“Lawfare” o guerra jurídica és l’ús del dret, internacional, com una arma de guerra. Es a dir, l’abús de les lleis occidentals i dels sistemes judicials com a mecanisme per a aconseguir l’èxit en estratègies militars o polítiques. Un exemple d’aquesta guerra jurídica és l’aprofitament de la jurisdicció universal, de la capacitat que s’atorga a tribunals internacionals o que tenen certs estats (i ONG) a jutjar nacionals d’altres països sempre que es consideri que han realitzat algun delicte internacionalment penat.
Malgrat que originàriament aquest terme aparegué com una modalitat de guerra mediàtica, John Carlson definí la guerra jurídica com el fi últim, en canvi de la veritat, que tenen els tribunals occidentals, al ser el sistema jurídic occidental massa polèmic i utilitari en comparació amb el sistema oriental. Aquest autor defensava, llavors, que la guerra jurídica era una arma més dels sistemes occidentals i Estats amb pretensions imperialistes per a assegurar la seva presència en tot el territori, guanyant batalles sense necessitat d’emprar les armes i interpretant les lleis al seu favor. Un altre autor que ha definit el terme “Lawfare” és Charles J.Dunlap, el qual la especificà com “l’ús de llei com a arma jurídica, la qual explota lo real e inclús manipula les incidents de violacions de les lleis de la guerra com a mitjà convencional per fer front a un poder militar superior” es a dir, “la llei com a arma judicial serà una forma més de fer la guerra que empraran els estats petits i les ONG per tal de debilitar les pretensions del estats forts”. Podem veure, doncs, com el terme “lawfare” és molt ampli i pot ser utilitzat, o al·legat, en qualsevol sentit. Últimament, però, aquest terme és l’emprat per moltes comunitats pro-israelites (grups de persones que veuen legítima l’agressió militar d’Israel en territori palestí) per a defensar les actuacions que últimament està fent l’Estat de Israel en territori Palestí.
Es considera, doncs, que les ONG i Palestina estan duent a terme una guerra legal (doncs la militar no la poden guanyar) per tal de debilitar a Israel. Per aquest motiu aquestes comunitats han acusat reiteradament els últims dies a les ONG d’utilitzar indegudament els tribunals i els sistemes jurídics. Unes ONG que duen a terme des de fa anys una lluita aferrissada contra aquest conflicte armat, arribant a declarar la necessitat d’establir un tribunal de crims de guerra en contra de Israel (Conferència de Durban, any 2001) i utilitzant la jurisdicció universal ja esmentada dels països europeus i americans per a jutjar a oficials israelites per crims de guerra.
Aquestes ONG, segons el Professor Gerald Steinberg de la Universitat de Bar Ilan (Universitat d’Israel) “manipulen la terminologia jurídica i exploten la retòrica dels drets humans per aconseguir els seus objectius polítics”. Fora d’Israel, però no fora de la seva esfera d’influència, l’embaixador dels EEUU, John Bolton, ha caracteritzat els intents palestins (promoguts moltes vegades per Organitzacions Internacionals) per a aconseguir el reconeixement de la ONU com a estat propi de Palestina com una deslegitimització d’Israel i un clar atac jurídic per a debilitar al país semita. Un altre exemple de defensors de la teoria que Palestina esta duent a terme una guerra jurídica és l’ex ministre de Canadà, Irwin Cotler, el qual afirma que la guerra legal contra Israel es pot trobar a les mateixes Nacions Unides.
De fet, l’organització pro-semita “The Lawfare Project” (www.thelawfareproject.org), estableix 5 objectius generals de la guerra jurídica actual els quals poden ser aplicats directament al conflicte palestino-israelí:
- 1. Castigar la llibertat d’expressió en termes de seguretat nacional: Després de que uns coets palestins llençats per la Yihad Islàmica arribessin fins el centre del nucli urbà de Tel Aviv, el primer ministre israelita, Benjamín Netanyahu va advertir que “Israel està preparat per a fer tot el que sigui necessàri per a protegir als seus ciutadans”. Aquesta declaració expressa ha provocat que molts Organismes Internacionals ja s’estiguin movent i hagin condemnat aquestes paraules.
