Artur Mas i Jordi Pujol vs EL MUNDO

Per Albert Noguer Pérez i Tomàs G.García Micó.
Barcelona.
 

Introducció

Aquest document és un anàlisi de la querella que han interposat el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas i Gavarró i l’ex-President, Jordi Pujol Soley, contra el diari EL MUNDO per una publicació on s’afirmava que tenien comptes corrents a Suïssa i Liechtenstein amb quantitats ingents de diners provinents de comissions.

Com possiblement es recordi, aquesta publicació va veure la llum pocs dies abans a les últimes eleccions al Parlament de Catalunya on, novament i com sempre, Convergència i Unió va guanyar i, a posteriori, Artur Mas va esser investit President de la Generalitat de Catalunya.

Aquest article no té l’objectiu de dir si la informació publicada per EL MUNDO és –o no- constitutiva d’un delicte en concret. Únicament té l’objectiu d’analitzar la querella que es va presentar, sense posar-hi massa tecnicismes i sempre respectant la presumpció d’innocència sens perjudici que, en determinats aspectes, els autors facin alguns matisos jurídics necessaris.

La querella i la seva admissió a tràmit

La querella és un instrument, mitjançant l’acció popular (article 125 CE), que els ciutadans poden exercir si han pogut ser víctimes o tinguin coneixement d’un delicte per tal de posar-lo en coneixement de la justícia i presentar-se en el procés com a part interessada, sol·licitant una pena en concret.

En sentit més tècnic, en la Llei d’Enjudiciament Criminal (L.E.C), la querella es troba recollida al Llibre II, més en concret dels articles 270 al 281 L.E.C. Sovint es confonen els termes demanda i querella, la diferència rau en l’ordre jurisdiccional; podent afirmar que la querella és la demanda penal. A l’ordre penal no hi ha demandes, hi ha querelles. I a les altres ordres jurisdiccionals (civil, laboral, mercantil, administratiu) no hi ha querelles, hi ha demandes.

Un aspecte important és on s’ha de presentar la querella –i més en aquest cas-. D’acord amb l’article 272 C.P. la querella s’ha de presentar davant del jutge d’instrucció competent. Més endavant determinarem qui és el jutge competent en aquest cas analitzant l’article 14.2 de la L.E.C.

A continuació farem una parada en “l’admissió de les querelles”. Sovint, quan algú presenta una querella i s’admet a tràmit, els mitjans de comunicació consideren que això vol dir que el jutge ha vist algun indici de delicte. És mentida. L’iter que segueix la querella és el següent:

En primer lloc, les querelles es porten al Deganat. El Deganat li assigna un número d’entrada, la registra per tal que després els funcionaris, d’acord amb les seves normes internes, busquin quin és el jutjat concret que ha resoldre la querella. Una vegada la querella arriba a aquell jutjat, es observada pel secretari judicial que, mitjançant una “diligència d’ordenació” pot fer dues coses; admetre-la a tràmit o no admetre-la. L’admissió no depèn de l’argumentació jurídica sinó que únicament es tenen en compte els requisits formals de l’article 277 CP. Si aquests es compleix, la querella s’admet. Si no s’acompleix, no s’admet.

Un cop s’ha admès, el jutge dictarà un “auto de diligències prèvies” en el que detallarà quines mesures prendrà per determinar si hi hagut o no delicte com pot ser interrogar al querellat, entre altres. En aquesta fase, si el jutge determina que no hi ha delicte, que el querellant no es la persona penalment responsable, els fets no estan degudament acreditats, el jutge dictarà un sobreseïment; és a dir, donarà l’assumpte per tancat.

Els fets

El dia 16 de novembre el diari EL MUNDO treu en portada el següent titular: “LA POLICIA VINCULA CUENTAS EN SUIZA DE PUJOL Y MAS CON LA CORRUPCIÓN DE CIU”.

Segons el diari, aquesta informació es troba recollida en un suposat informe policial de la Unitat Central de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF). Els fets i les declaracions que són objecte de la querella són els següents

Los ‘testigos voluntarios’ que han declarado ante la  Policía y los Mossos d’Esquadra han relatado con todo  lujo de detalles el imperio empresarial que Jordi  Pujol júnior ha montado en todo el mundo para blanquear dinero presuntamente captado por su padre en comisiones ilegales

