L’aventura africana de François Hollande

Per Oriol Caudevilla.
Barcelona.

El President de la República Francesa, François Hollande, decidí el darrer dia 11 de gener intervenir Mali. La raó, impedir una nova derrota de l’exèrcit nacional malià davant dels terroristes (que no islamistes, com després argumentaré, en contra del que la majoria de mitjans de comunicació ens volen fer creure). La seva decisió obtingué un ampli suport al Parlament Francès; de fet, només l’esquerra més radical de Jean Luc Mélenchon s’hi oposà frontalment. La resta de forces s’hi mostrà partidària, si bé algunes amb reserves, com en el cas del Front National de Marine Le Pen.

I és que la política francesa envers Àfrica fa dècades que ve essent la mateixa: no deixar caure cap país del vell imperi colonial francès. Així, França ha participat als conflictes (molt greus en la majoria d’ocasions) que han assolat les seves antigues colònies: al Senegal, a Níger, al Txad, a Gabon… Sempre França ha defensat l’ interès nacional francès, comportés això o bé posar-se del costat del govern democràticament triat pels ciutadans de les excolònies o bé posar-se del costat dels rebels o de règims antidemocràtics. Quins han sigut considerat que són els interessos nacionals francesos? El manteniment de les seves bases militars en el terreny de les excolònies i preservar l’accés a matèries primeres d’alt interès.

Però  aquesta intervenció li pot sortir cara a França si es perllonga en el temps. Així, de moment la primera represàlia ja han tingut lloc: el segrest per part dels terroristes d’un gran nombre de treballadors d’una planta de gas a Argèlia . A part d’aquest succés, hem de estacar que ni tan sols el Govern francès esperava una resistència tan gran com la que estan oferint els 1.500 rebels de les brigades mal dites “islàmiques”.

Quina és la legalitat en què es basa al decisió del Govern francès d’intervenir militarment Mali? Bàsicament, el suport jurídic recau en la Resolució 2085 del Consell de Seguretat de l’ONU, aprovada el darrer 20 de desembre.

Aquest text no autoritza literalment una intervenció francesa, sinó que només preveu “donar suport a les autoritats de Mali a recuperar les zones del nord del país controlades per grups terroristes i extremistes (…)”, i per això es crea la AFISMA, “Missió Africana internacional de suport a Mali”.

EL Govern francès va obtenir el passat dia 16 llum verd del Consell de Seguretat per a participar més activament al conflicte, atès que la rebel·lió ja havia pres la ciutat de Konna i amenaçava Mopti, un ciutat de gran interès estratègic

No obstant, en aquets cas resulta més complicat argumentar que França està actuant en base només als seus interessos comercials i neocolonialistes, ja que Mali té pocs recursos naturals. A mode de curiositat, Rússia i la RP de Xina van subscriure la resolució 2085 sense oposar-s’hi, perquè en aquest cas el rival no és un bàndol determinat en una guerra civil, com en el cas de Síria, sinó una coalició terrorista que suscita una preocupació universal.

Ara bé, arribats a aquest punt m’agradaria centrar-me en alguns detalls concrets que crec que poden portar-nos a debatre: en primer lloc, la immensa majoria de mitjans de comunicació cometen un error de base al qualificar el moviment rebel coma  moviment islamista. L’Islam no defensa el terrorisme, no ho ha fet i mai no ho farà. Si un cas, estem parlant de terroristes que fan veure que s’amaguen sota el paraigües de la religió per a dur a terme vertaderes atrocitats. Per què no parlem llavors de terrorisme cristianista, per exemple? En casos com el de Breivik a Noruega, no he vist que cap mitjà de comunicació es referís al cas com un “afer de terrorisme cristianista”. Per què en aquest cas es parla d’islamisme tan lleugerament? Com bé afirma Amin Maalouf al seu llibre Les identités meurtrières (Les identitats assassines), “Al observar los  movimientos islamistas militantes de hoy es fácil adivinar, tanto en el discurso  como en los métodos, la influencia del tercermundismo de los años sesenta; en  cambio, por más que busco en la historia del islam, no encuentro ningún  precedente de esos movimientos. Éstos no son un producto puro de la historia musulmana, son un producto de nuestra época.”

En segon lloc, quina és la legitimat de les intervencions militars a territoris estrangers? Hom  argumentarà que en aquest cas la finalitat és frenar l’avenç d’una coalició terrorista que suposaria un perill per a la regió i fins i tot per a l’estabilitat mundial. No ho negaré pas. però crec que també resulta innegable que en molts casos els estats intervenen a la lleugera en conflictes que no són cosa seva. Així, no podem oblidar que si en algun moment de la història aparegueren els talibans, fou perquè els EUA els crearen arrel de la invasió soviètica de l’Afganistan en plena Guerra Freda, amb la finalitat d’expulsar. Els armaren i entrenaren, i, un cop acabat el conflicte, els deixaren abandonats a la seva sort. Les conseqüències, ja les coneixem.

En mols casos, darrere de les intervencions militars occidentals hi trobem una defensa d’unes teories universalistes en matèria ètica i moral, enlloc del relativisme ètic que considero hauria d’imperar. Per exemple, quan certs estats diuen “no podem permetre que Iran disposi d’armament nuclear”, obliden que ells mateixos ja disposen d’aquest armament. No sé què n’opinaran els lectors, però a mi tanta por em fa que alguns països disposin d’armes nuclears com que d’altres en disposin, i no puc arribar a veure d’on prové la legitimitat per a afirmar que “jo puc disposar d’aquestes armes però tu no”.

Acabaré l’article amb una cita de Ron Paul, polític nord-americà de l’ara llibertària del Partit Republicà i que participà en les primàries republicanes per a ser triat com a candidat republicà a les darreres eleccions als EUA (primàries que perdé davant Mitt Romney): “Another term for preventive war is aggressive war – starting wars because someday somebody might do something to us. That is not part of the American tradition. “

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.