El Nadal i la seva cabuda en un Estat aconfessional

Per Carla Ramos
Barcelona

Fa un parell de setmanes, va esclatar la polèmica en relació al missatge que va posar en funcionament el nou compte oficial del Congrés dels Diputats a la xarxa social twitter. El primer “tweet”, doncs, va ser per a felicitar les festes de Nadal a tots els ciutadans de l’Estat, ara bé, aquesta felicitació anava acompanyada d’ una il·lustració representant el naixement de Jesús, fet que va provocar crítiques des de l’Esquerra Plural, a  través del seu representant, Joan Coscubiela, pel fet que es fes servir aquesta imatge religiosa en un estat aconfessional com ho és l’Espanyol. Tot i això, hi ha hagut també qui, com el portaveu de CIU al Congrés, Josep Antoni Duràn i Lleida, ha volgut treure importància a aquest fet considerant que la imatge “forma part de la cultura del país”.

Aquesta controvèrsia, doncs, reflexa clarament el llarg debat que continua obert a Espanya en relació a l’aconfessionalitat de l’estat i la cabuda de les festes religioses com ho són el Nadal o la Setmana Santa en aquest dret que garanteix l’article 16 de la Constitució.

L’aconfessionalitat d’un estat vol dir la no pertinença d’aquest a cap religió oficial per tal de protegir d’aquesta forma la llibertat dels ciutadans de professar aquella religió que vulguin i tractant de la mateixa forma a totes les confessions religioses. Per tant, a la nostra societat, una societat democràtica, ningú ha de ser jutjat ni discriminat per les seves creences o no creences religioses d’acord amb l’article 14 CE, alhora, tampoc es pot exigir a l’Estat la retirada o marginació de símbols o expressions d’una o d’altra religió simplement perquè aquesta no coincideixi amb la teva.

A l’Estat Espanyol, com ja he dit anteriorment, aquesta aconfessionalitat de l’Estat es troba recollida a l’article 16 de la Constitució, el primer punt de la qual declara “la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus” posant com a límit per a la seva manifestació l’ordre públic. Alhora, el tercer punt d’aquest article 16 estableix que “els poders públics hauran de tenir en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantenir les consegüents relacions de cooperació amb la Església Catòlica i les altres confessions”.

Tot i això, l’aconfessionalitat de l’Estat no vol dir que no es reconegui la religiositat com un element més a la nostra societat que segueix sent, encara que cada cop en una menor proporció, majoritàriament catòlic.  Arrel d’aquesta declaració de l’article 16.3 s’exclou la possibilitat d’un estat laic i independent de qualsevol confessió religiosa, ja que l’Estat està obligat a cooperar amb les diferents confessions. En conseqüència, i sumat a la majoria catòlica de la població, un any després de l’entrada en vigor de la Constitució, Espanya va signar un Concordat amb l’Església Catòlica, és a dir, un acord entre el Vaticà i l’Estat Espanyol que garanteix entre d’altres coses el manteniment econòmic de l’Església amb diners públics o l’assignatura de religió a les escoles públiques, tot i ser optativa en cas de que l’alumne no vulgui cursar-la, i el nomenament dels professors d’aquesta assignatura directament des de l’institució per mitjà del bisbe corresponent.

Cal diferenciar però l’aconfessionalitat que estableix la nostra Constitució amb d’altres termes similars amb els que sovint es confon com són la paraula laic i el laïcisme. Laic o laica es la persona qui prescindeix de la religió. Per altra banda, el laïcisme és aquella doctrina que defensa la independència de l’home, de la societat i, més particularment, de l’estat de tota influència eclesiàstica o religiosa.

Per tant, un estat laic es aquell qui garanteix el respecte a totes les creences, a totes les confessions religioses per tal de que totes puguin ser practicades en llibertat, essent tothom lliure també de no creure. A diferència de l’aconfessionalitat, però, l’estat laic garanteix tot això sempre a l’àmbit privat que és en el que s’enclava el dret a la llibertat de creença i no a l’àmbit públic, on no es farà cap tipus de manifestació religiosa, sigui de la creença que sigui, ni es cooperarà de cap forma amb cap religió.

Dit això, la pregunta que queda a l’aire es en quin paper s’enquadren les festes de Nadal dins d’aquesta Espanya aconfessional, és a dir, si es celebren aquestes festes nadalenques així com d’altres festes catòliques com la Setmana Santa, per exemple, en clau religiosa o, com defenses d’altres persones, fonamentalment per tradició i costum.

El que sí es veritat és que des de fa un temps, s’ha anat implantant una nova forma de viure el Nadal, convertint-se en una celebració quasi pagana ja que tots els símbols tradicionals cristians com són el pessebre i els actes religiosos en honor al naixement de Jesús s’han anat substituint per d’altres com són l’arbre amb totes les llums de colors, Santa Claus i els regals que inciten al consumisme, l’origen dels quals provenen de cultures anteriors al cristianisme.

El que està clar és que el govern d’una democràcia ha de governar amb i per a tots els ciutadans, amb independència de les seves creences o no creences per tant, en un estat democràtic no hi hauria de tenir cabuda la influència de cap religió i cap Administració Pública hauria de vincular-se a una religió per molt majoritària que sigui entre la població.

El dret a la llibertat religiosa és un dret personal que no s’ha de deixar a la voluntat de qui mana, un estat modern ha de girar únicament entorn a l’autonomia privada dels individus.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *