El video de les hienes: Real Madrid CF

Per Quim Gasulla
Barcelona
 

Si haguéssim de escollir un esdeveniment com L’Esdeveniment, aquell que paralitza el país, que mobilitza pràcticament a la totalitat de la població, que suposa un abans i un després… Està clar que escolliríem un Barça-Madrid.

La magnitud de l’espectacle és superlativa, fins al punt que el dia del clàssic les televisions solen emetre programes especials de llarga durada i les jugades són repetides en els dies posteriors fins la sacietat mentre les opinions se succeeixen a tots els nivells de la nostra societat. Tot aquest circ mediàtic que envolta el partit de futbol de vegades es descontrola i el que eren mers rumors, suposicions o, fins i tot, acudits acaba a la banqueta dels acusats.

Sembla ser que les tertúlies futbolístiques es tornaran a desplaçar a la porta dels jutjats perquè el Reial Madrid està estudiant portar a Televisió de Catalunya als tribunals pel famós vídeo en que es comparava als jugadors del Reial Madrid amb hienes.

Veure videoVideo d\’Esport 3 objecte de polèmica

Des de El Jurista ens volem anticipar a la justícia ( i a més a més, sense cobrar taxes) i analitzar la problemàtica jurídica que la difusió d’aquest vídeo pot comportar.

El problema de fons és el també clàssic enfrontament entre els articles 18 i 20.1.a) i d) de la Constitució Espanyola, que protegeixen el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge i el dret a la llibertat d’expressió i informació. Aquests dos drets, que formen part de la Secció Primera del Capítol Segon del Títol Primer de la Constitució i per tant tenen una protecció reforçada, tendeixen a xocar en l’àmbit dels mitjans de comunicació quan es divulga una informació o opinió que lesiona el dret a l’honor d’algun dels seus protagonistes.

Per a la solució de la qüestió, el primer que hem d’aclarir és si les persones jurídiques poden ser titulars del dret a l’honor, la qual cosa ha estat objecte de fortes discussions en la jurisprudència al llarg dels anys, perquè en els textos legals no hi ha cap referència a que en puguin ser titulars. Sense ànim d’exhaustivitat, citarem les STS 524/2011 de 13 juliol i 369/2009 de 21 maig, en les que el Tribunal Suprem cita jurisprudència del Tribunal Constitucional (màxim intèrpret en matèria de drets fonamentals) i reconeix que el dret a l’honor per a les persones jurídiques ha de ser considerat com un dret a la pròpia estimació o al bon renom en relació a les seves finalitats, és a dir, les persones jurídiques mereixen una protecció de la seva identitat per a que pugui desenvolupar la seva activitat amb normalitat. Per tant, per a la vulneració d’aquest dret, la informació o opinió comunicada públicament lesioni de forma il·legítima la seva reputació en relació a la seva activitat.

Un cop matisat el contingut del 18 CE per a les persones jurídiques, hem d’enfrontar-lo a l’altre contendent en aquesta lluita, la llibertat d’expressió i informació. Per fer-ho, ens remetrem a la sentència del Tribunal Suprem 312/2012, de 7 maig, que, en el seu fonament jurídic quart, exposa de forma excel·lent la doctrina constitucional a tenir en compte a l’hora de resoldre aquesta confrontació.

El video compara alguns jugadors del reial madrid amb hienes
El video compara alguns jugadors del reial madrid amb hienes

En primer lloc, hem de distingir entre la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació: la primera inclou l’emissió d’opinions i judicis de valor, té un contingut subjectiu mentre que la segona es refereix a la comunicació periodística de fets susceptibles d’una comprovació objectiva. Per tant, dins la llibertat d’expressió hi caben més conductes que dins la llibertat d’informació encara que, moltes vegades, ambdues llibertats s’entremesclen en una mateixa conducta: per exemple, un article periodístic d’opinió pot tenir apartats que s’enquadrin dins la llibertat d’expressió perquè emeten opinions subjectives sobre uns fets que estaran emparats dins la llibertat d’informació (i que hauran de complir els requisits de veracitat).

Ara que hem vist com són cadascun dels drets, anem a veure com s’apliquen les tècniques de ponderació constitucional que resolen els conflictes entre ells.

Es comença amb una ponderació en abstracte. En termes generals, preval la llibertat d’expressió sobre el dret a l’honor per la seva condició de llibertat col·lectiva fonamental pel desenvolupament de la normalitat democràtica, encara que aquesta comporti una crítica a una altra persona que li pugui causar molèstia.

Però aquesta consideració general no és suficient. També s’ha de fer una ponderació relativa, aplicada al cas, dels drets en qüestió. Per a la prevalença de la llibertat d’expressió sobre el dret a l’honor es requereix: 1.- La informació ha de ser d’interès públic o referir-se a persones notòries (la notorietat del Reial Madrid és innegable), 2.- La llibertat d’expressió no és un dret a l’insult, no es permeten les expressions ultratjants o ofensives (STS 381/2012 de 11 juny, FJ 4).

Des d’aquí, ens sembla dubtós que la protecció que l’article 18 CE confereix al Reial Madrid topi amb la llibertat d’expressió dels autors del vídeo perquè, com hem dit, la protecció que reben les persones jurídiques està molt matisada i no mereix, en aquest cas, prevaler sobre una llibertat tant bàsica en un estat democràtic com és la llibertat d’expressió. El vídeo dóna una visió humorística sobre unes imatges reals, que no han estat manipulades, i tracta de reflectir de forma crítica una forma de joc que, tot i no estar ben vista, és lícita. Per tant, es fa difícil veure una lesió real i efectiva a la imatge del Reial Madrid. En tot cas, la lesió no seria dirigida a l’institució del Reial Madrid per se, sino a uns determinats jugadors o a un determinat estil de futbol violent.

Finalment, la premsa també ha especulat sobre la possibilitat d’iniciar accions penals per un possible delicte de malversació de fons públics per part de Televisió de Catalunya en la realització del vídeo. Si bé pot ser criticable que un mitjà de comunicació finançat amb diner públic es posicioni d’una forma tant evident a favor d’un equip de futbol, no ens sembla apropiat inferir d’aquí que la realització d’aquest vídeo compleixi amb el tipus de malversació, descrit al 433 del Codi Penal de la següent forma : “La autoridad o funcionario público que destinare a usos ajenos a la función pública los caudales o efectos puestos a su cargo por razón de sus funciones, incurrirá en la pena de multa de seis a doce meses, y suspensión de empleo o cargo público por tiempo de seis meses a tres años.”

Encara que l’article 435 CP permeti estendre l’àmbit subjectiu d’aquest article a totes aquelles persones que treballin finançades amb diner públic; considerem que la conducta de Televisió de Catalunya és totalment legítima: és un vídeo sobre un esdeveniment de transcendència pública, suficientment rellevant com per a que estigui justificada la seva realització i que es troba dins els “usos de la funció pública” que la entitat ha de realitzar. El seu posicionament en contra d’un determinat estil de joc és tolerable perquè no va ser emès en un  informatiu, sinó merament d’entreteniment dins un espai esportiu de la cadena i, per tant, es troba protegit per la llibertat d’expressió i no per la d’informació.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.