“L’ablació de clítoris no és cultura, és mutilació”, segons el Suprem

Per Tomàs Gabriel García Micó.
Barcelona.

La frase que dona títol a l’article és extreta d’una recent sentència del Tribunal Suprem (del FJ 3r), concretament la STS 835/2012, de 31 d’octubre de 2012, en la que es jutja el recurs de cassació presentat per uns pares gambians contra la SAP Terol de 15 de novembre de 2011. Amb motiu d’aquesta sentència procediré a explicar als lectors les repercussions de la pràctica de la mutilació genital femenina (terme emprat per la Organització Mundial de la Salut, OMS, per referir-se a l’ablació femenina) des d’un doble pla legal: en primer lloc, el del Dret Penal espanyol i, en segon lloc des del Dret Internacional.

La pràctica de la mutilació genital femenina es pot definir en paraules d’una important referent en aquesta matèria, la que entre els anys 1997 i 2003 va ser Ambaixadora Especial de les Nacions Unides per l’eliminació de la Mutilació Genital Femenina, Waris Dirie, que explica al seu llibre Desert Dawn (Alba al Desert, 2002) el procediment que va patir en el seu poblat quan “no era més alta que una cabra”, un procediment que va acabar amb “una minúscula obertura, de la mida del cap d’un llumí, per a orinar o menstruar”, altrament apunta també el drama que aquesta pràctica comporta doncs ella suposa, perquè mai li ho van explicar, que la seva germana va morir degut a un dessagnament o una infecció producte d’aquesta pràctica.

La definició més tècnica al terme és l’aportada per l’OMS (“eliminació total o parcial dels genitals femenins externs, o qualsevol altra lesió als genitals femenins, per raons no mèdiques”).

El nostre Codi Penal preveu a l’article 149.2 la figura delictiva de la mutilació genital amb les següents paraules: “2. El que causés a altri una mutilació genital en qualsevol de les seves manifestacions serà castigat amb la pena de presó de sis a dotze anys. Si la víctima fos menor d’edat o incapaç, serà aplicable la pena d’inhabilitació especial per a l’exercici de la patria potestat, tutela, curatela, guarda o acolliment per temps de quatre a deu anys, si el jutge ho estima adequat a l’interès del menor o incapaç”. Aquesta figura no estava present a la LO 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal sinó que es va incloure a través de la LO 11/2003, de 29 de setembre, de mesures concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers, l’exposició de motius de la qual considera que la interculturalitat derivada de la immigració a l’Estat espanyol a portat a “l’existència de formes delictives sorgides de pràctiques contràries al nostre ordenament jurídic. Per un altre cantó, la reforma es planteja des del reconeixement de que amb la integració social dels estrangers a Espanya apareixen noves realitats a les que l’ordenament jurídic ha de donar adequada resposta. Així, com a novetat igualment remarcable, es tipifica el delicte de mutilació genital o ablació. I això perquè la mutilació genital de dones i nenes és una pràctica que ha de combatre’s amb la màxima fermesa, sens que pugui en absolut justificar-se per raons pretesament religioses o culturals”.

Un dels molts motius que els progenitors gambians al·leguen contra la sentència de l’Audiència Provincial de Terol, dins un llarg catàleg de motius que inclouen des de la vulneració del principi de in dubio pro reo fins la presumpció d’innocència, és l’existència d’un error de prohibició (vegi’s l’article Ignorantia iuris (non) excusat en el Dret Penal per a recordar el concepte) degut a que, segons els recorrents “la mutilació dels genitals de les dones és una pràctica ancestral de més de tres mil anys en el seu país i que no busca menystenir la integritat física de les dones sinó complir amb una costum que facilita la integració de la nena a la comunitat” (FJ 3r), portant un dels recorrents “vivint a Espanya 10 anys, esta(nt) completament integrat a la cultura espanyola i (coneixent) – i així ho reconegué en la seva declaració en seu judicial obrant al foli 40 de la instrucció – “…que tot el món sap que això no es pot fer a Espanya…” (FJ 3r).

