Violència de gènere? A la televisió

Per Albert Noguer.
Barcelona.

És injustificable i no ho podem assumir. Tenim un problema amb la violència de gènere: i és greu. Molts homes, creient que són superiors a les seves respectives dones, utilitzen la violència per aconseguir el que volen. És un camí sense escrúpols, digne de ser castigat amb la màxima duresa pel nostre Codi Penal. De fet, el nostre sistema, quan s’enfrenta a un cas de violència de gènere; el castiga severament.

Ara bé, un dels problemes que es troba el nostre ordenament jurídic és què succeeix quan una dona denuncia maltractaments en un lloc pùblic, com ara una televisió. Atempta contra el dret a l’honor del pressumpte maltractador? La resposta era ambivalent; alguns tribunals així ho creien i, altres, resolien de forma oposada.

El passat 25 de juny, el Tribunal Suprem va resoldre un recurs de cassació en el que es plantejava el cas d’una dona que denunciava, en un plató de televisió, que patia maltractaments per part del seu marit. Afortunadament, la sentència va ser clara i marcarà, sense cap dubte, un nou camí.

En termes jurídics el que es plantejava era una col·lisió de drets; d’una banda, el dret a la llibertat d’expressió i d’informació i, de l’altra, el dret a l’honor. En aquests casos, d’acord amb la jurisprudència, els casos es solen mirant si el tema era d’interès públic, si era veraç i si era proporcional. Depèn el resultat d’aquesta ponderació, el Tribunal haurà de decidir si preval un dret o l’altre.

En quant a l’interès públic, el TS va entendre que: “En tot cas, l’interès públic deriva de l’interès que té la societat en conèixer i evitar fets com els succeïts, donats els nombrosos casos de maltractaments en l’àmbit familiar dels que es fan ressò els mitjans de comunicació. I, per tant, la informació publicada té rellevància social (…) I l’interès no només es dóna per la matèria, sino per l’excepcionalitat de que una dona que ha patit aquesta violència, expressi el seu testimoni a la televisió”

Pel que fa la veracitat, el TS va poder comprovar que els fets que es descrivien a l’entrevista de televisió eren idèntics als que van succëir. Val a dir, però, que el judici de veracitat no vol dir, segons el Tribunal Constitucional, que els fets siguin certs. Certesa no es veracitat. El terme veracitat, entès pel TC, implica que l’exposició de fets i la seva manifestació s’han fet d’acord amb l’informació que tenia aquella persona, amb una diligència mtjana d’informar-se. A tall d’exemple això vol dir que si un programa de televisió difon una notícia falsa però el procès periodístic de contrarestar la informació ha sigut diligent, la notícia serà veraç.

L’últim requisit: això és, la proporcionalitat també es va donar en aquest cas. El discurs que va emetre la pressumpte víctima no va ser ofensiu ni insultant; va ser, segons el TS, un relat sincer i objectius de la seva experiència. La proporcionalitat normalment s’enmarca en determinar si l’expressió es típicament rellevant; és a dir, si podria ser objecte d’una falta o, fins i tot en casos més greus, d’un eventual delicte.

El Tribunal Suprem, amb aquesta sentència, he obert una porta més per tal que les dones víctimes de violència masclista denunciïn la seva situació. En definitiva, ara no hi haurà més dubtes: Quan una dona maltractada explica el seu testimoni, sempre que sigui veraç i el discurs proporcional, el dret i els tribunals li donaran la rao.

Podeu descarregar-vos la sentència: TS Civil 11-06-2012

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *