Per David Sáenz .
Barcelona.
El nou avantprojecte de reforma del Codi Penal Espanyol ens aporta un exemple molt clar de com l’ordenament jurídic, en aquest cas i especialment en l’ordre penal, s’adapta a la realitat del moment en compliment d’una funció de resposta a les exigències i canvis de mentalitat de la societat.
Estem parlant de la nova regulació d’un delicte d’assetjament psicològic, com diu el pretès nou article 172 ter, “il·legítim, insistent i reiterat”.
Tot i tenir orígens danesos, el concepte de l’stalking és forjat als Estats Units (prové del phrasal verb “to steal along”: assetjar a una presa o apropar-se sigil·losament), on el famós cas de la mort de l’actriu Rebecca Schaeffer seria l’espurna que iniciaria la regulació anti-stalking que evolucionaria d’una llei a l’estat de California a la seva inclusió a un norma federal com la Interestate Stalking Punishment and Prevention Act.
Si no podem discutir la antijuridicitat de la conducta d’un assetjador, generalment encaminada a aconseguir una relació no corresposta (ex ante) o castigar a una ex-parella per posar fi a ella (ex post), i es tracta d’una activitat que afecta a béns jurídics protegits com la llibertat d’obrar o la intimitat, perquè a Espanya segueix existint una llacuna normativa en torn a aquestes actuacions?
Les raons d’aquesta falta de regulació són diverses i abracen des del desconeixement de la comunitat científica i la desconnexió entre legislador i criminòlegs a l’adopció jurisprudencial d’una solució no tan sols insuficient sinó rosant la il·legalitat, al subsumir els casos d’stalking dins dels delictes de coaccions o amenaces, en una aplicació del dret clarament anàloga.
La insuficiència de la solució de la subsumpció en altres delictes, que deixava sense punir els casos d’assetjament sense violència física, i un nou panorama social de demanda de protecció davant d’aquesta conducta, agreujada per les noves tecnologies (cyberstalking) sembla que han obtingut finalment una resposta del legislador espanyol en el nou article 172 ter de l’Avantprojecte de reforma Codi Penal, però, ha estat encertada aquesta reacció?
Com s’ha exposat, estem d’acord en l’objecte de la regulació però no en la forma. L’article 172 ter pretén enumerar totes aquelles conductes constitutives d’un delicte d’assetjament “insistent i reiterat”, conductes molt generals que més enllà de determinar el delicte el fan més abstracte, com ara “adquirir productes mitjançant les seves dades personals” o “atemptar contra la seva llibertat o patrimoni”.
Conscient de la indeterminació de l’article, el legislador afegeix una clàusula residual que engloba “qualssevol altre conducte anàloga a les anterior”, un remei pitjor que la malaltia, doncs permet discrecionalitat total a l’hora de interpretar aquests casos.
Aquesta reforma pretén imposar una pena de tres mesos a dos anys de presó o multa de sis a vint-i-quatre mesos, una pena molt similar a la que s’aplica per a les amenaces i les coaccions, fet que, junt amb la inclusió d’aquest nou article dins de l’apartat de “coaccions”, no ajuda a discernir entre aquestes conductes clarament diferents, doncs no s’amenaça amb causar un mal imminent (amenaces) ni s’empra violència física (coaccions).
La aparició en l’ordenament jurídic penal espanyol del delicte del stalking és una mostra de com l’ordenament penal és capaç d’adaptar-se a les necessitats de la societat i dona una resposta a l’aparició de nous béns jurídics a protegir o, si més no, atorga una millor protecció a aquells ja existents, però, tot i això, molts cops aquesta resposta positiva no és adoptada pel legislador de la manera més eficaç possible.
