Ley de vagos y maleantes: mesures de seguretat predelictuals

Per Tomàs G. García Micó.
Barcelona.
 

Tothom haurà escoltat, algun cop durant la seva vida el nom d’aquesta llei aprovada durant la II República i que no fou substituïda per les autoritats franquistes fins l’any 1970, quan s’aprovà la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social.

 La Ley de Vagos y Maleantes (en endavant, LVM) contenia una ampli catàleg de les anomenades mesures de seguretat predelictuals que troben el seu origen al segle XVIII durant la Il·lustració amb filòsofs com Voltaire i Beccaria, que vivien en un context legal caracteritzat per un Dret Penal excessivament restrictiu contra els drets dels ciutadans, sense garanties i sense límits, per això la Il·lustració perseguirà i promourà l’establiment d’unes garanties i límits i humanitzar el Dret Penal que arrelaran i es tornaran una idea inherent al Dret Penal que arribarà als nostres dies; ara bé, el veritable origen es troba amb la línia ideològica i filosòfica de la Scuola Positiva italiana amb grans autors com Cesare Lambroso i Enrico Ferri que promovien l’estudi de les causes de la criminalitat (biològiques, segons Lambroso; i socials, segons Ferri), així es podien detectar estats de perillositat latents i fer ús de mesures extrajurídiques de caràcter previ, és a dir, intervenir sobre les persones que mostren aquests estats per a evitar la comissió de delictes.

 La LVM esdevé un important exponent, ja derogat, del mal ús que es va donar d’aquest tipus de mesures de seguretat doncs en el seu origen foren vistes com una solució científica dels indicis de criminalitat.

 L’article 1 LVM conté una diferenciació important: aquells que siguin majors de divuit anys i aquells que es trobin sota aquesta franja d’edat. Les persones que es trobin inclosos dins la primera situació jurídica tindran la consideració de perillosos quan s’anunciïn en els articles 2 i 3 de la Llei, mentre que els menors seran posats a disposició del “Tribunal tutelar corresponent […] i, en el seu defecte, al del Jutge de primera instància, que prendrà les mesures de guarda, educació i esmena previstes a la Llei reguladora dels referits Tribunals de menors”.

Segons l’article 2 LVM podran ésser declarats en estat perillós i sotmesos per aquesta llei: “Primer. Els mandrosos habituals, Segon. Els rufians i proxenetes, Tercer. Els que no justifiquin, quan legítimament fossin requerits a tal efecte per les autoritats i els seus agents, la possessió o procedència dels diners o efectes que es trobessin en el seu poder o que haguessin entregat a altres per a la seva inversió o custòdia; Quart. Els captaires professionals i els que visquin de la mendicitat aliena o explotin a menors d’edat, a malalts mentals o a esguerrats; Cinquè. Els que explotin jocs prohibits o cooperin amb els explotadors amb coneixement d’aquesta activitat il·lícita, en qualsevol forma; Sisè. Els ebris i toxicòmans habituals, Setè. Els que pel seu consum immediat subministrin vi o begudes espirituoses a menors de catorze anys en llocs i establiments públics o a institucions d’educació i instrucció i els que de qualsevol manera promoguin o afavoreixin l’embriaguesa habitual; Vuitè. Els que amaguessin els seu vertader nom, dissimulessin la seva personalitat o falsifiquessin el seu domicili mitjançant requeriment legítim fet per les autoritats o els seus agents, i els que utilitzessin o tinguessin documents d’identitat falsos o amaguessin els propis; Novè. Els estrangers que trenquessin una ordre d’expulsió del territori nacional, Desè. Els que observessin conducta reveladora d’inclinació al delicte, manifestada: pel tractament assidu amb delinqüents i malfactors; per la freqüentació dels llocs on aquests es reuneixen habitualment; per la seva concurrència habitual a cases de jocs prohibits, i per la comissió reiterada i freqüent de contravencions penals”. Acte seguit, l’article 3 LVM afegeix dos supòsits més de sotmetiment a la Llei: “Primer. Els reincidents de tota classe de delictes que sigui presumible l’habitualitat criminal, Segon. Els criminalment responsables d’un delicte, quan el Tribunal sentenciador faci declaració expressa sobre la perillositat de l’Agent”.

L’article 5 LVM contempla que “les mesures de seguretat només podran ser imposades pels Tribunals. Els Tribunals, previ informe de l’Establiment sobre la conducta i la correcció del mandrós i el malfactor, acordaran posar fi a les mesures de temps indeterminat, transcorregut el mínim legal, si el tingués, i abans del màxim que aquesta Llei estableix. Així mateix, tenint en compte els informes dels Delegats i de l’Autoritat administrativa, podran decretar el cessament de totes les restants mesures de seguretat, així com la substitució d’unes per les altres”, però les mesures de seguretat imposables en aplicació de la LVM són les que contempla l’article 4 LVM:

–          Internament en Establiments de règim de treball o colònies agrícoles per temps no superior als tres anys.

–          Internament en Establiment de custòdia per temps no inferior a un any i no superior a cinc anys.

–          Aïllament curatiu en cases de temprança per temps “absolutament indeterminat”.

–          Expulsió de l’estranger.

–          Obligació de declarar el domicili o residir en un lloc determinat pel temps fixat pels Tribunals.

–          Prohibició de residir en el lloc que el Tribunal fixi.

–          Submissió a la vigilància de l’autoritat.

–          Multa de 250 a 10.000 pessetes.

–          Confiscació i pèrdua, a favor de l’Estat, de diners o efectes.

A continuació d’aquest catàleg de mesures, l’article 6 LVM fixava per cadascun dels col·lectius de persones contemplat a l’article 2 quines mesures de seguretat li serien imposables en virtut de la seva condició.

 Així doncs, aquesta llei ha esdevingut un important document, més que pel seu caràcter clarament discutible des de la perspectiva del Dret Penal dels nostres dies, com a mostra de dues de les expresses prohibicions constitucionalment reconegudes: el Dret Penal d’autor, és a dir, castigar per pensaments o formes de ser i no per fets veritablement comesos; i les mesures de seguretat predelictuals que tenien, com abans s’ha dit, la finalitat de prevenir la delinqüència intervenint sobre aquells subjectes que presentaven estats de perillositat latents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.