L’euro per recepta, un més camí de la inconstitucionalitat?

Per Gina Giró.
Barcelona. 

 

Ahir dimarts al migdia arribava des de Madrid una noticia gens sorprenent per esperada. El Ple del Tribunal Constitucional, amb seu a la capital, ha admès a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat que fou interposat pel Govern d’Espanya en contra de l’euro per recepta que s’està recaptant a Catalunya des del passat 23 de juny. L’efecte immediat d’aquesta decisió és la suspensió de la mesura  durant com a mínim cinc mesos.

La presentació del recurs fou aprovada en Consell de Ministres el passat mes de desembre,  després de que l’òrgan de Govern considerés que els articles  16 i 41 de la llei catalana 5/2012 del 20 de març, els quals regulen l’euro per recepta i les taxes judicials, vulneren la norma suprema de l’Estat. Tal i com succeeix sempre que l’Estat impugna una llei autonòmica davant d’aquest Tribunal, garant de la constitucionalitat de tot l’ordenament jurídic, no és fins que aquest admet a tràmit el recurs que queden suspesos els articles fruit de controvèrsia.

No només queda suspès cautelarment amb aquest pronunciament del TC l’euro per recepta, sinó que se li afegeix també el recàrrec de les taxes judicials que des del maig passat ha estat vigent. Aquest suposava un pagament d’entre 60 i 120 euros per la prestació de serveis a l’administració de justícia. La mesura, tal i com se n’ha estat fent ressò aquest diari durant les últimes setmanes, ha creat molt de malestar entre diversos sectors del món judicial per considerar-la injusta de cara a l’usuari.

Segons va informar en el seu moment la Vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, en relació a l’euro per recepta es va concloure que la desigualtat en l’accés a la sanitat que aquest imposava violava la màxima sobre la igualtat entre tots els espanyols explícitament reconeguda en el text constitucional. Addicionalment, també es va considerar que la llei catalana vulnerava greument les competències exclusives de l’Estat en matèria de coordinació general de la sanitat i en la fixació dels preus dels productes farmacèutics.  La seva assignació com a competència exclusiva estatal es fa explícita a l’article 149.1.16ª de la CE : “Sanidad Exterior. Bases y coordinación general de la sanidad. Legislación sobre productos farmacéuticos.”

Deia, a l’inici, que la decisió ha estat esperada i no ho feia pas de manera gratuïta. Si el TC ha admès a  tràmit el recurs no ha estat fruit de cap deliberació entre els magistrats membres, ans el contrari. La Constitució estableix en el seu article 161 l’obligació del TC  d’admetre tots els recursos d’inconstitucionalitat que el Govern presenti en contra de normes autonòmiques i de decretar la seva corresponent suspensió durant els cinc mesos ja esmentats. Durant aquest període, tant el Govern Central com l’Autonòmic podran presentar les respectives al·legacions. No serà fins que conclogui el termini dels cinc mesos que no es produirà realment un debat a les sales del TC  per tal de decidir si es prorroga la suspensió o no. Llavors en cas de ser afirmativa la decisió final, els togats passarien a analitzar la qüestió amb rigor i profunditat.

Seu del Tribunal Constitucional a Madrid

A favor del Govern cal dir que amb aquesta mesura s’ha aconseguit, tal i com es preveia, reduir la despesa supèrflua en factures de medicaments prop d’en un 21%, així com també una recaptació addicional de fins a 45,7 milions d’euros fins el passat 31 de desembre. No obstant, defugint de tota simplificació, a l’ombra encara resta qualsevol efecte difícilment determinable que la mesura hagi pogut tenir sobre la salut de clients de renda baixa que deixen de prendre medicaments necessaris per tal d’estalviar o que altrament, veuen com progressivament el marge del seu pressupost per poder permetre’s el pagament d’uns medicaments encarits és més i més reduït.

Com quasi sempre passa en aquest país, el primer que fan els polítics davant de qualsevol esdeveniment és fer declaracions a corre cuita, normalment poc acurades i més pròpies d’una tertúlia de cafè que d’un governant en exercici de la seva responsabilitat. El Portaveu de la Generalitat de Catalunya, Francesc Homs, s’ha espavilat per afirmar sense pèls a la llengua que “un dia declararan inconstitucional respirar en català”. Malgrat que no cal ésser un entès per comprendre la delicada crispació existent entre les institucions polítiques estatals i catalanes, així com l’historial més recent de les tant polèmiques decisions del TC o l’enorme escalada en el nombre de recursos presentats darrerament, no és intel·ligent alimentar l’ús de la frivolitat quan de temes jurídics es tracti, i menys quan són tant seriosos que poden afectar a la salut de persones amb nom  i cognom. Sense oblidar que, Homs no ha estat del tot precís a l’hora de parlar. En aquest cas i sense que serveixi de precedent, el problema no sembla ser en la nostra condició de catalans ja que, si al Govern Central encara li queda la seva paraula, també presentarà un recurs en contra de la mateixa mesura que s’està aplicant a la Comunitat de Madrid.

Portaveu de la Generalitat, Francesc Homs

Des d’avui, s’obre la porta a la possibilitat de que el recurs avanci en els seus tràmits i que tot el procés desemboqui, tard o d’hora, en una declaració d’inconstitucionalitat de la mesura, impedint així la seva aplicació legal. Llevat del cas que la Generalitat decidís incórrer en insubmissió, una font d’ingressos desapareixeria sense remei, el qual resulta dramàtic quan les tensions de tresoreria són tant brutals que no permeten absolutament cap imprevist. De fet, des de la Generalitat ja s’ha anunciat que aquesta mesura de suspensió sembra la incertesa sobre els 140 milions que es preveien estalviar gràcies a l’euro per recepta. De no arribar, sens dubte s’afegiria un altre problema a  l’agenda, ja plena, del Conseller Mas-Colell.

Cal remarcar també la manca d’entesa cada vegada més integral entre el Govern i la Generalitat. Complir els criteris de dèficit és tasca impossible no ja quan la cooperació entre les diverses institucions que regulen l’economia de l’Estat és nul·la, sinó quan la més pura coexistència s’ha convertit en contraproduent.  Tinc els meus honestos dubtes de que, realment, el més adient per afavorir “l’interès general” d’un país on la crisi s’ha instal·lat per quedar-s’hi (o endur-se amb ella tot el que calgui, Estat del Benestar inclòs) i on Catalunya avança cada dia més cap a la seva autodeterminació, sigui posar feixugues pedres a la motxilla del territori català, en forma de recursos de tota mena i condició.

Per tal d’acabar fent una crida a l’autocrítica, de la qual sempre n’he estat una fervent partidària, m’agradaria convidar al lector a fer una reflexió ben senzilla. En algun moment, alguna persona de la Generalitat havia previst, o simplement intuït, la possibilitat de que això acabés passant?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.