Les proves d’alcoholèmia o de consum de drogues

Per Albert Noguer
Barcelona
 

Segons l’últim informe estadístic de la Direcció General de Trànsit (DGT) a l’Estat espanyol van morir, l’any 2010, 1.729 persones. Xifres que, tot i ser preocupants, mostren la tendència baixista de mortalitat que estem experimentant aquests anys. Sense anar més lluny, l’any 2005 en vam tenir gairebé el doble: 3.269.

No hi ha dubte que la millora de la seguretat als vehicles és un factor fonamental i essencial per experimentar aquesta disminució. Tampoc ho és que les polítiques, tan administraves (carnet per punts) com les penals també han ajudat a que cada vegada siguin menys els morts a les carreteres espanyoles. També com tots coneixem, l’alcohol és, en la majoria d’accidents, el factor clau. I una de les maneres de conèixer si el conductor condueix sota la influència de l’alcohol o de drogues és fer-li una prova.

Com a primer punt cal advertir que és obligatori sotmetre’s a la prova d’alcoholemia o de drogues per part dels agents de la autoritat. Si algú s’hi nega, podrà cometre un delicte tipificat a l’article 383 del Codi Penal que castiga “El conductor que, requerit per un agent de l’autoritat, es negui a sotmetre’s a les proves legalment establertes per a la comprovació de les taxes d’alcoholèmia i a la presència de drogues (…) és castigat amb les penes de presó de sis mesos un any i privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors per un temps superior a un any i fins a quatre anys”.

Aquest precepte va ser portar davant el Tribunal Constitucional perquè s’entenia que contradeia el dret a no declarar contra un mateix. L’Alt Tribunal es pronuncià amb la STC 161/1997 afirmant que: “el deure a sotmetre’s al control d’alcoholèmia no pot considerar-se contrari al dret a no declarar, a no declarar contra un mateix o a no confessar-se culpable, doncs no obliga al detectat a emetre una declaració de voluntat que exterioritzi un contingut, admetent la seva culpabilitat, sino a admetre una modalitat especial de pericia“.

Aquest delicte té, però, un anàlisi més profund. En primer lloc, hi ha d’haver una negativa continuada i repetitiva del conductor. A més a més, l’agent de l’autoritat només podrà fer proves d’alcoholèmia o de drogues, d’acord amb els articles 21 i 22 del Reglament de Circulació, a: qualsevol usuari de la via pública que estigui implicat, directa o indirectament, com possible responsable d’un accident; a qui condueixi amb síntomes evidents d’estar sota la influència de l’alcohol o begudes alcohòliques (taxa d’alcohol superior en aire espirat a 0,60 mil·ligrams per litre o bé amb una taxa d’alcohol en sang superior a 1,2 grams per litre); als conductors denunciats per alguna infracció o, per últim, a qualsevol conductor per causa d’un programa preventiu. 

El problema que té aquest article és com relacionar la comissió d’aquest delicte i el delicte tipificat a l’article 379.2 del Codi Penal. Això és, la conducció sota els efectes de l’alcohol o les drogues . Una part de la doctrina ha entès que ambdós preceptes defensen un bé jurídic diferent; un defensaria l’autoritat (negativa a fer-se la prova) i l’altre delicte defensaria la seguretat del trànsit, essent així un concurs real de delictes.

No obstant, altres tribunals creuen que la relació és d’un concurs de lleis (article 8 CP), doncs es defensa el mateix bé jurídic (la seguretat del trànsit) i que, per tant, per evitar el non bis in idem, s’hauria d’aplicar únicament l’article 383 CP (la negativa). 

LINK DE DESCÀRREGA DE LA STC 161/1997

STC 161/1997

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.