Davant l’argument presentat pels recorrents, el Tribunal Suprem destaca “l’alt grau d’interculturalitat que presenta com a conseqüència de les fortes corrents migratòries a països de més alt nivell de vida motivades pel desig de millorar la vida d’aquells naturals de països empobrits”, a continuació critica la manca de fonamentació dels recorrents al dir que “respecte de les tradicions i les cultures tenen com a límit infranquejable el respecte als drets humans que actuen com a mínim comú denominador exigible a totes les cultures, tradicions i religions. L’ablació de clítoris no és cultura, és mutilació i discriminació femenina”, remetent seguidament a la LO 3/2005, de 8 de juliol, de modificació de la LO 6/1985, d’1 de juliol, del Poder Judicial, per a perseguir extraterritorialment la pràctica de la mutilació genital femenina que inicia la seva exposició de motius amb el paràgraf que es transcriu a continuació i que permet enllaçar amb el segon pla d’anàlisi d’aquesta qüestió: “la mutilació genital femenina constitueix un greu atemptat contra els drets humans, és un exercici de violència contra les dones que afecta directament a la seva integritat com a persones. La mutilació dels òrgans genitals femenins de les nenes i les joves ha de considerar-se un tracte “inhumà i degradant” inclòs, juntament amb la tortura, a les prohibicions de l’article 3 del Conveni Europeu dels Drets Humans”.

A nivell internacional, el corpus legal es força ampli i es citaran tres dels textos més importants a criteri propi: la Convenció de les Nacions Unides, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Conveni Europeu dels Drets Humans; a continuació, s’esmentarà un Programa d’Acció Internacional de l’any 1994 on es busca tallar de socarrel qualsevol pràctica que, per acció o omissió, pugui esdevenir en un tracte discriminatori contra la dona.

La Convenció de les Nacions Unides (o CNU) contempla al seu article 2, lletra f que “els Estats Part condemnaran la discriminació contra la dona en totes les seves formes, acordant adoptar per tots els mitjans adequats i sense dilació una política d’eliminació de la discriminació contra la dona i, amb aquesta finalitat, emprendre: a prendre totes les mesures adequades, incloent legislació, per modificar o abolir lleis, regulacions, costums o pràctiques existents que constitueixin en una discriminació contra la dona”.

D’una forma més breu, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (o PIDCP) contempla als seus articles 3 (“Els Estats Part en el present Pacte es comprometen a garantir a homes i dones la igualtat en el gaudi de tots els drets civils i polítics enunciats en el present Pacte”) i 7 (“Ningú serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants. En particular, ningú serà sotmès sens el seu lliure consentiment a experiments mèdics o científics”) una figura molt semblant a la de la CNU. Per la seva banda l’article 3 del Conveni per a la Protecció dels Drets i les Llibertats Fonamentals d’Europa (o CEDH) expressa la “prohibició de la tortura” en els mateixos termes en els que el PIDCP prohibeix aquests actes.

Per acabar, el 13 de setembre de 1994, les Nacions Unides van adoptar l’Informe de la Conferència sobre la Població i el Desenvolupament (El Caire, Egipte) concretant en el punt 4.16 del Programa d’Acció annex a aquest informe, d’entre els tres objectius que es marquen, el d’ “eliminar totes les formes de discriminació contra les nenes i les causes en que es basa la preferència pel nen, com a resultat de les quals hi ha pràctiques perjudicials i immorals relacionades amb l’infanticidi de les nenes i la selecció prenatal del sexe”.

Amb tot el respecte cap a qualsevol religió o pràctica religiosa, no es pot admetre que a ple segle XXI encara existeixin pràctiques que vulnerin flagrantment els Drets Humans de les dones víctimes de la mutilació genital, pràctiques que posen en perill béns jurídics fonamentals a tot ordenament jurídic i que actuen com a pilar dels demés: la vida i la integritat física i moral. Per tant es requereix que els Estats amb major desenvolupament actuïn per tal d’evitar que aquestes pràctiques continuïn, i més superada ja la primera dècada del segle XXI, a través d’un programa coordinat d’acció internacional.

La religió i la cultura no han de ser l’abric protector de les violacions més perilloses dels drets bàsics que configuren el nucli fonamental de la protecció de la persona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.