El ressorgiment dels avalots Nordirlandesos

Per Daniel Mendo.
Barcelona.
 
 

A tota la premsa internacional podem trobar la tràgica notícia dels nous enfrotaments produïts a Irlanda del Nord entre els Unionistes ( partidaris de l’actual estatus de Irlanda del Nord) i els nacionalistes Irlandesos. Després de prop de 100 anys de conflicte a Irlanda del Nord, que s’ha cobrat més de 3.000 víctimes mortals, tornen a resorgir espurnes de foc del que semblava ja cendra. Els disturbis van començar el passat 3 de desembre, quan els nacionalistes es van imposar a una votació per aprovar la retirada de la bandera britànica del Consell de la Ciutat a excepció de 17 dies a l’any, després de un segle de onejar ininterrompudament. S’han produït més de 100 policies ferits i danys materials pèr valor de més de 20M de Euros. Aquest conflicte nord-irlandès que ara ressorgeix porta ja dècades sembrant sang i por, sobretot a la capital, Belfast. Però quins són els antecedents històrics de dit conflicte?

Grup de unionistes als avalots dels darrers dies a Belfast

El conflicte de Irlanda del Nord es remunta a principis del segle XVI ( Els antecedents històrics són massa llargs com per dedicar-li només un article, motiu pel qual faré un resum simple), moment en el qual immigrants escocesos es van anar assentant als comtats d’Antrim i Down. Després de la conquesta britànica de la província històrica de l’Ulster (1603), el rei britànic Jaume I va decidir impulsar-ne una colonització intensa amb homes i dones de fe protestant -en una terra catòlica- provinents d’Anglaterra i d’Escòcia. Aquesta colonització va començar el 1607 en terres confiscades a terratinents irlandesos catòlics als comtats de Donegal, Tyrone, Fermanagh, Armagh, Cavan i Derry. La població protestant va créixer ràpidament i el 1630 ja era majoritària. Després d’aquesta “col·lonització”, van esclatar diverses revoltes irlandeses contra el que ells consideraven una invasió i una imposició de fe.

Més endevant, ben adentrat el segle XVIII el 1829, és va aprovar a Westminster la Llei d’ajuda catòlica (Catholic Relief Act), que posava fi a les restriccions legals que el Regne Unit aplicava contra els catòlics irlandesos.

Al començament del segle XX, Irlanda viu una espiral de violència tant per part dels moviments nacionalistes i republicans com per part dels unionistes. Gran Bretanya acceptà, finalment, establir un Home Rule, que confereix una relativa autonomia a Irlanda respecte del Regne Unit.

El 21 de Gener de 1919, el Sinn Féin, que guanyà clarament les eleccions del 1918 proclama la indepèndència de la República Irlandesa, i després de 3 anys d’enfrontaments,  es signà el tractat AngloIrlandés de 1921, que dividí l’illa entre Irlanda del Nord i L’Estat Lliure Irlandès, el qual portaria a la Guerra Civil Irlandesa, entre els Irlandesos partidaris i no partidaris del tractat. La minoria catòlica nord-irlandesa sorgida del tractat (mig milió de persones en el moment de la partició davant d’un milió de protestants) va ser discriminada per part de les autoritats nord-irlandeses .

Soldats Irlandesos durant la Guerra Civil Irlandesa

La dècada dels 60 fou una dècada dura i plena de problemes a la qual van anar sorgint diverses organitzacions paramilitars. Al bàndol catòlic, l’Exèrcit Republicà Irlandès va donar origen a dues organitzacions diferents l’any 1969: l’IRA Provisional i l’IRA Oficial, d’orientació marxista. Al bàndol protestant, va ser fundada l’organització Força Voluntària de l’Ulster, amb el mateix nom que la formació armada de 1912. El primer assassinat d’aquests grups -del catòlic John Patrick Scullion, el juny de 1966, a Belfast-, és considerat l’ inici dels Troubles,  que duraran, fins a principis del segle XXI.

Imatge del Bloody Sunday de 1972, episodi crític a Irlanda del Nord.

Després de la signatura de l’acord de Divendres Sant (entre els governs irlandès i britànic i diferents partits polítics (entre ells el Sinn Fein), que, segons alguns historiadors, va ser el que va posar fi a el conflicte d’Irlanda del Nord. Per aprovar-lo es va fer un referèndum tant a Irlanda del Nord com a la República d’Irlanda. Entre els aprticipants podem trobar a Tony Blair, primer ministre britànic, Bertie Ahern, primer ministre de la República d’Irlanda, David Trimble, líder del Partit Unionista de l’Ulster, Gerry Adams, líder del Sinn Féin, John Hume, líder del catòlic Social Democratic and Labour Party i George Mitchell, ex senador nord-americà. Dit acord va concluir amb el desarmament dels grups paramilitars que progressa al llarg dels anys 2000, amb l’entrega d’armes de l’IRA provisional i l’organització Força Voluntària de l’Úlster.

Octaveta per incitar a la participació al referèndum de l'Acord del Divendres Sant

Malgrat la signatura d’aquest tractat, el conflicte segueix present a dia d’avui, un conflicte molt complex i difícil de solventar, el qual, coincidint una gran quantitat de polítòlegs i historiadors, és definit com a un conflicte ètnic i religiós, a més de tenir la problemàtica definició de guerra de guerrilles.

Imatge dels Comtats de Irlanda

 

Malgrat el desitj de la majoria de la societat Irlandesa d’arribar a un acord i pacificar la situació de Irlanda, sembla, pels avalots vists aquests darrers dies que la situació segueix tensa i penjant sobre un acord, amb grups paramilitars nacionalistes encara duguent a terme actes terroristes ( d’escassa rellevància) que a dia d’avui, encara no permeten que la societat Nord-irlandesa puguin expressae lliurement el seu punt de vista i existeixi encara una clara separació entre catòlics i protestants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.