Campofrío, Bayer, Nestle, Donuts,… un rere l’altre els anunciants del programa ‘La Noria’ a Telecinco van anar caient, com fitxes de dòmino, fins que l’espai televisiu va haver de desaparèixer –o renéixer amb un altre format menys sensacionalista, depèn de com es miri-.
Ara, el blogger i periodista que va impulsar el moviment de protesta, Pablo Herreros, haurà de testificar com a imputat per delictes d’amenaces i coaccions en el Jutjat d’Instrucció número 14 de Madrid el proper 4 de desembre, desprès que el Grup Mediaset interposés una querella el passat mes de juliol.
La cadena demana 3,7 milions d’euros, quantitat que correspondria a les pèrdues arran de la retirada dels anunciants, així com tres anys de presó per Herreros. També ha sol·licitat l’assegurament de les mesures mitjançant fiança, cosa que el Jutge no ha estimat convenient.
El desencadenant? L’aparició fa poc més d’un any de la mare d’un dels principals implicats en l’assassinat de Marta del Castillo, el Cuco, que havia estat condemnat pel Jutjat de Menors de Sevilla a dos anys i onze mesos d’internament per un delicte d’encobriment. Rosalía García va cobrar al voltant de 10.000 euros per ser entrevistada.
Moltes persones van indignar-se al conèixer la notícia, però va ser una la que va encendre la metxa. Herreros va demanar la retirada de la publicitat a aquest espai televisiu a través d’una publicació al seu blog i una petició a una web d’activisme ciutadà que van tenir milers de respostes. La premissa era clara: llibertat d’expressió sí però no amb el pagament a delinqüents o als seus familiars.
Dit i fet, les empreses anunciants van sumar-se a la protesta i moltes d’elles van coincidir en un mateix missatge a l’hora de donar les seves explicacions per retirar la publicitat: “no tot s’hi val”. I aquesta afirmació, que alguns van considerar oportunista però que va ser compartida per milers de persones, es va erigir com una victòria de la ètica per sobre dels negocis i la recerca indiscriminada d’audiència. Fins ara.
Delictes de coaccions i amenaces i Internet
Mediaset al·lega que es va coaccionar i amenaçar a les empreses i ho fonamenta en una frase extreta de la carta que va dirigir-se a les marques: “si no s’adherissin a la nostra proposta, seguiríem exigint-vos-ho en endavant i promouríem un boicot dels seus productes”. El propi Herreros va demanar disculpes sis dies desprès d’escriure la carta al considerar que era una frase “desafortunada”, segons explica al seu blog.
Però, es pot considerar que efectivament aquesta carta és constitutiva dels delictes tipificats al articles 169 a 172 del Codi Penal? L’articulat estableix com a actes delictius amenaçar amb “un mal que constitueixi un delicte d’homicidi, lesions, avortament, contra la llibertat, tortures i contra la integritat moral, la llibertat sexual, la intimitat, l’honor, el patrimoni i l’ordre socioeconòmic (article 169 sobre amenaces)” i també “sense estar-hi legítimament autoritzat, impedir a un altre amb violència fer el que la llei no prohibeix, o compel·lir a fer el que no vol, sigui just o injust (article 172 sobre coaccions)”.
Es tractaria, per tant, de determinar si les empreses que van retirar la publicitat ho van fer de forma voluntària o forçats per la pressió dels consumidors. I en tot cas, també s’hauria de dirimir si Pablo Herreros va pressionar als ciutadans per signar la petició i per deixar de consumir els productes de les marques en contra de la seva voluntat. Les cartes emeses pels anunciants i l’elevadíssim nombre de persones que van unir-se al moviment, però, fan pensar que no hi va haver cap tipus de violència per aconseguir que s’accedís a la petició.
En realitat podríem dir que ens trobem amb un dels efectes propis de la “màgia” d’Internet, que aconsegueix convertir una idea individual en una causa compartida per milers de persones. Perquè, per molt que Pablo Herreros demanes la retirada dels anuncis de ‘La Noria’ o es proposés deixar de comprar els productes d’aquestes marques, va ser la repercussió de la proposta a través de les xarxes la que la va convertir en un veritable moviment de pressió. Sembla doncs que aquest èxit no depèn tant de la possible violència exercida per Herreros, com de la viralitat a Internet i l’objectiu perseguit per la causa, que va ser capaç de guanyar molts adeptes.
Es repeteix la història
Aquest fet ha aixecat una nova onada de protestes i de veus en defensa de Pablo Herreros. De nou s’ha demanat a les marques que treguin la publicitat de la cadena fins que es retiri la querella, al considerar-la una “venjança contra una persona que simplement va denunciar el que li semblava injust”. La petició, emesa pel periodista Mario Tascón a través d’una pàgina d’activisme ciutadà, ja compta amb més de 162.000 signatures, xifra que no para de créixer.
L’empresa Trivago, comparadora de preus de viatges, ha estat la primera en decidir no anunciar-se a Telecinco durant el mes de novembre, de cara a estudiar la situació. Tot i així, la companyia ha denunciat en un comunicat “l’assetjament al que s’està veient sotmesa des que la petició es va posar en marxa”.
També Telecinco ha emès un comunicat explicant que la seva voluntat no és silenciar a ningú sinó protegir a les empreses anunciants per una conducta que consideren “completament antijurídica” per part d’Herreros.
