Aproximació històrica i teòrica a l’Indult

Per Guillem Martínez.
Barcelona.
 

L’indult o prerrogativa de gràcia és una figura jurídica regulada en la Llei de 18 de juny de 1870, per la que s’estableixen regles per l’exercici de la Gràcia de l’Indult modificada parcialment per la Llei 1/1988, de 14 de gener per la que es modifica la llei esmentada, establint regles per l’exercici de la Gràcia de l’Indult (en endavant LGI).

Actualment es caracteritza per ser un poder discrecional que és competència del Rei  segons l’article 62.i) de la Constitució Espanyola (en endavant CE), ja que diu “Corresponde al Rey […] ejercer el derecho de gracia con arreglo a la Ley, que no podrá autorizar indultos generales”.

Però, donat que, segons l’article 56.3 de la CE “La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad” es delega la competència, així com la responsabilitat –segons article 64.2 CE- a “las personas que refrenden” els actes del Rei, és a dir, en el cas que ens ocupa el Govern, donat a que, com veurem més endavant, una de les prescripcions legals per a l’exercici de l’indult i conditio sine qua non per a que el mateix sigui vàlid, és la publicació del Reial-Decret (competència del Govern) on es recull la concessió de l’indult al Butlletí Oficial de l’Estat. Per tant és al Poder Executiu a qui recau la potestat d’atorgar indults amb el procediment que es recull a la LGI i respectant els límits que la mateixa imposa i que més endavant s’explicaran.

Però no sempre ha sigut així.

Aproximació històrica general

Es podria afirmar que l’indult ha anat sempre en paral·lel de l’aparició de les sancions penals, ha sigut contemporani a les mateixes; si hi ha pena podia existir el perdó per aquell òrgan o persona que tingués el ius puniendi, és a dir, qui tingués la potestat sancionadora també podia commutar la pena. D’aquesta manera l’indult no actuà, i així continua sent en els nostres dies, sobre la conducta delictiva del reu sinó que venia a commutar la seva sanció, la seva pena.

És a l’Imperi Romà on l’indult agafa la forma que més es podria vincular a la que tenim actualment a Espanya. L’Emperador August, conjuntament amb el Senat, consolidà el poder de gràcia establint les figures que després molts Ordenaments Jurídics (inclòs el nostre) prendrien apareixent les prerrogatives d’indult particular (a un individu), l’indult general (a un conjunt dels mateixos) i l’amnistia (és a dir s’eximeix la responsabilitat per la comissió d’un tipus penal). Més endavant parlarem sobre aquestes distincions.

És a l’Edat Mitjana, amb el règim feudal, on els titulars del ius puniendi canvien, ara la prerrogativa que passava a tenir un to més arbitrari, la tindria el Monarca, els Grans Senyors feudals així com els municipis. Convé destacar que a partir, sobretot, del S. XII apareix el que seria la pedra a la sabata d’una figura que pretén, en la seva essència, reparar les injustícies o adequar la justícia a la condició real del reu, apareix el favor reial o l’indult interessat, és a dir, es comença a utilitzar l’indult per comprar silencis, per tapar escàndols de corrupció, revoltes, etc. Es comença a desnaturalitzar la finalitat de l’indult. També veiem, però que apareixen (sobretot per la influència religiosa) una sèrie de delictes que, per la seva repulsa social, no es devien indultar.

A Espanya la figura quedà regulada, sobretot, amb l’aparició de les Siete Partidas (S.XIII) promulgades per Alfons X “el savi” però dita regulació fou un pou d’arbitrarietat donat que el Monarca podia exercir el perdó, si així ho volia, mogut bé per la seva pietat o la seva mercè. S’arribaria fins al conflictiu S.XIX amb una regulació clarament absolutista, on el poder arbitrari i interessat estava a l’ordre del dia, pero a partir d’aquell moment s’establirien certs límits que són els que hem mantingut fins els nostres dies. Així la Constitució de Cadis de 1812 va configurar l’indult com a una facultat que corresponia, de nou, al Monarca però subjecta al que marcaven les Lleis. Així doncs la regulació del S.XIX va establir el límit del respecte a les lleis i l’únic element que va modificar va ser el nom (que d’altra banda son molt anàlegs) de “facultat” (1812) per prerrogativa (Estatut Reial de 1845). Aquest respecte a les Lleis del que en feia gal·la una regulació sobre l’indult a Espanya va fer necessari, amb un acarnissat debat entre liberals i conservadors, la promulgació de la LGI al 1870, que parcialment, encara està vigent.

L’indult va veure una etapa de llum pel que fa a l’ombra de l’arbitrarietat que sempre l’ha precedit durant la II República ja que a la Constitució de 1931 es traslladava la prerrogativa d’atorgar amnisties al Parlament i els indults individuals passaven a ser facultat del Tribunal Suprem (d’aquesta manera el Poder Judicial controlava la concessió dels mateixos) no permetent, en cap cas, els indults generals.

