Tot just començar el 2013, més de 300 polítics es troben imputats en presumptes casos de corrupció a l’Estat espanyol. Les trames de presumptes polítics corruptes afecten a tots els àmbits: el municipal, com la recent imputació a l’alcalde de Sabadell Manuel Bustos; l’autonòmic, com la trama del cas Gürtel al País Valencià; i l’estatal, com l’anomenada “Operació Campió” relacionada amb l’exministre José Blanco. No obstant això, l’àmbit municipal és el que més casos de corrupció registra, principalment pels nombrosos casos relacionats amb l’adjudicació d’obres públiques i llicències urbanístiques.
És innegable que la corrupció és un dels principals problemes actuals a l’Estat espanyol, especialment per constituir una de les principals causes de la desafecció política dels ciutadans.
Ara bé, quins són els instruments jurídics que el Dret Penal ofereix per lluitar contra aquest problema?
El Codi Penal contempla diverses figures delictives relacionades directament amb la corrupció, continguts en el títol XIX (Delictes contra l’Administració Pública):
En primer lloc, trobem el delicte de prevaricació administrativa (arts. 404 i ss. CP), un dels més comuns en els casos de corrupció, que castiga al funcionari que dicti conscientment una resolució arbitrària. D’aquest delicte es va acusar a l’alcalde de Murcia, Miguel Ángel Cámara, en una suposada trama de corrupció urbanística.
Un altre dels delictes més comuns en les trames de corrupció és del de suborn (arts. 419 i ss. CP), que es castiga tant en la seva modalitat activa (el particular que ofereix una recompensa a l’autoritat o funcionari a canvi de realitzar un acte contrari als seus deures) com en la seva modalitat passiva (l’autoritat o funcionari que demana o rep la mencionada recompensa). Aquest és el principal delicte del que s’acusava l’any 2009 al llavors President de la Comunitat Valenciana Francisco Camps, en l’anomenat Cas Gürtel.
El tràfic d’influències (arts. 428 i ss. CP) és una altra figura delictiva relacionada amb al corrupció, i consisteix en l’aprofitament d’una relació de superioritat per part d’una autoritat o funcionari per aconseguir un determinat benefici econòmic. Altres delictes que han estat relacionats amb diversos casos de corrupció són el de malversació (arts. 432 i ss. CP), consistent en la sostracció de fons públics per part d’una autoritat o funcionari públic, o el frau a entitats públiques (art. 436 CP) en procediments de contractació pública i liquidació d’efectes públics.
Tots aquests delictes tenen en comú que són delictes especials (i no comuns), per tant només es poden cometre per un determinat tipus de subjecte, en aquest cas autoritats o funcionaris públics; i tots ells preveuen penes d’inhabilitació, ja sigui especial o absoluta, i alguns d’ells preveuen penes de multa i fins i tot de presó, arribant fins a màxims de sis anys en la malversació i el suborn.
La tipificació d’aquests delictes no ha estat la única mesura que s’ha pres per lluitar contra la corrupció. Durant la última legislatura del govern del PSOE es va aprovar la creació d’una fiscalia especialitzada per investigar i perseguir aquest tipus de delictes, la Fiscalia Anticorrupció. Aquesta fiscalia investiga i persegueix tots aquells presumptes delictes comesos per autoritats o funcionaris públics en exercici de les seves funcions. Des de la seva creació, la Fiscalia Anticorrupció ha investigat i conegut de nombrosos processos relacionats amb diferents trames de presumpta corrupció arreu de l’Estat. No obstant, aquesta institució es troba actualment col·lapsada per dos motius: En primer lloc, per l’elevat nombre de processos oberts actualment per presumptes casos de corrupció i l’enorme complexitat de molts ells, els quals requereixen nombroses tasques d’investigació i en els quals van apareixent nous imputats; i, en segon lloc, per la manca de medis personals, ja que s’han reduït les convocatòries de places per a fiscals, un problema que anirà a més amb les previsions que ha publicat recentment el Ministre Alberto Ruiz-Gallardón sobre aquest tipus d’oposicions.
Són diverses les respostes político-criminals que es poden donar davant el creixent problema de la corrupció: Mesures de populisme punitiu, com podria ser l’augment de les penes previstes per als delictes relacionats amb la corrupció; es podrien adoptar també mesures processals per reduir les garanties dels imputats en aquestes trames i d’aquesta manera facilitar la seva investigació (així s’ha fet en l’àmbit de la violència de gènere i en el tràfic de drogues) o dotar de més recursos a la ja mencionada Fiscalia Anticorrupció i també als Tribunals que coneixen d’aquests processos, ja que la lentitud de la justícia perjudica a tots els àmbits, i el de la lluita contra la corrupció no en queda exempt.
El que és indubtable és que, si els poders públics es queden de braços creuats, el problema de la corrupció no només no es reduirà sinó que pot anar in crescendo, fins arribar a extrems que podrien posar en dubte valors constitucionals com l’Estat de Dret.
1 comment