El silenci de l’imputat i les seves conseqüències processals

Per Anna Jiménez.
Barcelona.
 
 
 

Hem de partir de la base de que la declaració de l’imputat (regulada al Capítol IV del Títol V del Llibre II de la Llei d’Enjudiciament Criminal) es concep com a un mitjà que permet a l’acusat declarar lliurement per a fixar així la seva posició en relació als fets que es debaten en fase de judici oral.

La llei contempla dos extrems. D’una banda, la llei preveu la possibilitat que el jutge, d’ofici o a instància de part, acordi que els processats prestin totes les intervencions que considerin pertinents per a l’esclariment dels fets; i de l’altra, també preveu la possibilitat de que el processat guardi silenci sense que el jutgi pugui compel·lir-lo per a què parli.

En el cas de que l’acusat opti per guardar silenci, quines són les conseqüències processals que això comporta? En primer lloc, davant de la negativa a prestar declaració el jutge instructor únicament podrà advertir a l’acusat que la causa continuarà malgrat el seu silenci (art 392 LECrim). Per tant, el silenci és innocu en relació a l’iter processal. En segon lloc, descartem que sigui possible sancionar a aquest acusat, perquè altrament s’estaria incorrent en una amenaça o coacció prohibida per l’article 389 LECrim. En conseqüència, del silenci tampoc es deriva una càstig addicional per al subjecte que s’hi acull. I ja per últim, la negativa a declarar no implica considerar-lo culpable. És a dir, la culpabilitat ha de venir acreditada per altres proves, podent-se considerar el silenci com a un mer indici de tal culpabilitat. Es considera que és un indici que fa sospitar sobre la innocència de l’individu ja que es dedueix que guarda silencia per por a que les seves manifestacions li perjudiquin.

Ara bé, malgrat que la regla general és que el tribunal no pot concloure que l’acusat és culpable simplement perquè opta pel silenci, sí que es pot considerar que el silenci manifesta culpabilitat en aquells supòsits en els que l’evidencia contra l’acusat demana una explicació que està en posició de donar. És a dir, si el sentit comú posiciona al culpable en els fets i l’erigeix com a autor, i malgrat això, l’imputat guarda silenci, el tribunal pot inferir d’això que és culpable. És a dir, es considera que si aquest no es defensa davant d’una incriminació tan clara és perquè accepta els fets. En cas contrari, si l’evidència de l’acusació és de poca entitat, el silenci de l’acusat no permetrà que es dedueixi la seva culpabilitat.

Les conseqüències que per a l’acusat té el fet de guardar silencia van ésser exposades a la sentència del Tribunal Suprem de 29 de novembre de 1997, on es senyala que “en el nostre sistema penal els acusats no tenen obligació de declarar ni autoincriminar-se. Tal postural – consagrat en l’article 24.2 CE com a corol·lari de la presumpció d’innocència (STC 161/1997, fonament jurídic sisè) – significa que aquells poden guardar silenci i, inclús, no dir la veritat a l’hora de prestar declaració. Però quan existeixen altres evidència objectives contra ells […] ometent donar explicacions convincents en relació al seu comportament […] no ha d’impedir que tal silenci […] sigui tingut en compte a l’avaluar la persuasió de l’evidència aportada per l’acusació (STEDH de 8 de febrer de 1997, cas Murray contra Regne Unit)”.

Ara bé, és important puntualitzar que si bé l’inculpat pot guardar silenci, com acabem de veure, l’article 387 LECrim sí l’obliga a dir la veritat en cas de que opti per parlar. Per tant, el declarar o no declarar és una opció que queda al lliure arbitri de l’imputat, perquè es pot concebre com a una mera tàctica de defensa. Ara bé, si optés per declarar, haurà de dir la veritat, cosa que sembla lògica perquè una cosa és col·laborar amb l’Administració de Justícia i una altra és lesionar-la introduint dades errònies en relació al cas. Arribats a aquest punt ens hem de fer ressò de l’article 406 LECrim que disposa que, a pesar de la confessió del subjecte, “el Jutge d’Instrucció podrà practicar totes les diligències necessàries a fi d’adquirir el coneixement de la veritat de la confessió i de l’existència del delicte”. Per tant, malgrat que l’ordenament imposa la obligació de dir veritat obligatòriament en les declaracions (article 387 LECrim), faculta al Poder Judicial er a que constati si realment la confessió obeeix a la realitat (article 406 LECrim).

Per tant, si recapitulem, arribem a la conclusió que l’imputat en un procés penal pot guardar silenci quan ho consideri oportú i jutge no podrà increpar-li per a què parli perquè implicaria contravenir el dret a la defensa que la legislació garanteix al processat. D’aquesta opció de romandre en silenci no es derivarà una paralització del procediment, ni una sanció, ni una inferència de culpabilitat, excepte en aquells casos extrems on el sentit comú posi de manifest de manera extremadament clara que l’imputat guarda silenci perquè no és capaç de desvirtuar amb les seves paraules una fets tan o tan evidents.

Amb tot, hem de diferenciar el règim dels acusats al dels testimonis, doncs mentre els primers estan “autoritzats” per a guardar silenci, els segons sempre tenen l’obligació de declarar com a conseqüència del seu deure de col·laboració amb la Justícia (art 420 LECrim).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.