel director del centre o pel jutge competent. Aquest director és nombrat per la Direcció General de la Policia i depèn funcionalment de la Comissaria d’Estrangeria i Documentació (art. 8.1 i 2 ORDRE de 22 de febrer de 1999 sobre normes de funcionament i règim interior dels centres d’internament d’estrangers).
Quines són algunes de les crítiques que ha rebut?
En primer lloc, aquests centres es van posar en marxa durant el període de 1985 a 1990, i la primera regulació sobre el seu règim intern no va arribar fins al 1999 amb l’Ordre de 22 de febrer (en endavant, ORCIE), després de moltes denúncies sobre la falta d’assistència sanitària, la precarietat, i fins i tot maltractaments als interns. Al mateix any de la seva promulgació, el Defensor del Poble va denunciar la situació en aquests centres.
Per exemple, el primer CIE de Barcelona estava ubicat a La Verneda, en un soterrani de la comissaria de policia, amb falta de ventilació i unes instal·lacions amb mal estat. De fet, al 2005 va patir una fuga de 23 immigrants, després de que aquests escalessin un mur i superessin una porta trencada. L’any 2006 es va traslladar a la Zona Franca, fins a l’actualitat, però a l’octubre de 2007 es va produir una altra fuga, aquesta vegada de 36 immigrants. També es va produir un suïcidi d’un dels interns, després d’estar en aïllament durant varis dies.
En segon lloc, també s’ha criticat fortament la falta de transparència i control d’aquests centres. L’internament suposa una privació de la llibertat dels immigrants, i els alguns paràmetres que es fan servir per acordar aquest ingrés són comuns en un gran nombre d’immigrants (falta de domicili i de identificació). Les queixes que es poden fer van a parar al director del centre, el qual no és imparcial, i tampoc es fa una distinció entre les que el director és competent per conèixer i les que corresponen al jutge, sinó que es deixa a l’arbitri del director, el qual transmetrà a l’òrgan jurisdiccional les que ell cregui que no és competent, o l’informarà sobre les circumstàncies que podrien fer variar la decisió judicial d’internament (arts. 62quater.2.II LODLE i 258.6 Real Decret 557/2011, reglament que desenvolupa la LODLE). Ens trobem, doncs, amb una diferència palpable si ho comparem amb l’àmbit penitenciari, on trobem el Jutge de Vigilància Penitenciària, davant del qual els presos poden presentar queixes i reclamacions de diversa índole (per exemple, atendre les queixes dels interns que puguin suscitar alguna vulneració de drets fonamentals), i, a més, realitzar visites als establiments penitenciaris (art. 76.2.g i h Llei Orgànica 1/1979, General Penitenciària).
Per altra banda, s’ha de tenir en compte que l’ordre d’expulsió no deixa de ser un acte administratiu més, i per tant és executable de forma immediata, és a dir, tan bon punt s’ha notificat el mateix. Tot i això, el nostre ordenament preveu una sèrie de recursos contra aquests actes: en primer lloc, el recurs d’alçada, de tipus administratiu; en segon lloc, el recurs a la via contenciosa-administrativa i el d’emparament dels drets fonamentals, també en la via contenciosa-administrativa (arts. 2 i 8.4 Llei 29/1998). La rapidesa de l’execució d’aquestes ordres no s’observa en la tramitació dels recursos, i més tenint en compte que l’afectat els haurà d’interposar a través de les oficines consulars del seu país (art. 65.2 LODLE). Es podria afirmar que aquests fets provoquen certa indefensió, cosa que aniria clarament en contra de la Constitució.
En conclusió, tal i com indica SOSRacisme en un dels seus informes, ens trobem davant d’una situació clarament contradictòria amb les normes constitucionals, però no només d’Espanya, sinó de tot Europa. De fet, al vell continent hi ha un total de 280 CIEs, 11 dels quals estan a Espanya. La imatge d’Estats democràtics i compromesos amb els drets humans s’enterboleix quan s’examina la realitat que amaguen els CIEs.
Enllaços d’interès:
– http://www.sosracisme.org/reflexions/pdfs/informe_cies.pdf
– http://www.youtube.com/watch?v=aPxh3HT3dhM&feature=endscreen&NR=1