- 2. Deslegitimitzar la sobirania dels Estats Democràtics: Per als defensors de la no existència d’un Estat Palestí (no entrarem en el debat en aquest article), les condemnes internacionals a l’Estat Israelita no son més que un impediment creat per les forces anti-semites per a evitar que Israel tingui el control total del seu territori.
- 3. Frustrar e impedir la lluita dels estats democràtics contra el terrorisme: el fet que cada cop que hi ha una escalada de violència en el territori de Gaza comporti una condemna per part de moltes ONG de l’actuació de Israel es vist, per part dels pro-israelites, com una intromissió d’organismes no governamentals en el que seria la lluita d’un Estat democràtic contra unes organitzacions terroristes.
- 4. per a confondre lleis de conflicte armat amb llei de drets humans: En quant israelites i palestins entren en un intercanvi de cops violents els pro-israelites defensen que es deixen d’aplicar els drets humans, doncs es tracta d’un conflicte armat.
- 5. Impedir la aplicació dels drets humans en situacions on són necessitats: Lluny de la vulneració de drets humans en les ciutats Palestines a mans de l’exèrcit israelita o a causa de la creació de nous assentaments jueus, els defensors de les actuacions d’aquest país defensen que on de veritat s’estan vulnerant els drets humans és a aquells jueus que es veuen afectats per alguna acció de resistència, violenta o pacífica, palestina.
Val a dir, però, que des de l’altre cantó també s’està utilitzant la llei com a arma de guerra. Les ONG i la comunitat Palestina, lluny de la discussió sobre la existència com a tal de tot el que s’ha exposat anteriorment, no són les úniques que practiquen la “lawfare”. El grup no governamental Israelita Shurat HaDin, molt actiu en els EUA porta temps emprant la Llei per a lluitar contra les organitzacions que consideren anti-israelites. Per posar un parell d’exemples de l’ús del dret que n’ha fet aquesta organització per tal de defensar els seus interessos cal tenir en compte, per començar, l’enviament d’una flota de vaixells amb ajuda humanitària a Palestina al 2011. Aquesta organització va estar al front de l’oposició de l’arribada d’aquesta ajuda a Gaza i va aconseguir pressionar al Govern Grec per a que aturés físicament els vaixells i així evitar que arribessin. A més a més, va enviar cartes d’avís als governs britànic i americà per a evitar que la companyia de comunicacions INMARSAT oferís serveis als voluntaris. Les lletres es fonamentaven en que segons la llei americana, INMARSAT i els seus oficials es podrien veure inmersos en un judici de responsabilitat per facilitar i ajudar al terrorisme si dotaven de serveis satèl·lit els vaixells que formaven part de la flotilla. Cal puntualitzar, arribats aquests punt, que tant els vaixells com la carrega eren completament legal, no trencant cap manament legal i carregant únicament ajudes humanitàries.
Tornant als exemples d’ús de la llei com a arma de guerra per aconseguir uns fins polítics per part de l’organització Shurat HaDin cal esmentar els litigis que aquesta té oberts contra diverses Universitats Americanes per entendre que aquestes promouen l’anti-semitisme i l’anti sionisme. Per últim, Shurat HaDin explota el fet que les corts americanes accepten els litigis jurídics que tinguin relació amb grups terroristes arreu del món (encara que no hi hagi cap ciutadà americà involucrat) per a evitar que es proveeixi de suport material (material humanitari) a qualsevol grup designat terrorista.
Fora del conflicte entre jueus i palestins, i tornant a l’àmbit més general del concepte “lawfare”, en l’ús de la llei com a arma de guerra de forma igualitària per a tothom no sembla possible. Els problemes que comporten el dret com a nova arma de guerra és la necessitat de juristes experts en conflictes internacionals i en la llei internacional per a poder-lo utilitzar així com el dret internacional en si. En aquest sentit, i malgrat l’exposat al principi en que es defensava que el dret com a arma serà la tàctica emprada pels països dèbils davant dels països forts el problema en que es troben aquests països dèbils es la mancança de juristes especialitzats en conflictes i lleis internacionals que puguin defensar els interessos del Estat. A més a més, el fet que la Organització i el Dret internacional sigui de clara inspiració occidentalitzada provoca que moltes pretensions legals de països orientals com a contraatac de accions militars fetes per països del primer món no puguin prosperar.