Artur Mas Barnet, fallecido el pasado mes de marzo,  cobró unas suculentas cantidades por ejercer de  testaferro de los Pujol en Liechtenstein, aunque  también habría desempeñado el mismo rol ‘en favor de  su hijo’. ‘Parte de las comisiones que fueron a parar  allí se las desviaba él’, sentencia el borrador de la  UDEF. Estos últimos testimonios obran en poder de los  Mossos d’Esquadra, pero no han sido entregados a la Policía, ‘aunque existe promesa’ de que se hará en un  corto periodo de tiempo”

“Un informe de la Policía revela que parte de las  comisiones que las empresas pagaban a Convergència  Democràtica de Catalunya (CDC) –el 4% del monto total  de cada adjudicación – a través de la trama del Palau  ha acabado en depósitos bancarios suizos de sus  dirigentes. Concretamente, de Artur Mas y de la familia  de Jordi Pujol.  En este ‘borrador’ de la Unidad Central de Delincuencia  Económica y Fiscal (UDEF) se denuncia la existencia de   cuentas en Suiza y Liechtenstein controladas por Artur  Mas padre e hijo …”

“… la Policía echa por tierra el argumento de que las  cuentas en Liechtenstein halladas al padre de Artur Mas, fallecido en marzo pasado, son fruto de negocios  familiares. ‘En realidad’, dicen los agentes,  ‘pertenecen a la familia Pujol, siendo Artur Mas sénior  quien ‘llevaba las gestiones como fiduciario en dicho  país’. Unos servicios que también habría prestado a su  hijo”. 

Els querellants han entès que aquestes declaracions són lesius cap a la seva persona i que, la calúmnia i la seva gravetat no depèn dels paràgrafs anteriors si no que, a més a més, depèn de la interrelació entre diferents punts de l’article i les valoracions subjectives i arbitràries d’un suposat informe.

A més a més, aquestes informacions ha estat desmentides pel Jutge Instructor del Cas del Palau de la Música i pels Mossos d’Esquadra pel que, suposadament, els periodistes, han presentat com a certs i inamovibles un fets que no han estat ni tan sols han estat contrastats.

La competència territorial per enjudiciar els fets

La regla general en matèria de competència per a l’enjudiciament dels fets criminals és la que l’article 14.2 del Reial Decret de 14 de setembre de 1882, pel qual s’aprova la Llei d’Enjudiciament Criminal (GACETA de 17 de setembre de 1882, pp. 803 a 806 [BOE nº 206, 17.09.1882]) (L.E.C.) contempla clarament que “seran competents per a la instrucció de les causes, el Jutge d’Instrucció del partit en que el delicte s’hagués comès”.

A tot això la querella que presenta el procurador Antoni Maria de Anzizu Furest, en representació del Molt Honorable Senyor Artur Mas i Gavarró i Jordi Pujol i Soley manifesta la voluntat del seu defensat de que els fets s’enjudiciïn als òrgans jurisdiccionals de la ciutat de Barcelona doncs apliquen el principi d’ubiqüitat que l’Acord del Ple no jurisdiccional de la Sala II del Tribunal Suprem de 3 de febrer de 2005 reconeix (“1. Assumpte: Principi d’ubiqüitat. Acord: “El delicte es comet a totes les jurisdiccions en les que s’hagi realitzat algun element del tipus. En conseqüència, el Jutge de qualsevol d’elles que primer hagi iniciats les actuacions processals serà en principi competent per a la instrucció de la causa”); la Sentència del Tribunal Suprem (STS) 341/2005, 17.03.2005 [RJ 2005/3561; MP: José Manuel Maza Martín] despatxa sense cap dificultat la qüestió de la competència territorial aplicant el mateix principi que l’acord abans esmentat contempla resolent amb una frase que no deixa cap lloc a dubtes “la qüestió queda ja lliure de tota polèmica”.

El Diari El Mundo (El Mundo, 20.11.2012) entén que “el que l’advocat omet és que els acords no jurisdiccionals no tenen caràcter vinculant sinó que són meres actuacions de coordinació processal, segons va establir el propi Tribunal Suprem a la seva sentència de 15 de desembre de 2004. En ella, recorda que la Constitució Espanyola i la Llei Orgànica del Poder Judicial disposen que l’aplicació de l’ordenament pels jutges i tribunals només pot portar-se a terme per mitjà d’actuacions jurisdiccionals”, altrament aquest diari fa aplicació del criteri de l’acció, és a dir, els òrgans jurisdiccionals competents seran els del lloc on s’ha produït l’acte antijurídic (Tribunals de la Plaza de Castilla o d’Alcalá de Henares, per ésser el partit judicial del municipi de Meco, on es troba el lloc on s’edita el diari) per entendre el citat Diari que, els acords no jurisdiccionals del Tribunal Suprem no són vinculants remetent-se a la STS, 15.12.2004.

