Diu l’article primer de la Constitució Espanyola de 1978 que la sobirania de l’Estat resideix en el poble espanyol i que d’ell emanen la resta de poders. Encara que, fent un exercici de gimnàstica mental, puguem acceptar que un text consensuat entre els representants dels partits polítics és la expressió màxima de la voluntat popular; l’anàlisi del context històric de la Transició ens obliga a matisar molt l’autoria de l’articulat constitucional. Eren temps convulsos, l’amenaça del “Lleó”, que fa poc recordava l’ex coronel Alamán, era ben present i els polítics havien d’anar amb peus de plom per evitar que un cop revolucionari o reaccionari acabés amb el projecte de l’Estat Social i Democràtic de Dret.
Aquestes circumstàncies es distingeixen si es dóna una ullada atenta a la Constitució: Hi ha una sèrie de línies vermelles que ningú es va atrevir a creuar així com “botons del pànic” militar que serveixen de casus belli recurrent en les declaracions de determinats elements castrenses quan algú s’atreveix a plantejar creuar les línies vermelles. Exemples de botons del pànic els trobem en els celebèrrims articles 2 i 8 CE: “la indisoluble unidad de la Nación Española, patria común e indivisible de todos los españoles” i “Las Fuerzas Armadas, […], tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.”
El ciutadà espanyol, en general, comprèn aquesta situació i accepta aquestes amenaces -totalment constitucionals, cosa que en aquest país és equivalent a la ratio scripta, certa, eterna i inamovible- perquè coneix la seva història i sap que la intervenció militar en la vida política és un fet tradicional, gairebé folklòric, com la influència de l’Església, l’amiguisme i altres mals amb denominació d’origen.
Últimament, s’està generant un corrent d’opinió favorable a intervenir certes comunitats autònomes degut als seus incompliments en els objectius d’austeritat econòmica o a les seves aspiracions nacionalistes. Polítics de diversos sectors i escrúpols apel·len a una sèrie de normes per justificar una recentralització de l’Estat, arribant a justificar intervencions militars en determinats casos.
El ciutadà espanyol no hauria d’acceptar que, membres dels partits polítics, autèntics “demòcrates”, s’emparin en preceptes legals o inclús constitucionals per demanar una intervenció militar a determinades autonomies o una suspensió del règim autonòmic. Aquesta retòrica, basada en l’ús de la força i la coerció per mantenir una sèrie de pilars bàsics de la Pàtria, suposa una perversió de l’essència de l’esperit constitucional: l’Estat Social i democràtic de Dret. –Curiosament, aquest tipus d’intervencions se solen demanar acompanyades d’una proclama de defensa a ultrança de la Carta Magna- .
Un d’aquests articles maleïts fets servir pels polítics per emular les amenaces de militars anacrònics és el 155 CE; que, com veurem a continuació, no té res a veure amb generals de brigada de la guàrdia civil o amb tancs:
“1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras Leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.
2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.”
Supòsits habilitants
El 155 CE està clarament inspirat en l’article 37 de la Llei Fonamental de Bonn on es coneix com la clàusula de la coerció federal, que permet a la federació envair l’esfera de poder de l’Estat Federat per tal de fer complir el Dret. Aquí, a Espanya, hi ha tres supòsits que habiliten l’ús del 155 CE: La infracció de les lleis, de la Constitució o atemptar greument el interès general de l’Estat.
Procediment d’aplicació
Un cop s’ha donat la causa per aplicar el 155 CE, l’article obliga al Govern central a requerir, abans d’iniciar qualsevol altra acció, al President de la Comunitat Autònoma a complir amb l’ordenament o cessar amb l’actitud perjudicial amb el interès general. Si la Comunitat Autònoma persisteix en la infracció, el Govern podrà sol·licitar l’aprovació per majoria absoluta del Senat per intervenir directament en la Comunitat Autònoma.
Aquest procediment ens caracteritza un article d’aplicació excepcional: fixem-nos que abans de poder demanar autorització per intervenir en la CA, el Govern central ha d’esgotar la via diplomàtica amb el President de la Comunitat Autònoma desobedient. Un cop s’ha esgotat aquesta via, apareix una altra particularitat: la majoria absoluta del Senat. Es recorre al Senat per la seva condició de càmera de representació territorial, mentre que s’exigeix majoria absoluta per la radicalitat de la mesura, que suposa saltar-se el principi de descentralització propugnat per la mateixa Constitució ja que l’Estat adquirirà unilateralment la competència conflictiva.
Vies de recurs
Quan es fa un ús perniciós d’aquest article als mitjans de comunicació, és sol demanar la intervenció de alguna comunitat autònoma al més pur estil “ Octubre de 1934”. El 155 CE no preveu, en principi, entrar amb la Guàrdia Civil a cap centre de govern autonòmic sinó una assumpció de les funcions autonòmiques conflictives per part de l’Estat amb el límit de restaurar l’statu quo constitucional, qualsevol extralimitació en la intervenció Estatal superaria l’autorització del Senat i esdevindria inconstitucional.
Davant aquestes eventualitats; la Comunitat Autònoma, que seguiria sent titular dels seus drets, podria impugnar la situació per dues vies: davant el Tribunal Constitucional o impugnant els actes d’execució per via contenciós-administrativa.
El judici de proporcionalitat
La redacció del article inclou la menció “medidas necesarias”, és a dir, per dur a terme la via del article 155 CE es requereix efectuar un judici de proporcionalitat, que determinarà les mesures restrictives que es duran a terme en base a tres criteris: primer, l’existència de proporcionalitat entre la mesura restrictiva i la infracció comesa en el sentit que l’ús de mesures restrictives estiguin justificades (Que la desobediència sigui suficientment transcendental com per fer necessària la intervenció); segon, que les mesures siguin adequades a la situació, el menys restrictives de drets i llibertats possibles i, tercer però no per això menys important, que els interessos a salvaguardar mereixin la restricció a imposar. La qüestió esdevé realment complexa en el moment que s’intervenen qüestions relacionades amb els drets fonamentals, vegem-ho posant l’exemple de moda: el cas de la consulta per la independència de Catalunya.
En aquest cas, la infracció del ordenament constitucional actual té la suficient entitat com per justificar la possibilitat d’utilitzar el 155, s’atempta contra la unitat de l’Estat així com contra la organització territorial del mateix; mentre que la mesura adequada seria vetar la consulta (excedir-se en aquest punt, per exemple intervenint la Generalitat o traient la Guàrdia Civil al carrer, seria inconstitucional ja que no superaria el judici de proporcionalitat).
Finalment, la pregunta del milió: estaria justificat el veto a la llibertat dels ciutadans de Catalunya de decidir la seva organització nacional; afectant la llibertat d’expressió, la llibertat democràtica i, si es considera que existeix (la discussió donaria per un nou article), el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya, per tal de salvaguardar l’organització territorial prevista en la Constitució Espanyola, és a dir, el dret dels espanyols a ser Espanya tal i com avui està concebuda? Perquè no hem d’oblidar que l’actual pertinença de Catalunya al Estat Espanyol genera una sèrie de drets als ciutadans de tot l’estat, la famosa solidaritat entre els pobles, les inversions que s’han fet en ambdós sentits…
Aquesta última qüestió queda al arbitri del lector.
