Taxes judicials estatals i autonòmiques, doble imposició?

Per Neus Teixidor.
Madrid.
 

Darrerament s’està parlant molt dels règims de les taxes judicials. Fa uns dies, el Consell d’Estat es va pronunciar sobre aquest règim en l’àmbit de Catalunya aprovat per la Llei 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics. Per altra banda, aquesta mateixa setmana ha sortit publicada al BOE la Llei estatal 10/2012, de 20 de novembre, que modifica determinades taxes en l’àmbit de l’Administració de Justícia i que estableix unes taxes en l’àmbit de l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses. Aparentment, sembla que ambdues normes afecten a les mateixes actuacions, no obstant, cal analitzar-les detalladament.

La darrera norma que he citat regula una modificació del règim de taxes judicials estatals de l’article 53 de la Llei 35/2002 de mesures fiscals, administratives i de l’orde social. En aquest cas, estableix una taxa d’aplicació nacional que grava la interposició o la realització de diversos actes processals. El funcionament és molt senzill, si no es paga la taxa no es pot accedir al servei de justícia que es demana. Com ja he apuntat anteriorment, ens trobem davant una taxa de caràcter estatal que, segons l’article 1 de la Llei 10/2012, és exigible per igual a tot el territori. No obstant, el citat precepte permet a les Comunitats Autònomes exigir altres tributs que responguin a l’exercici de les seves competències, però en cap cas es poden gravar els mateixos fets imposables. Aquest darrer incís respon a la previsió de l’article 6 de la Llei Orgànica 8/1980, de 22 de setembre, de finançament de les Comunitats Autònomes. Aquest precepte determina la possibilitat de les Comunitats Autònomes d’establir i exigir els seus propis tributs (independentment de la naturalesa que tinguin), sempre que respectin la Constitució i les lleis. A més a més, els prohibeix l’establiment sobre fets imposables que ja es troben gravats per l’Estat, ja que, en cas que es portessin a terme, ens trobaríem davant d’un supòsit de doble imposició interna.

Quan es produeix una doble imposició sobre el fet imposable? Segons la doctrina jurisprudencial del Tribunal Constitucional (Sentències 37/1987, de 26 de març; 86/1993, de 7 de juny; 289/2000, de 30 de novembre), es prohibeix la duplicitat de tributació pel mateix fet imposable entre tributs autonòmics i tributs estatals, però això no significa que no es puguin establir dos tributs sobre un mateix objecte material o un recurs impositiu. Hem de recordar que el fet imposable és un concepte merament jurídic que la llei fixa en cada cas per configurar cada tribut i la realització del qual origina el naixement de l’obligació tributaria. Pot estar configurat per qualsevol font de riquesa, renta o altres elements de l’activitat econòmica que el legislador decideixi sotmetre a imposició. Dit d’una altra manera, el fet imposable és el pressupòsit a partir del qual el tribut és exigible. Per tant, no es poden exigir dos tributs basats en el mateix pressupòsit, però si sobre una mateixa font de riquesa quan es fonamentin en pressupòsits diferents.

En el cas que ens ocupa, per determinar si existeix o no una doble imposició, hem d’analitzar el règim de taxes autonòmic. L’article 16 de la llei catalana 5/2012 modifica l’article 3.bis.1-1 de la llei de Taxes i Preus Públics de la Generalitat de Catalunya i aprova dues taxes judicials. En primer lloc, trobem unes taxes que graven la prestació de serveis personals i materials en l’àmbit de l’Administració de Justícia. Concretament, es graven els serveis prestats, pels òrgans judicials amb seu a Catalunya, en les jurisdiccions civil i contenciosa-administrativa relatius a la materialització de determinats actes processals. Per altra banda, crea unes taxes per la utilització i l’aprofitament dels béns i drets afectes al servei de justícia.

Arribats a aquest punt, què passa amb les taxes judicials? Ens trobem davant d’una doble imposició o es tracta de tributs diferents? És evident que existeixen problemes relatius al repartiment de les competències. Els límits entre el que és competència de l’Estat o de la Comunitat Autònoma en ocasions són bastant difusos i, en conseqüència, és difícil determinar si el fet imposable en el cas d’ambdues regulacions és o no el mateix.