Els postulats d’El Mundo poden ésser refusats en el sentit de que el propi Tribunal Suprem ha aplicat en ocasions el criteri de la ubiqüitat, anteriorment ja s’ha esmentat un cas, i també han oblidat l’Acord del Ple no jurisdiccional de la Sala II del Tribunal Suprem de 18.07.2006 en el que expressa el següent contingut transcrit: “Segon punt. Acord: “Els acords de la Sala General (Ple no jurisdiccional) són vinculants”, trencant el propi Tribunal Suprem el dubte sorgit en torn aquests acords dels quals es desconeixia el seu veritable caràcter.

Per tal de recolzar les afirmacions que es contenen el procurador dels querellants aplica l’auto o interlocutòria d’11 de gener de 2008 en el que, en el Raonament Jurídic Segon, afirma que “aquesta Sala, en el ple no jurisdiccional de 3 de febrer de 2005, ha resolt que, a efectes de la fixació de la competència, el delicte s’entén comès a qualsevol dels llocs de realització d’algun dels elements del tipus. I, per tant, correspondrà la instrucció de la causa al primer dels que, eventualment competents, conforme aquest criteri, hagués començat a actuar”, passant al paràgraf següent a dir que “aquest criteri, doctrinalment conegut pel de la ubiqüitat, és respectuós amb el tenor literal del precepte indicat (14.2 L.E.C.), posat que s’até a la dada de la realització d’actes concrets d’execució del possible delicte en un determinat espai físic, amb el que evita l’arbitrarietat interessada en la fixació de la competència”.

Clarament, des del punt de vista de la màxima objectivitat, la postura que recolza El Mundo esdevé adequada d’una interpretació literal i gramatical de l’ordenament jurídic; ara bé, aquest tipus de criteri d’interpretació potser no és el més adequat quan es tracta d’integrar l’ordenament jurídic i s’entén que un dels criteris preferibles en aquest cas és un altre dels aportats per l’article 3 del Reial Decret, de 24 de juliol de 1889, pel que s’aprova el Codi Civil (GACETA de 25 de juliol de 1889, pp. 249 a 259 [BOE nº 206, 25.07.1889]) i és el de la interpretació “en relació amb el context”, el context legislatiu i jurisprudencial posant en aquesta mescla interpretativa la jurisprudència del TS, els seus acords, autos,… no és més que interpretar els preceptes legislatius cumulativament amb l’enteniment i l’adaptació d’aquests que tenen els òrgans del Poder Judicial.

Imputació objectiva  i subjectiva dels fets

La millor eina a l’hora de resoldre qualsevol cas de Dret Penal és la Kriminalitätstheorien (o teories del delicte), un conjunt de mecanismes procedents de la dogmàtica criminal alemanya, on el Dret Penal neix; els instruments dels quals es faran ús per tal de que el lector conegui amb major profunditat els aspectes substantius de la querella són la imputació objectiva (subsumpció dels fets concrets en el tenor literal de l’article, és a dir, si la conducta dels querellats és típica o, més planerament, susceptible de ser un delicte o falta) i la imputació subjectiva (títol personal de comissió del delicte, és a dir, si els fets es cometen dolosament, és a dir, amb coneixement de l’antijuridicitat, postura amb la que el redactor s’identifica majoritàriament, encara que altra part de la doctrina entén que també ha de concórrer un element volitiu; el debat sobre la qüestió del dol ha suscitat una discussió acadèmica que encara avui no té final, a aquests efectes qui desitgi informar-se més profundament en el concepte de dol no hauria dubtar ni un moment a consultar la tesi doctoral del Catedràtic Dr. Ramon Ragués i Vallés (Universitat Pompeu Fabra) anomenada “El dolo y su prueba en el proceso penal” (Bosch, Barcelona, 1999); o imprudentment, és a dir, amb vulneració en l’observança de les normes de cura que tota persona raonable ha de complir en el seu actuar diari).

En seu d’imputació objectiva hem de fer una clara diferenciació que esdevé rellevant a l’hora de la realització de l’anàlisi d’aquesta subsecció de la teoria del delicte, aquesta és si el delicte és de mera activitat (l’únic requisit per tal de que el fet delictiu es consumi és la comissió de l’acte antijurídic tipificat al Codi Penal) o de resultat (és necessari que l’acte antijurídic desemboqui en un resultat lesiu que el propi Codi tipifica); el cas de les injúries i les calúmnies, centre de la querella del Molt Honorable Sr. Artur Mas i Gavarró i Jordi Pujol i Soley, el propi tipus no demana un resultat lesiu encara que es pugui interpretar que lògicament es derivarà un dany per un bé jurídic susceptible de protecció (en aquest cas l’honor).

