El passat 23 de gener de 2012 es va votar a la cambra del Parlament de Catalunya la Declaració de Sobirania i el Dret a Decidir del poble de Catalunya. Aquest document, votat favorablement per 85 diputats, en contra per 41 i amb 2 abstencions no ha estat excempta de polèmica per de les dues parts interessades, si bé des d’Espanya ja s’ha demanat un anàlisi jurídic de l’Advocacia de l’Estat, des de Catalunya es manté majoritàriament la validesa d’aquesta declaració sense valor jurídic però que marca l’inici de la direcció que preten seguir l’executiu català.
Així doncs, des d’aquí se’n farà també un analisi a l’espera de la resposta de l’Advocacia de l’Estat. Primer de tot cal tenir en compte que el text s’inicia amb un preàmbul que actua com uns antecedents de fet en una sentència posant per escrit un resum del que ha sigut la voluntat de la majoria del poble català al llarg de l’història a través de fets provats. Aquest preàmbul conclou contundentment afirmant “(…) comporten una negativa radical a l’evolució democràtica de les voluntats col·lectives del poble català dins de l’Estat Espanyol i crea les bases per una involució en l’autogovern, que avui s’expressa amb total claredat en els aspectes polítics, competencials, financers, socials, culturals i lingüístics”.
Un cop posats en escena, la declaració emana la voluntat de fer efectiu el dret a decidir sempre dins d’una coherència amb el marc social i jurídic que ens envolta. És a dir, si bé el preàmbul és explícit amb la direcció del pensament dels partits que l’han recolzat, el desenvolupament es fa des d’una pausa que intenta transmetre la voluntat de no buscar confrontacions innecessàries i portar aquest procediment des de la normalitat d’una democràcia forta.
Comença exposant el “caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà” del poble de Catalunya, en aquest sentit sembla que apunta més aviat a la definició que fa de sobirania la Real Academia Española conforme és sobirà qui exerceix o posseeix l’autoritat suprema i independent, de manera que des d’una concepció política clàssica el poble és l’únic sobirà ja que té la potestat d’escollir els seus representants i aprovar la norma base de totes les altres normes (en el cas estricte del territori català això es justificaria no només en les eleccions a la Generalitat sino en la ratificació de l’Estatut de Catalunya per votació popular).
A continuació apunta que el procediment es farà tenint en compte la legitimitat democràtica “en el sí de la societat catalana” aquest fragment tanca aquella porta que obrien els sectors més unionistes conforme els quals la consulta havia de ser a nivell estatal. I lliga, per altra banda, amb la idea anterior de que és un procediment que només vincula al poble de Catalunya com a únic sobirà del seu futur.
Més endavant el text inclou un punt molt rellevant, el diàleg. Expressament es sentencia que “Es dialogarà i es negociarà amb l’Estat espanyol, les institucions europees i el conjunt de la comunitat internacional”. Aquest és un dels punts on es deixa entreveure la voluntat de fer aquest procediment dins d’un context de normalitat tal i com s’està duent a terme entre Anglaterra i Escòcia, on ambdues parts van acordar les modificacions legislatives pertinents per tal de poder realitzar la consulta dins del mateix marc legal britànic. El fet que s’incloeixin les instituciones europees i la comunitat internacional es vincula bàsicament a la necessitat del reconeixament internacional d’una nació per poder ser considerada Estat ple a nivell global i poder així mantenir les relacions de caire econòmic (intercanvis comercials,…).
Seguidament trobem dos punts que estan molt connectats, l’europeisme i la legalitat. Des d’un primer moment, ja es va establir des de la Generalitat que aquest seria un procés a nivell global, és a dir, que el lema de la manifestació de l’11 de setembre “Catalunya nou estat d’Europa” no era casual, l’autodeterminació de Catalunya es defensa només dintre de la Unió Europea i per demostrar això a les autoritats de Brusel·les es recalca aquí, que en tot moment es tindràn en contra els drets fonamentals dels ciutadans (europeus, s’enten) deixant clar doncs, que no es preveu que els ciutadans catalans puguin arribar a perdre la ciutadania europea.
Pel que fa a la legalitat, s’exten a tots els marcs legals existents que siguin possibles per fer efectiu aquest dret. Aquest és un punt que no ve de nou, ja que si la voluntat de l’estat Espanyol és no negociar ni cedir en aquest aspecte, la Generalitat ja ha manifestat que es poden buscar altres marcs jurídics que amparen el procés a través de la mateixa Constitució Espanyola com son els tractats internacionals i les cartes de drets humans (com la de la Carta de les Nacions Unides, que en el seu art. 1.2 reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles) que ratificades per l’estat espanyol, tal i com anuncia l’article 96 de la CE passen a entrar dins de l’ordenament jurídic espanyol amb una supremacia que inclús supera la de la Constitució. Prova d’aquesta supremacia es troba, altra vegada, dins la CE a l’article 95, ja que aquest article determina que per poder admetre un tractat internacional que vagi més enllà del que determina la CE és necessària la modificació d’aquesta última (un exemple el trobem a la modificació que es va haver de fer a la Constitució l’any 1992 per admetre el Tractat de Maastricht [constitutiu de la UE], ja que de no haver-se realitzat, mai s’hauria pogut ratificar i Espanya hauria quedat fora de la UE).
La manera com el dret internacional pot cobrir el dret a decidir ja es va defensar anteriorment en articles d’El Jurista a l’article “Una consulta legal”. Però mai s’ha d’oblidar que les lleis sempre estan subjectes a diferents interpretacions, així que l’ús dels marcs legals internacionals no només té sentit per al·legar a les declaracions de drets que confereixen el dret a l’autodeterminació dels pobles, sino a la possibilitat d’acudir a institucions o tribunals internacionals que s’encarreguin d’interpretar aquest conflicte de lleis i sentar un precedent de cara a futurs procediments.
