La confiscatorietat i l’èxode

Si François Hollande guanyà Nicolas Sarkozy a les eleccions presidencials franceses el darrer mes de maig de 2012 fou, entre d’altres raons, per la seva proposta estrella: pretenia gravar en un 75% les rendes superiors a un milió d’euros. Aquesta polèmica mesura sembla que va ser de l’agrat de l’electorat francès, malgrat que, al parer de l’autor d’aquest article, sembla desproporcionadament confiscatòria. És clar que l’autor de l’article no pretén entrar en aquest debat, ja que les seves tendències llibertaristes properes al pensament de Robert Nozick i de Milton Friedman el porten a posar en dubte l’intrínseca naturalesa dels impostos.

 En qualsevol cas, aquesta mesura proposada per François Hollande havia d’aplicar-se durant dos anys -el temps previst per a recuperar l’equilibri fiscal-, i es considerà que afectaria a unes dues mil persones que aportarien uns 140.000 euros de mitjana. Aquest polèmic impost del 75% s’inclogué en els Pressupostos Generals de 2013.

 Però el Consell Constitucional francès va anul·lar el darrer 29 de desembre les disposicions dels Pressupostos de 2013 relatives a aquest polèmic impost. Els denominats savis del Consell Constitucional, que és l’organisme encarregat de vetllar per la constitucionalitat de la legislació francesa abans de la seva entrada en vigor, ha vetat aquesta mesura, establint que aquesta imposició del 75% atempta contra la igualtat de les càrregues públiques: “ Considérant que, d’autre part, le taux marginal maximal d’imposition pesant sur les rentes versées dans le cadre des régimes de retraite à prestations définies est porté, par suite de la modification prévue par l’article 3 et après prise en compte de la déductibilité d’une fraction de la contribution sociale généralisée ainsi que d’une fraction de la contribution prévue par l’article L. 137-11-1 du code de la sécurité sociale de l’assiette de l’impôt sur le revenu, à 75,04 % pour les rentes perçues en 2012 et à 75,34 % pour les rentes perçues à compter de 2013 ; que ce nouveau niveau d’imposition fait peser sur les contribuables une charge excessive au regard de leurs facultés contributives ; qu’il est contraire au principe d’égalité devant les charges publiques ;  Per a més informació addicional, vegi’s el text de la resolució:  http://www.conseil-constitutionnel.fr/conseil-constitutionnel/francais/les-decisions/acces-par-date/decisions-depuis-1959/2012/2012-662-dc/decision-n-2012-662-dc-du-29-decembre-2012.135500.html

El Consell es pronuncià sobre el conjunt dels Pressupostos de 2013 a petició d’un grup de diputats del partit conservador Union pour un Mouvement Populaire (UMP, el partit governant fins el darrer mes de maig).

 L’esmentada decisió del Consell Constitucional no ha aconseguit posar fi a un debat que feia mesos que estava tenint lloc a França, debat encès també per la decisió d’algunes grans fortunes del país de moure el seu domicili fiscal a Bèlgica, en especial al petit poble de Néchin, ubicat a la frontera francesa amb la Valònia. El famós actor Gérard Depardieu manifestà la seva intenció de sumar-se a l’exili fiscal domiciliant-se a Bèlgica, seguint l’exemple d’altres grans fortunes com la família Mulliez, propietària de la cadena de supermercats Auchan (coneguts com Alcampo a Espanya), entre d’altres.

 No obstant això, la història no acaba pas aquí. Gérard Depardieu, proper a les tesis de l’UMP (com moltes altres personalitats franceses, com el famós cantant Johnny Halliday,  l’actor Jean Reno o l’ex pilot de Fórmula 1 Alain Prost, ja que a França, ser intel·lectual -o, com a mínim, ser famós– i ser de dretes no són dos conceptes antagònics) i gran opositor de les polítiques socialistes d’Hollande, sembla haver engegat una campanya (amb certs tocs surrealistes, s’ha de reconèixer) per a fer palès el malestar de les grans fortunes envers aquets nou impost, campanya que han decidit no aturar per molt que el Consell Constitucional francès hagi paralitzat temporalment el nou impost. I és que, sabent de l’ànsia dels socialistes francesos per a recaptar de manera gairebé confiscatòria i sabent que el govern d’Hollande tornarà a provar-ho, d’una manera o d’una altra, Depardieu ha optat per acceptar l’oferta del President de la Federació Russa, Vladimir Putin, consistent en l’obtenció de la nacionalitat russa. Així, Depardieu ha renunciat a la nacionalitat francesa, convertint-se en ciutadà rus.

 El president rus Vladimir Putin signà el 3 de gener un decret de concessió de la ciutadania russa a l’actor francès Gerard Depardieu, i li va atorgar el passaport rus aquest darrer dilluns 7 de gener. ‘Si el Gerard realment vol tenir un permís de residència a Rússia o el passaport rus, podem considerar el tema per resoldre-ho positivament’, va afirmar  Putin.

 Ara, Depardieu viurà al poblat de Gosfilmofond , 300 quilòmetres a l’est de Moscou, i seu de l’Acadèmia Russa de Cinema. I a més a més ha afirmat que vestirà com els locals i aprendrà la seva llengua. Com a mostra, la vestimenta que lluïa Depardieu a l’entrega del seu passaport (veure foto) ens mostra que en Gérard complirà la seva paraula. I Brigitte Bardot ha amenaçat amb seguir el camí d’en Depardieu si Hollande no canvia les seves polítiques.

 És Depardieu un amant de la Mare Rússia de l’última fornada o simplement vol cridar l’atenció? L’autor de l’article s’inclina per la segona opció (malgrat que no deixa de ser cert que Depardieu sempre ha tingut bones relacions artístiques i personals amb Rússia).

 Aquest estrany afer ens mostra clarament com un President d’un govern no pot basar les seves promeses electorals i les seves actuacions posteriors en alimentar aquella vella lluita de classes que ja hauria d’haver sigut deixada de banda, a alimentar aquella vella obsessió de les esquerres d’anar contra els que més tenen, deixant de banda els vertaders problemes dels ciutadans. Fixar una imposició del 75% dels ingressos d’una persona sembla una mesura altament confiscatòria i populista, impròpia del president d’un país capdavanter com França. Les primeres conseqüències ja s’estan escoltant. I més que n’hi hauran. Si Hollande pretenia provocar un exili fiscal, ho està aconseguint. Perquè no podem oblidar: si guanyéssim un milió d’euros i a França ens volguessin gravar amb un 75% d’impostos (mentre que a Rússia ens graven només amb el 13%, per exemple), què faríem, seguir essent francesos? O potser seguiríem el camí cap a la Mare Rússia?