Per tant, al tractar-se de dos delictes de mera activitat no serà necessari provar l’existència de relació de causalitat ni imputació objectiva en sentit estricte; sinó merament la creació d’un risc típicament rellevant, és a dir, si la conducta dels querellats és subsumible al tipus penal prefixat el Codi Penal.

La teoria general de les calúmnies és la presentada per l’article 205 de la Llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal (BOE nº 281, 24.11.1995) (a partir d’ara, C.P.) i consisteix en “la imputació d’un delicte feta amb coneixement de la seva falsedat o temerari menyspreu ca a la veritat”; mentre que la teoria general de les injúries es troba a l’article 208 C.P. consistent en “l’acció o expressió que lesioni la dignitat d’una altra persona, menystenint la seva fama o atenent contra la seva pròpia estimació”, sempre que siguin “tingudes en el concepte públic per greus, per la seva naturalesa, efectes i circumstàncies”.

Així doncs que el diari El Mundo publiqui informacions com:

–          “La Policia vincula cuentas en Suiza de Pujol y Mas con la corrupción de CiU”.

–          “Un informe de la Policía revela que parte de las comisiones que las empresas pagaban a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) – el 4% del monto total de cada adjudicación – a través de la trama del Palau ha acabado en depósitos bancarios suizos de sus dirigentes. Concretamente, de Artur Mas y de la família de Jordi Pujol”.

–          “Jordi Pujol Ferrusola, es según este borrador policial, el testaferro de Jordi Pujol Soley, el hombre que gobernó Catalunya entre 1980 y 2003. De hecho, se le atribuye un patrimonio valorado en varios cientos de millones de euros”.

–          “Pero no quedan ahí los tentáculos helvéticos de los todopoderoso Pujol, que, de alguna manera, siguen mandando en Cataluña a través del secretario general de CDC, Oriol Pujol. Los policías antiblanqueo hacen constar que han “detectado” conexiones con las diferentes cuentas manejadas en Rhone Gestion, “regentadas por Arturo Fasana”, uno de los testaferros preferidos por la clase política española en general y catalana en particular”.

–          (…)

Com veurà el lector el diari El Mundo ha complert amb els requisits de les calúmnies i les injúries, això es veu en els següents punts:

–          Calúmnia: Imputació d’un fet delictiu, en el cas d’autos s’està imputant als Molt Honorables Senyors Artur Mas i Gavarró i Jordi Pujol i Soley la comissió de diversos delictes com el suborn en les diverses formes que contemplen els articles 419 i ss. C.P. (doncs rebien “comissions”, segons el citat diari), que segons l’informe en el qual l’Excel·lentíssim Senyor Fiscal Superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, incoava diligències contra els querellats afirmava que les afirmacions contra els querellants són “radicalment falses i falsioses”.

–          Injúria: Acció o expressió que lesionen la dignitat d’altri, menystenint la seva fama o atemptant contra la seva pròpia estima; i és clar que aquests fets erosionen clarament la imatge pública d’ambdós querellants.

Així, un cop provada la imputació objectiva ha de provar-se el títol d’imputació subjectiva; que, no presenta dubte algun de que els fets que els querellats redacten als seus articles són volguts i, per tant, no hi ha lloc a dubtes que la comissió dels fets delictuals, tret que provin la seva veracitat, ha estat a títol dolós.

Si els querellats provessin la veracitat dels fets, cosa que no han fet, quedarien exonerats automàticament per previsió de la Llei (vegin-se els articles 207 i 210 C.P.); ara bé, sembla difícil que puguin provar la veracitat d’aquestes informacions perquè el comissari en cap de la Unitat de Delictes Econòmics i Fiscals de la Policia Nacional (UDEF), d’on havia sortit el presumpte esborrany de l’informe en el qual constava que els Molt Honorables Senyors Artur Mas i Gavarró i Jordi Pujol i Soley i la seva família tenien comptes a Suïssa i Liechtenstein, Manuel Vázquez, ha declarat davant el Jutge d’Instrucció que porta el Cas Palau que des de la seva presa de possessió el juliol del 2012 “a la seva unitat no s’ha elaborat cap informe, esborrany ni investigació del cas Palau (ni li consta la seva existència)”.

