La Directiva 2011/16/UE del Consell d’Europa, de 15 de febrer de 2011, té per objecte promoure l’assistència entre les diverses administracions tributàries dels Estats Membres i es configura com un instrument per superar els efectes negatius del procés d’internacionalització dels mercats. Per tant, aquesta Directiva incideix en la cooperació i l’intercanvi d’informació entre les diferents administracions estatals. A Espanya, aquest text normatiu ha estat transposat pel Reial Decret 1558/2012, de 15 de novembre.
No obstant, el cos normatiu espanyol també desenvolupa reglamentàriament les modificacions incorporades a la Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributaria. Al mateix temps, modifica el reglament de procediments amistosos en matèria d’imposició directa. Per últim, incorpora algunes obligacions d’informació dels obligats tributaris que posseeixen determinats béns o drets situats a l’estranger.
Avui, us parlaré d’aquestes darreres modificacions que afecten al Reglament General de Recaptació (Reial Decret 939/2005, de 29 de juliol) i, sobretot, al Reglament General de les actuacions i els procediments de gestió i inspecció tributaria (Reial Decret 1065/2007, de 27 de juliol). En la exposició de motius del Reial Decret 1558/2012, s’explica que en el cas de deutes de titularitat estrangera no existeix un període voluntari o executiu de pagament. En conseqüència, s’ha de tenir en compte la normativa relativa a l’assistència mútua. En el cas d’Espanya, la Llei General Tributaria atribueix la competència de formular peticions d’assistència mútua a altres Estats o entitats internacionals o supranacionals a l’Agència Tributaria. Emmarcada en aquesta competència, el citat Reial Decret estableix una obligació d’informar dels comptes bancaris que els obligats tributaris tinguin oberts a l’estranger. També expandeix aquesta obligació sobre determinats béns o drets que es trobin dipositats, situats o gestionats a l’estranger, incloent la informació sobre béns immobles i drets sobre els mateixos.
La obligació d’informació es troba regulada en diversos articles segons el tipus de bé o dret objecte a la mateix. No obstant, hi ha certs aspectes comuns, com per exemple els subjectes obligats o les quanties exemptes.
En tots els casos, la obligació d’informar recau sobre les persones físiques o jurídiques que resideixin fiscalment a Espanya (segons les regles establertes en l’Impost sobre la Renta de les Persones Físiques i l’Impost sobre Societats), però també sobre les que ostentin establiments permanents en aquest territori. També reben la consideració de subjectes passius les persones o entitats no residents i les entitats regulades en l’article 35.4 de la Llei General Tributaria (herències jacents, comunitats de béns i altres entitats sense personalitat jurídica que constitueixin una unitat econòmica o un patrimoni separat susceptible d’imposició). Evidentment, la condició d’obligat tributari estarà supeditada a la possessió de béns o drets a l’estranger, com poden ser comptes bancaris, accions societàries, assegurances de vida o béns immobles.
S’estableixen algunes exempcions subjectives relatives a les entitats totalment exemptes de l’impost sobre Societats, les entitats que ja hagin registrat els béns o drets en la seva comptabilitat de forma individualitzada o seguint les normes del Codi de Comerç i les entitats que ja ho hagin declarat en el territori estranger. Finalment, tampoc existeix obligació de declarar quan els saldos dels comptes, els béns o drets a 31 de desembre o de forma mitjana no superin els 50.000€. Pel que es desprèn del Reial Decret, sembla que aquest límit s’ha de valorar en conjunt dels béns que tenen la mateixa naturalesa (és a dir, el conjunt dels comptes corrents o el conjunt dels béns immobles, però no el total de béns o drets que es tenen a l’estranger).
