Jornades sobre la independència UPF (I)

Per Sonia Sarroca i Gisela Roig.
Barcelona.
 

En el marc de les jornades “La independència de Catalunya, a debat” organitzades per la Universitat Pompeu Fabra, va tenir lloc ahir la tercera de les taules rodones, centrada en els aspectes jurídics d’un referèndum sobre la independència a Catalunya. L’acte, dividit en dues parts, va donar lloc a un debat rigorosament acadèmic, ric i plural en opinions i ideologies.

Els participants de la primera taula rodona van ser Francesc de Carreras, catedràtic de Dret Constitucional de la UAB; Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional de la UPF i Alex Sáiz Arnáiz, catedràtic de Dret Constitucional i director del Departament de Dret de la UPF.

En aquest debat es va plantejar la viabilitat d’un referèndum sobre la independència des del punt de vista del dret intern, així com la possible situació d’una Catalunya independent en un context europeu i internacional. Aquest article es centrarà en el primer d’aquests aspectes.

Francesc de Carreras va obrir el debat fent al·lusió a l’article 92 de la Constitució Espanyola, on s’estableix que les decisions polítiques d’especial transcendència podran ser sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans. De Carreras veu possible la celebració d’un referèndum consultiu sobre la independència però la dificultat prové de la literalitat de la norma, concretament d’aquest “tots els ciutadans”. Segons la seva interpretació, seria possible celebrar una consulta només en una part del territori, per tant serien tots els ciutadans de Catalunya als qui aquesta aniria adreçada.

No obstant, va apuntar que abans de la convocatòria d’aquest referèndum caldria una modificació de la Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener, sobre Regulació de les Diferents Modalitats de Referèndum que permetés analitzar els seus possibles resultats, és a dir, que contingués, entre d’altres, un mínim de participació perquè les consultes tinguessin validesa o un mínim de vots afirmatius. Aquest és el model que es va fer servir en el cas del Quebec i Canadà amb l’anomenada “llei de la claredat”.

Un cop vistos els resultats d’aquesta consulta s’hauria de prendre una decisió política, de manera que si sortís favorable la votació, haurien d’iniciar-se negociacions d’acord amb el dret internacional, tot respectant els drets de les minories, tal i com estableix la jurisprudència del Tribunal Suprem del Canadà. I l’últim pas seria la modificació de la Constitució, però, al seu parer, sempre seguint els procediments de reforma constitucional, per tal de poder excloure el territori català de les obligacions que sorgeixen d’aquest text legal.

Sobre aquest tema Francesc de Carreras també va puntualitzar que jurídicament no hi ha cap possibilitat de celebrar un referèndum al marge de la legalitat, tal i com s’ha insinuat alguna vegada des del Govern de la Generalitat.

La segona intervenció va venir de la mà d’Héctor López Bofill, que va començar aportant la dada que aproximadament el 90% dels Estats de les Nacions Unides han arribat a ser independents separant-se d’altres Estats. Concretament, l’Estat espanyol, juntament amb el Regne Unit, és de qui més Estats s’han separat (començant per Flandes i acabant pel Sàhara Occidental). Per tant, pensa López Bofill, la independència no és impossible.

En referència als camins per fer-ho possible hi hauria tres teories:

  • Estrictament constitucional: ja només per celebrar la consulta caldria una reforma de l’article 92 de la Constitució, segons la jurisprudència que es desprèn del TC, perquè segons el seu parer, i diferenciant-se aquí de Francesc de Carreras, el terme “tots” només s’ha entés en la totalitat del territori espanyol i no podent-se acotar a una zona en concret.
  • Inconstitucional: es basaria en una declaració unilateral d’independència (el que han fet molts països començant per EEUU, quan es va separar de la Corona Britànica prescindint de les seves estructures). Aquesta és la via que la majoria de països han seguit, excepte casos aïllats que ho han aconseguit per la via constitucional com ara Argèlia o Montenegro.
  • Moderadament inconstitucional: tal com va apuntar Francisco Rubio Llorente en el seu article “Un referèndum para Cataluña” publicat al diari EL PAÍS, aquesta via consistiria en què el Parlament de Catalunya fes una proposició de Llei Orgànica d’autorització d’aquest referèndum, aprofitant d’aquesta manera una de les vies que la Constitució ofereix. Però novament sorgirien dubtes en relació amb el “tots els ciutadans” de l’article 92 de la Constitució, i probablement el TC acabaria per declarar la consulta inconstitucional.

Si no hi hagués la possibilitat de celebrar aquest referèndum a través de les vies que la Constitució permet l’única via possible seria la declaració unilateral d’independència que, comparada amb els precedents secessionals, gaudiria d’un grau notablement més alt de legitimitat democràtica, partint de la base de que s’està demostrant una voluntat de negociar per part de l’executiu català.

Per acabar va intervenir Alex Sáiz Arnáiz destacant que es tracta d’una decisió més política que jurídica ja que hi ha en joc molts motius purament efectius i d’altres econòmics, de manera que el dret (constitucional) hauria d’articular respostes però en sí mateix no podria “arreglar aquest problema”.

Sáiz Arnáiz es va centrar més en el context internacional i europeu d’una Catalunya independent, qüestió que serà explicada al nostre proper article. I en referència a l’àmbit intern, en general va estar d’acord amb la posició de Francesc de Carreras en quant a fixar uns paràmetres de majoria de participació i majoria de vots, afegint també una previsió que establís cada quant de temps es podria celebrar una consulta d’aquestes característiques. En aquest context de negociació, Alex Sáiz Arnáiz va augurar que aquest seria el punt més problemàtic del procés ja que, com va passar en l’exemple canadenc, àmpliament usat per tots els ponents, el Tribunal Suprem va determinar que s’havia d’establir una majoria i pregunta clares de cara a la ciutadania, però que aquesta era una tasca política, i automàticament les dues parts interessades van entendre que les seves propostes eren les úniques vàlides. És a dir, que el pas més difícil, seria organitzar el referèndum.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.