Durant l’etapa franquista es promulgà el Decret de 22 d’abril de 1938 on si bé es respectava la vigència de la LGI de 1870 es va simplificar el procediment per a poder obtenir la gràcia del dictador.

La figura en l’actualitat

L’indult és una figura que, actualment, està en entredit. Hem vist que prové de sistemes absolutistes on el Rei era el cap visible de l’Estat i a ell competien els seus tres poders (executiu, legislatiu i judicial). Però, actualment, Qui pot ser indultat? Sota quines condicions? Qui està facultat per fer-ho? Hi ha un control de la legalitat a l’hora de concedir-los?

Totes aquestes preguntes tenen resposta a la LGI de 1870, la CE i el Codi Penal.

En primer lloc, l’indult a Espanya es configura com a la prerrogativa que té el Govern –donat que els Reials Decrets emanen del poder executiu- de poder deixar sense efectes una sanció penal imposada als reus de tota classe de delictes de manera total (totes les penes a les que hagués sigut condemnat per sentència ferma i que no hagués complert el delinqüent) o parcial (reducció d’una o alguna de les penes a les que hagués sigut condemnat per sentència ferma i que no hagués complert, així com la commutació de, per exemple, la pena principal deixant-ne amb efectes l’accessòria). Val a dir que la indemnització que se’n derivi de l’il·lícit penal en cap cas es perdona.

El Govern, prèvia deliberació del Consell de Ministres, és l’òrgan del qual radica la potestat discrecional d’atorgar indults, i la LGI no limita aquesta concessió a cap tipus de delictes (com si es fa en altres Ordenaments Jurídics) i com ha sigut criticat d’una manera contundent en el recent cas de l’indult concedit pel Govern del Partit Popular a quatre Mossos d’Esquadra que havien torturat, per error, a un ciutadà romanès a Barcelona l’any 2006. Així mateix un altre fet polèmic és que la concentració del poder discrecional en un sol òrgan fa que l’ombra de la discrecionalitat plani sobre una figura que s’hauria de configurar com una eina jurídica per a poder corregir situacions tals com un canvi jurisprudencial, la clara rehabilitació del reu, la inutilitat social de fer complir la sanció penal, etc.

D’altra banda el procediment (art. 20 LGI) el poden sol·licitar els penats, els seus parents o qualsevol persona en el seu nom. També ho poden fer el Tribunal del qual ha emanat la Sentència (com bé s’ha fet per exemple, en delictes polítics quan ha canviat radicalment el context en el qual s’ha imposat la pena), el Tribunal Suprem o el Fiscal General.

Serà el Ministeri de Justícia qui decreti la formació de l’expedient; és a dir, el Ministeri de Justícia ja és el primer filtre que s’ha de passar per a poder optar a l’indult i sense que aquest quedi vinculat per cap procediment reglat.

A l’article 21 també es reserva la facultat de formar l’expedient per a la concessió d’indults que no haguessin sigut sol·licitats ni proposats pels Tribunals de Justícia.

A continuació, les sol·licituds s’hauran de traslladar al Tribunal del qual hagi emanat la sentència perque demani un informe preceptiu no vinculant al cap del centre penitenciari on estigui complint la condemna perque informi dels elements que permetin justificar l’indult (tot i que, com ja hem vist, la justificació no és determinant).

Finalment, es dictarà la ressolució de l’indult a través d’un Reial Decret al Butlletí Oficial de l’Estat.

En definitiva, l’indult és una potestat discrecional que és competència del Govern, que s’estén a tota mena de delictes i que no està subjecta a un control de legalitat posterior que permeti valorar els criteris d’oportunitat utilitzats, es puguin extreure conclusions de clars conflictes d’interessos a l’atorgar-los o, simplement, es democratitzi més una figura d’un caire tant absolutista.

En temps actuals moltes han sigut les veus que han demanat una revisió de la figura, ja que la mateixa ha sigut utilitzada en casos de dubtosa justícia, equitat, oportunitat i interès general, indultant a persones condemnades per delictes d’una alta repulsa social (prevaricació, estafes, tortures). Va ser el Tribunal Suprem qui arrel de l’indult als quatre Mossos posà el crit d’alarma a l’afirmar que l’indult és una llei de “no fàcil encaix” ja que, segons el mateix, es configura com un poder estatal a l’ombra , donat que no queda subjecte a cap control legal posterior i no s’ha de justificar. Simplement cal fer una relació de les condicions del reu, determinar la o les penes commutades i assenyalar-ne les condicions per a que ho puguin ser.

També té un gran problema de justificació quan l’aplicació del mateix és un exercici de discrecionalitat que es converteix, massa sovint,  en arbitrari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.