Segons el Govern Espanyol, la llei autonòmica envaeix les seves competències, ja que es graven les tasques realitzades pel cos nacional de funcionaris al servei de l’administració de justícia (article 453 de la Llei Orgànica 6/1985, de 1 de juliol, del Poder Judicial). Aquesta és una competència estatal, tal i com es reconeix en l’article 149.1.5 CE (relatiu a la competència exclusiva de l’Estat en l’àmbit de l’administració de justícia). En conseqüència, el Govern Espanyol va interposar un recurs d’inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional.

En contraposició, l’article 109 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya estableix una clàusula subrogatòria, en virtut de la qual la Generalitat pot exercir totes les funcions i facultats que la Llei Orgànica del Poder Judicial reconeix al Govern de l’Estat amb relació a l’Administració de Justícia a Catalunya, sempre que hagin estat expressament atribuïdes en el propi Estatut. En aquest cas concret, l’article 104 apartat f del citat text legal habilita a la Generalitat de Catalunya per gestionar, liquidar i recaptar taxes judicials establertes dins de l’àmbit de les seves competències (articles 95 a 109, Títol III de l’Estatut de Catalunya). En conseqüència, sembla que la Comunitat Autònoma de Catalunya està legitimada per exigir les taxes judicials.

Com podeu veure, ens trobem davant una situació controvertida. Segons el Dictamen del Consell d’Estat 623/2012, hem de diferenciar les dues taxes autonòmiques i analitzar-les per separat, ja que no tenen el mateix fet imposable. Les taxes relatives a la prestació de serveis personals i materials causarien, segons el citat dictamen, una situació de doble imposició, ja que el fet imposable de la norma catalana es troba comprés dins la definició elaborada per la norma estatal. Hem de recordar que ambdues normes graven la materialització de diversos actes processals i, en alguns casos, en les mateixes jurisdiccions. En conseqüència, existeix una identitat entre els fonaments que habiliten l’exigència de la taxa i, per tant, existeix un motiu raonable per impugnar la normativa catalana.

En el cas de les taxes relatives a la utilització i l’aprofitament dels béns i drets afectes al servei de justícia, no es tracta d’ un supòsit de doble imposició, sinó d’un problema de competències. Segons el Consell d’Estat, és necessari determinar si es produeix una invasió de la competència estatal. Tal i com ha reiterat el Tribunal Constitucional (Sentències 56/1990, 62/1990, 158/1992, 105/2000, 97/2001, 253/2005 i 294/2006), els cossos de l’Administració de Justícia son cossos nacionals i, en conseqüència, posseeixen un nucli homogeni en tot el territori. No obstant això, les  Comunitats Autònomes poden elaborar clàusules subrogatòries en aquest àmbit, sempre que no incideixin en aquest nucli. Per tant, el fet que a la Comunitat Autònoma de Catalunya es gravi la sol·licitud de l’emissió de la segona certificació, el testimoni de sentències i altres documents que consten als expedients judicials fa que no s’afecti l’Estatut dels Secretaris Judicials ni es trenqui la homogeneïtat del seu règim jurídic. Finalment, el Consell d’Estat determina que no ens trobem davant una competència relacionada amb l’Administració de Justícia, sinó amb la potestat exclusivament tributaria. Per tant, no és necessari determinar si s’utilitza o no la clàusula subrogatòria de l’article 109 del Estatut d’Autonomia de Catalunya. Per tant, determina que no existeix un fonament jurídic suficient per procedir a la impugnació d’aquest aspecte de la normativa.

En tot cas, haurem d’estar pendents de la valoració que en faci el Tribunal Constitucional.

Per altra banda, cal tenir en compte que Catalunya no és la única Comunitat Autònoma que ha previst un règim de taxes judicials autonòmiques. La Comunitat Valenciana va elaborar un projecte de taxes judicials que finalment no prosperarà. Segons va anunciar fa uns dies, el conseller de Justícia i Benestar Social, Jorge Cabré, el govern valencià ha decidit abandonar el seu projecte, ja que inevitablement hagués provocat casos de doble imposició.

1 comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.