La obligació consisteix en presentar una declaració informativa anual (de 1 de gener a 31 de desembre) que contingui la totalitat dels comptes bancaris, béns o drets de la seva titularitat o dels que siguin representants, autoritzats o beneficiaris, tinguin poders de disposició o titulars reals que es trobin a l’estranger. Aquesta obligació s’estén a persones que hagin estat titulars, representants, autoritzats o beneficiaris en algun moment de l’any al que es fa referència la declaració. La declaració ha de presentar-se entre l’1 de gener i el 31 de març de l’any següent al que es refereix la informació subministrada. En els anys successius, la declaració només s’haurà de presentar quan l’objecte de la declaració hagi augmentat més de 20.000€ respecte a la última declaració realitzada.
Pel que fa als comptes bancaris, la informació ha de comprendre la denominació completa de l’entitat bancària o de crèdit i el seu domicili, així com la identificació completa dels comptes, la seva data d’obertura o cancel·lació, el seu saldo a 31 de desembre (o el de la data a la que es va deixar de tenir poders sobre ell) i el seu saldo mitjà durant l’últim trimestre de l’any. És independent el tipus de compte: corrent, d’estalvi, imposicions a termini, comptes de crèdit…
Per altra banda, la obligació de declarar valors, drets, assegurances i rentes dipositades, gestionades o obtingudes a l’estranger comprèn els valors o drets representatius de la participació en qualsevol tipus d’entitat jurídica, els valors representatius de la cessió a tercers de capitals propis i els valors aportats per la gestió o administració a qualsevol instrument jurídic, incloent els fideïcomisos i les masses patrimonials sense personalitat jurídica que poden actuar en el tràfic econòmic.
En el cas de les assegurances de vida o invalidesa de les que resultin titulars en una entitat asseguradora situada a l’estranger, la obligació haurà de portar-se a terme el dia 31 de desembre de cada any, indicant el seu valor de rescat en aquell moment. En aquest cas, s’haurà d’identificar l’entitat asseguradora enlloc de l’entitat bancària.
També s’han de declarar les rentes temporals o vitalícies de drets de contingut econòmic o de béns mobles o immobles, com a conseqüència de l’entrega d’un capital en diners a entitats situades a l’estranger (indicant el valor de capitalització).
Finalment, m’ocuparé de l’obligació d’informar sobre béns immobles situats a l’estranger i drets sobre aquests. En aquest cas, la declaració informativa ha de comprendre la identificació de l’immoble especificant la seva tipologia, la seva situació, el valor i la data d’adquisició. Si es tracta d’un contracte de multipropietat, també ha de constar-hi els torns d’aprofitament. Si és pertinent, s’ha d’informar dels drets reals d’us o gaudi i de la nua propietat.
A continuació, el text legal fa referència a supòsits d’assistència mútua o altres aspectes que poden originar problemes en l’aplicació d’aquesta mesura. Per exemple, preveu que la competència en el cas d’obligats tributaris no residents i sense establiment permanent a Espanya recaurà sobre l’òrgan de l’Administració Tributaria on tingui el domicili el representant, retenidor, dipositari, gestor o pagador del no resident.
Pel que fa l’assistència mútua, l’Estat Espanyol assumeix la competència de prestar o sol·licitar la pràctica de notificacions a l’autoritat competent d’un altre Estat o entitats internacionals o supranacional. Això sí, haurà d’acreditar-ho mitjançant la incorporació de l’expedient de la notificació o de la comunicació. L’Administració Tributaria podrà facilitar informació de manera prèvia a la sol·licitud d’assistència mútua, de manera automàtica en relació a determinades categories d’informació o de forma espontània quan pugui ser útil a l’altre Estat o entitat.
Totes aquestes mesures entraran en vigor el dia 1 de gener de 2013, per tant les obligacions de declarar exigibles seran les relatives a l’exercici de 2012. Alguns tributaristes han insinuat que l’aprovació d’aquesta mesura respon al poc èxit de la regularització fiscal (coneguda també com amnistia fiscal). Defensen que va ser un últim intent del Govern Espanyol d’augmentar les adhesions a la citada regularització, encara que sembla que no ha tingut els resultats esperats.
