Les quatre llibertats del programari lliure

Per Isaac Meler. 
Barcelona. 

La lluita per la llibertat és tan antiga com les societats humanes. Al llarg de la història, les persones han anat aconseguint el reconeixement cada cop més ampli de les seves llibertats, constantment amenaçades pel poder en el seu afany de sotmetre a la població. Avui en dia, gràcies a la democràcia i al constitucionalisme, la nostra societat viu en un nivell de llibertats que, tot i tenir defectes, es pot considerar acceptable. Tanmateix, durant la segona meitat del segle XX, la informàtica i Internet han obert les portes d’un nou món, un nou camp de joc, les regles del qual encara estan per determinar. I, en aquest sentit, el món virtual segueix sent al segle XXI un àmbit exòtic per al dret, amb nombroses llacunes i elements per regular.

 El moviment del programari lliure, originat durant la dècada de 1980, és un episodi més en la lluita per la llibertat. Als inicis de la informàtica durant els anys 60, el programari no es considerava un producte, sinó un instrument per poder fer servir les computadores de l’època. En aquest context, els programadors habitualment compartien lliurement i sense condicions els seus programes. A finals dels 70 però, les companyies van iniciar l’hàbit d’imposar restriccions als usuaris, amb l’ús d’acords de llicència, forçant-los a acceptar condicions restrictives que impedien realitzar modificacions al programari. I és al 1984 quan, coincidint amb el naixement d’Internet, Richard Stallman va iniciar el projecte GNU (el primer sistema operatiu lliure i antecedent de GNU amb Linux), i un any més tard va fundar la Free Software Foundation (FSF). Stallman va introduir la definició de free software (programari lliure) i el concepte de copyleft (llicències per protegir el programari lliure), que va desenvolupar per atorgar llibertat als usuaris i per a restringir les possibilitats d’apropiació del programari.

Des d’un punt de vista jurídic, és interessant analitzar les propostes de Stallman sobre els drets dels usuaris, les quals podrien tenir, en un futur, una plasmació en el nostre Ordenament. En aquest sentit, l’element fonamental del moviment del programari lliure són les “quatre llibertats essencials”, necessàries perquè un programa sigui considerat “lliure”. Aquestes llibertats són: la llibertat d’executar el programa per a qualsevol propòsit (llibertat 0); la llibertat d’accedir al codi font i estudiar com funciona el programa, i canviar-lo perquè faci el que l’usuari vulgui (llibertat 1); la llibertat de distribuir còpies del programa (llibertat 2); la llibertat de distribuir còpies de les versions modificades del programa a tercers (llibertat 3).

 Aquestes llibertats posen sobre la taula la distinció entre el programari lliure i programari privatiu, distinció que no és merament tècnica, sinó ètica: el programari privatiu es distribueix sotmeten a la població, creant dependència econòmica respecte a l’entitat distribuïdora i mantenint als usuaris dividits i impotents, ja que, no poden distribuir còpies ni accedir al codi font i conèixer què fa el programa al seu ordinador, la qual cosa comporta el risc de ser víctima de propietats o funcions malèvoles (malware). Aquestes funcions que executen o poden executar els programes privatius sense que els usuaris puguin fer-hi res són la vigilància, que consisteix en l’enviament de dades de l’usuari a servidors de l’empresa propietària del programa; grillons digitals, que restringeixen les accions de l’usuari; portes del darrera (“backdoors”) que permeten a l’entitat distribuïdora del programa imposar canvis de programari a qualsevol ordinador sense el permís del seu propietari.

Cal apuntar, que privatiu s’ha de distingir de privat:

 La majoria de programaris privatius presumptament tenen funcions malèvoles o, si més no, són sospitosos de tenir-les, en tant que no permeten l’accés al codi font i, per tant, amaguen les funcionalitats del programa. Un paquet en qual s’han descobert tots tres tipus de malware es diu Microsoft Windows, segons el moviment del programari lliure. Apple Macintosh també reuneix les tres proppietats malèvoles, però és famós pels seus grillons digitals, ja que, amb els nous iThings, l’usuari no pot instal·lar les aplicacions que vol, sinó només les que es venen a la tenda Apple, censurant així tots els programes que aquesta empresa no aprovi. Molts dels nous smartphones també funcionen amb programes privatius, de manera que, segons Richard Stallman, es poden qualificar de dispositius de vigilància, perquè és possible que executin en tot moment les seves funcions de geolocalització i gravació, sense necessitat d’estar fent servir el GPS o trucant.

 Es podrien seguir afegint programes privatius amb funcions malèvoles, però l’exemple més flagrant el va donar Amazon amb el seu Kindle Swindle, un dispositiu lector de llibres digitals (e-books) que posseeix seriosos perills per les societats democràtiques. Amazon restringeix la llibertat de transmetre el llibre que l’usuari hagi comprat mitjançant grillons digitals. A més, Amazon té una llista amb els llibres que cadascú llegeix. El Kindle Swindle d’Amazon també té una porta del darrera que s’ha descobert per observació: el 2009 Amazon va eliminar milers de còpies d’un llibre adquirit conforme a les seves pròpies restriccions, legítimament, es podria dir. El llibre en qüestió era 1984 de George Orwell, el qual presenta un Estat tirànic on es cremaven llibres. Tenint en compte aquests fets s’entén el nom “Kindle Swindle”, en català “incendiar i estafar”.

Com s’ha pogut veure, la informàtica i Internet suposen nous reptes en la protecció de drets fonamentals. El programari privatiu ha atemptat contra drets tan bàsics com la llibertat d’expressió i la intimitat de les persones. El paper que hi jugui el Dret dependrà en bona mesura del valor que els ciutadans donin a la llibertat. 

1 comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.