Però el delicte té penes més greus en cas que es facin amb publicitat, concepte entès per l’article 211 C.P.quan es propaguin per mitjà de la impremta, la radiodifusió o per qualsevol altre mitjà d’eficàcia similar”, essent, en aquests casos, “responsable civil solidària la persona física o jurídica propietària del mitja informatiu del qual s’hagi propagat la calúmnia o injúria”.

En l’informe abans mencionat en el que l’Excel·lentíssim Senyor Fiscal Superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, incoa diligències penals contra els querellats anteriorment esmentats únicament per un dels delictes pels quals se’ls querella, calúmnia (articles 205, 206 i 211 C.P.); afegint que la incoació de la persecució dels fets serà d’ofici quan “l’ofensa es dirigeixi contra funcionari públic, autoritat o agent de la mateixa sobre fets relacionats amb l’exercici del seu càrrec” (article 215 C.P.).

Altrament, afirma que “és públic que s’han presentat en els jutjats de Barcelona querelles a títol particular a partir de la notícia examinada, sens que ens consti avui i ara que hagin estat admeses a tràmit. L’article 773 in fine de la LECri senyala que “cessarà el Fiscal en les seves diligències tan bon punt com tingui coneixement de l’existència d’un procediment judicial sobre els mateixos fets””. Aquest fet ha estat durament criticat per l’Excel·lentíssim Senyor Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, que ha desautoritzat el Fiscal Superior de Catalunya per als fets pels quals ha incoat diligències penals.

La pena imposable als querellants podria anar dels sis mesos als dos anys de presó o multa de sis a dotze mesos. A tot això hauria d’adherir-se-li la responsabilitat civil derivada de delicte que haurà de implicar la reparació de “els danys i perjudicis per ell causats” (article 109 C.P.), aquesta clàusula es completa amb la previsió de l’article 110 C.P. segons el qual “la responsabilitat establerta a l’article anterior comprèn: 1º. La restitució, 2º. La reparació del dany, 3º. La indemnització de perjudicis materials i morals”, essent responsable civil solidari del pagament de la responsabilitat, per tant, en cas de recaure sentència condemnatòria contra els querellats, els querellants podran exigir el compliment de la totalitat de l’obligació indemnitzatòria als querellats i al diari El Mundo (via article 211 C.P.).

Aquesta ha estat l’anàlisi de la querella presentada pels Molts Honorables Senyors Artur Mas i Gavarró i Jordi Pujol i Soley, en la qual s’han abordat les qüestions inicials que el lector hauria de conèixer (concepte de querella i els fets que han fonamentat la presentació d’aquesta per part dels querellants) i un segon bloc en el que s’han tractat qüestions jurídiques substantives (competència territorial dels Tribunals de Justícia i anàlisi des de la teoria del delicte dels diversos fets delictius comesos i, finalment, les conseqüències que es deriven dels mateixos).

Les proves

Els querellants demanen les següents proves:

  • Interrogatori dels querellats (Eduardo Inda i Esteban Urreiztieta)
  • Testifical del Funcionari del cos de Policia Nacional (UDEF) numero 89.140 (el mateix que va operar al Cas Palau)
  • Documental (la informació que va aparèixer al diari el dia 16 de novembre de 2012)
  • Requeriment al Ministeri de l’Interior de que determini si existeix un document redactat per la UDEF relatiu a Artur Mas i Gavarró i Jordi Pujol i Soley i, en cas que existeixi, la remissió íntegra del document original
  • Comissió rogatòria internacional per tal de determinar si els querellants tenen (o no) comptes corrents a Liechtenstein o Suïssa.

Conclusió

Aquest ha sigut l’anàlisi de la querella que han presentat el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas i Gavarró i l’ex-president Jordi Pujol Soley.

No tenim dubte que la justícia actuarà degudament i, en opinió dels autors, serà el resultat de la comissió rogatòria a Suïssa a Liechtenstein la que determinarà la veracitat o no de la notícia i la que pot desencadenar, en cas de ser cert, un escàndol majúscul com ha succeït amb Luís Barcenas aquests últims dies.

Sense perjudici d’aquesta opinió, també hem d’apuntar que l’informe policial que ha de ser degudament verificat; en primer lloc  no apareix signat per cap funcionari  i no es un document judicialitzat; cap jutge l’ha demanat i el funcionari de l’UDEF que va portar el cas Palau nega l’existència del mateix. En aquest ordre de coses, el Ministeri de l’Interior desconeix si hi ha aquest document o no.

Els autors esperem que aquest resum sigui útil pels lectors de EL JURISTA,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.