Des de que va començar la crisi, la ciutadania ens hem habituat a nous conceptes econòmics, entre els quals destaca la privatització, així no és extrany que la Generalitat hagi optat per adquirir liquiditat amb aquest sistema a través de la privatització d’Aigües Ter-Llobregat, optant per fer una concessió de gestió del servei durant 50 anys a través d’un concurs que va ser atorgat a l’empresa Acciona el passat dia 27 de desembre de 2012. D’aquesta manera, la Generalitat s’assegurava una entrada immediata de 300 milions d’euros i una progressiva de 700 milions més durant el periode de concessió. Una forma d’aconseguir ingressos i poder disminuir el dèficit públic en el moment de tancament de l’exercici del 2012.
Tot i que en el moment de la firma aquesta privatització ja va suposar moltes esmenes per part dels altres partits polítics, en els últims dies aquestes s’han reforçat pel recurs presentat per l’altra empresa concursant, Agbar, que considera que el procediment no va respectar el principi d’igualtat que emana de la llei. Aquest recurs, estimat parcialment per l’Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya, per altra banda, independent de la Generalitat, estableix que Acciona, l’empresa guanyadora del concurs, no va complir amb els terminis del plec de clàusules del concurs de forma que Agbar que sí va complir, es trobava en un clar desventatge que va acabar per donar el concurs a Acciona.
En aquests processos, el que fa la Generalitat és posar a disposició del mercat la gestió d’un servei establint uns requisits a complir (en el plec de clàusules) per poder obtenir la gestió de forma que l’empresa privada que presenti una millor oferta, l’aconseguirà. En aquest cas, els terminis a que es feia referència al paràgraf anterior consisteixen a unes obres que fetes amb un periode de temps més extens permetien abaratir el cost de l’aigua de forma que per la Generalitat suposava una gestió més viable i favorable a la població, però tot i així son terminis que contradiuen el que estableix el plec i per tant, suposen una desigualtat entre les diferents empreses concursants que sí presentaven un projecte complint amb els terminis.
L’aigua i la vida:
Fora de les disputes sobre la transparència i adeqüació del procediment seguit per la Generalitat a les que fa referència aquest concurs i per els quals el màxim òrgan de govern català ja ha obert un recurs en via contenciosa-administrativa als tribunals que haurà de resoldre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; partits polítics com el PSC i ICV, i associacions de caire privat com ara Plataforma Aigua és Vida declaren que aquesta privatització atempta contra els drets fonamentals de la població vinculant l’aigua com a element imprescindible per la vida (que es protegeix a l’article 15 de la Constitució Espanyola). El que es demana des d’aquests sectors és l’anul·lació directe de tot el procediment i per tant, el retorn de la gestió a les entitats públiques (Generalitat i Ajuntaments).
Son dos els arguments que avalen aquestes entitats. En una primera instància determinen que les empreses privades tenen un interés que no coincideix amb el públic de manera que es podria veure afectat el compliment del Pla Sectorial de Cabals Ambientals i altres plans hidrològics catalans i europeus com la Directiva Marc d’Aigua europea que determina unes certes limitacions en l’explotació d’aquests recursos naturals hidràulics per tal de poder-ne garantir la seva continuïtat i la conservació de l’ecosistema. Des d’aquesta visió ja s’han manifestat, per exemple, entitats com l’Observatori del Ter que denúncien que aquest riu necessita revitalitzar-se ja que en els últims 50 anys ha perdut la meitat del seu cabal i que Acciona tindria prou capacitat com per exhaurir-lo del tot des d’un interès únicament econòmic. Aquesta preocupació es fonamenta en que en el plec de condicions de la concessió no hi ha cap requisit d’haver de retornar el cabal al seu nivell original, cosa que sí es reputa possible des d’una gestió pública. Però el que no cal oblidar, és que tot i que realment Acciona no té cap obligació legal per fer les obres necessàries per recuperar aquest cabal, tampoc està capacitada per fer un ús excessiu de l’aigua per motius purament econòmics ja que en aquests contractes de gestió de serveis, l’administració pública manté la seva potestat de control i inspecció de la gestió de l’empresa privada, de tal manera que tot i que son fonamentades les “pors” de les entitats ecologistes pel respecte de l’ús de l’aigua, la Generalitat pot rescatar el servei i també denunciar a l’empresa si no es compleix amb les normatives legals mediambientals.
El segon gran argument que ja s’ha apuntat breument és la possible afectació a un dret fonamental per part dels ciutadans. Cal recordar que Aigües Ter-Llobregat abasteix aproximadament a 5 milions de catalans, i que l’aigua està reconeguda com un dret fonamental dels humans ja que garanteix la vida; per això aquestes associacions consideren que la privatització del mercat de l’aigua pot suposar un desampara cap a la població.
Ajuntaments expropiats:
Ja per acabar queda un últim punt a tenir en compte pel qual s’han aixecat algunes veus, encara que febles. I és que alguns ajuntaments, que gestionaven conjuntament amb la Generalitat Aigues Ter-Llobregat a partir del Decret Legislatiu 3/2003, de 4 de novembre, pel qual s’aprova e text refós de la legislació en matèria d’aigües de Catalunya han denunciat que el procediment s’ha fet de forma unilateral per la Generalitat de manera que per ells ha constituït una expropiació sense indemnització ni una justificació d’interès públic (requisits essencials tal i com resa l’article 33.3 de la Constitució Espanyola). Aquest és un tema delicat ja que no és clar que aquest acte unilateral es pugui entendre com una expropiació de la capacitat de gestió per part dels ajuntaments, i en tot cas aquesta justificar l’interès públic en la reducció del dèficit de Catalunya que afecta a tots els seus habitants.
Adjuntada en format pdf la resolució en contra de la privatització presentada pel PSC. (Clique aqui)
