L’11-S va comportar un canvi en el plantejament sobre la solució al terrorisme als EUA. El congres va autoritzar a l’executiva Bush a utilitzar tota la força militar necessària per a aturar a aquells que “planegessin, autoritzessin o realitzessin atacs terroristes” contra els EUA. Els presumptes terroristes, passats a ser coneguts com a “combatents enemics” (terme ambigu i emprat molts cops de forma arbitraria), eren retinguts arreu del món i al marge de la llei, sense que se’n conegués amb exactitud el seu destí ni gaudint tampoc dels seus drets legals fonamentals, creant un sistema global de retencions que es va complimentar amb l’edificació i ús d’una sèrie de “presons secretes”, essent la més coneguda d’elles Guantànamo, situada en territori cubà però sota control americà degut a un contracte d’arrendament que data de 1903 i que només el pot extingir els EUA.
Són diversos els conflictes legals que envolten aquesta presó militar que, tenint 1500 soldats treballant amb ella i costant al contribuent nord-americà uns 800.000 euros l’any ( 137 milions dels pressupostos de Washington es destinen a Guantánamo), és una de les presons més cares del món.
Un primer problema legal és coneix gràcies a informes publicats per la famosa Web Wikileaks. En aquests informes es posa de manifest el tracte que es donava als presoners combatents i als no combatents. La executiva Bush aplicà els mètodes d’interrogatori descrits en un programa d’instrucció militar de l’època de la guerra freda anomenat “Survival, Evasion, ResistanceandEscape” i que no compleixen, els termes legals internacionals previstos en els tractats internacionals. Aquests mètodes d’interrogatori van ser desenvolupats pel KGB i es feien servir per entrenar militars amb risc de ser capturats per a que poguessin plantar cara a tècniques d’interrogatori soviètiques (privació del son, exposició a temperatures extremes, hores en postures incòmodes, ofegament simulat,..). La diferència entre com s’utilitzà en el passat i com s’utilitza (o utilitzava, no s’està segur si la administració Obama ha complert la seva promesa electoral) es que si bé en la guerra freda s’emprà per a resistir aquestes tortures, a Guantánamo es feu servir per a extreure informació mitjançant el seu ús.
Un altre problema legal de gran importància fou la manca de reconeixement del dret a la representació i als presoners d’aquesta presó. Malgrat que actualment aquest problema està mig solucionat gràcies a la sentència del Tribunal Suprem Rasulvs Bush (la qual reconeix el dret dels presoners a impugnar les seves detencions a través de l’habeas corpus), actualment encara existeixen procediments per a garantir aquests drets previstos, entre d’altres, en la Conveni de Ginebra sobre Dret Humanitari Internacional.
La majoria d’aquests procediments per a aconseguir el reconeixement del dret als presoners de Guantánamo es fonamenta amb una sol·licitudd’Habeas Corpus.L’Habeas Corpus és una institució jurídica que garanteix la llibertat personal de l’individu, intentant evitar les detencions arbitraries, creant l’obligació de que el detingut sigui posat a disposició del jutge, el qual podrà posar-lo en llibertat si considera que no hi ha motiu suficient per a retenir-lo.Altres, però, es basen en presentar una demanda civil tradicional que només posi en qüestió la legalitat en la que ha actuat la entitat demandada. Concretament, es tracta de posar de manifest la detenció il·legal i la no garantia del seu dret a gaudir de garanties processals i assessorament legal. El problema d’aquest tipus de procediment és que la demanda ha de tenir una forma molt acurada, doncs s’ha de ser conscient que s’està presentant una demanda contra el govern dels Estats Units per a ser (o actuar) “il·legalment” davant el seu major enemic. En aquests casos, l’argument bàsic del Govern dels EUA per a respondre aquestes demandes acostuma a ser, apart de la necessitat d’una autoritat sense restriccions legals al trobar-se en guerra, la de que independentment d’una guerra, els tribunals dels EUA no tenen competència en aquest tipus de casos doncs ni els presoners de Guantánamo són americans ni la presó de Guantánamo en sí es troba en territori dels EUA.
Cal posar en qüestió aquest raonament del govern ja que, com bé apunta KristineA.Huskey, advocada d’un presoner de Guantánamo, “segons aquesta teoria els EUA poden capturar una persona als carrers de Roma, detenir-la, torturar-la i executar-la sumàriament sense que els tribunals dels EUA tinguessin cap autoritat per escoltar la seva defensa”. Així doncs, si bé es cert que no seria el primer cop que un Tribunal dels EUA pren aquesta posició (en el cas “Johnson vsEisentrager”, de la segona Guerra Mundial, es limità l’accés als estrangers enemics dels EUA als tribunals), i per tant la legislació interna no és favorable; L’alien Tort Statute (la llei de greuges a estrangers) permet als estrangers presentar demandes per a la violació de drets fonamentals protegits per la legislació internacional, entre la que es troba les Convencions de Ginebra, on es prohibeix les detencions arbitràries.
Un tercer i alternatiu mètode de pressió per aconseguir el reconeixement de drets que han seguit els advocats defensors dels presos és el de sol·licitar a la Comissió Interamericana de Drets Humans per a que declarés que els homes que representen tenen dret a una vista en la qual un tribunal competent pogués determinar la seva situació legal. La comissióInteramericana és una comissió de drets humans, sense caràcter vinculant, que té competència en les violacions de la Convenció Americana dels Drets Humans, en les qüestions relatives a les Convencions de Ginebra i altres tractats internacionals. Doncs bé, aquesta comissió, reunida d’urgència, va dictaminar que “tots els éssers humans tenen un estatus legal al qual s’associen certs drets, essent necessari celebrar vistes immediatament per a determinar la situació legal dels retinguts a Guantánamo” doncs “un tribunal o jutjat competent, i no una autoritat política, s’ha de fer càrrec de garantir el respecte a la situació legal i els drets de les persones que queden sota l’autoritat i el control d’un Estat”. Aquest dictàmen, però, no va tenir cap efecte sobre el conflicte legal.
El tercer problema legal que s’exposarà aquí és el que sorgeix davant la possibilitat de tancar el centre penitenciari de Guantánamo. Al 2009 Barack Obama va emetre una Ordre per a facilitar el tancament del centre penitenciari de Guantánamo en el termini d’un any. Aquest fet no ha succeït i encara ara continua obert el centre, no tant perquè l’administració Obama no hagi realitzar cap acte per a fer-ho possible (podríem parlar d’actes insuficients, però no d’inexistència d’actes), sinó per la limitació imposada pel congrés a l’hora de transferir detinguts de la presó (Es conegut el fet que 3 presoners de Guantánamo, per exemple, es troben a Espanya). Així doncs, el tancament de Guantánamo crea un nombre de problemes legals respecte els individuals internats allà, sobretot els detinguts transferits als EUA. La naturalesa i dimensió constitucional de les proteccions que tenen els detinguts dins dels EUA pot ser diferent de la que poden tenir aquests mateixos detinguts en altres països, generant una situació de desigualtat en el tractament i en el compliment de la seves penes. La transferència de detinguts pot tenir també problemes d’immigració respecte relacions diplomàtiques.
Un altre problema derivat del seu tancament és el judici necessari dels seus residents. Un judici que sembla ser haurà de ser mitjançant tribunals militars, doncs és l’única via per a conèixer els delictes d’ofensa criminal en el territori de Guantánamo.
