Un dels canvis més rellevants que va introduir la darrera reforma laboral, mitjançant el Reial Decret-Llei 3/2012, de 10 de febrer, de mesures urgents per la reforma del mercat laboral, va ser l’acomiadament col·lectiu per causes econòmiques, establint-se que existeixen aquestes causes quan “de los resultados de la empresa se desprenda una situación económica negativa, en casos tales como la existencia de pérdidas actuales o previstas, o la disminución persistente de su nivel de ingresos ordinarios o ventas.” I, respecte de la “disminució persistent”, aquesta existeix quan els ingressos trimestrals d’un any s’han vist reduïts respecte els de cada trimestre de l’any anterior.
La sentència, en primer lloc, fa menció de la diferència amb l’anterior regulació, la qual exigia una justificació per part de l’empresari de que l’acomiadament es feia per preservar una posició competitiva en el mercat. Per tant, l’acomiadament es feia de cares al futur, per assegurar que l’empresa seguís essent viable després dels acomiadaments, sense els quals això no seria possible. Això provocava que fos difícil realitzar aquests acomiadaments, ja que l’empresari no sempre podia provar-ho.
Tot i així, l’AN no creu que aquest canvi impliqui que, acreditant uns resultats econòmics pocs favorables en els últims anys, ja sigui suficient per poder acomiadar a un nombre elevat de la plantilla, sinó que hi ha d’haver una “connexió de funcionalitat”, relacionant la gravetat de la situació econòmica de l’empresa amb el nombre d’acomiadaments. Com a fonament a aquest requisit, al·lega l’art. 4 del conveni 158 de la OIT (Organització Internacional del Treball), sobre la terminació de la relació de treball per iniciativa del treballador, de 23 de novembre de 1985, que estableix: “No se pondrá término a la relación de trabajo de un trabajador a menos que exista para ello una causa justificada relacionada con su capacidad o su conducta o basada en las necesidades de funcionamiento de la empresa, establecimiento o servicio.” Per tant, el que s’ha eliminat és l’acreditació de que amb aquests acomiadament es millorarà la situació competitiva de l’empresa, però no qualsevol causa justificativa.
Així doncs, no només s’exigeix la mala situació econòmica en els termes que ja s’han explicat, sinó que, a més, subjecta la rectitud de l’acomiadament sotmetent-lo a un control de proporcionalitat o “raonabilitat”, és a dir, si el nombre d’acomiadaments és proporcional a la pèrdua d’ingressos, tenint en compte la repercussió que la situació econòmica ha tingut respecte els contractes (si tenen raó per continuar vigents o no) i les mesures que s’han adoptat per l’empresari. Atenent a tots aquests elements, doncs, l’acomiadament serà correcte quan els contractes hagin perdut la seva utilitat econòmica per l’empresa.
En el cas concret, la situació econòmica negativa es prova mitjançant el compte auditat de pèrdues i guanys. Es tractava d’una empresa que en els últims 2 anys i primer trimestre de 2012 havia arribat a perdre quasi 19 milions d’euros de forma ascendent a mida que passaven els anys. Concretament, la sentència pren com a referència la xifra de negocis, la qual va disminuir en un 44% de 2009 a 2010 i un 17% de 2010 a 2011. A això se li afegeix que la facturació de l’IVA pel primer trimestre de 2012 era molt inferior a qualsevol dels de 2011.
Una vegada provat aquest extrem, la sentència analitza les mesures adoptades per l’empresa: tancament de 14 dels 17 centres de treball i l’extinció de 31 contractes dels 80 amb els que compta. L’AN conclou que és correcte perquè l’acomiadament inclou el 38% de la plantilla, mentre que la xifra de negocis ha disminuït en un percentatge molt més elevat.
Per llegir la sentència, cliqueu aquí.
