El passat dimarts la Mesa del Parlament (òrgan Parlamentari que té com a funció ordenar el treball parlamentari, interpretar el Reglament i dirigir els serveis del Parlament) i la Junta de Portaveus (format pels portaveus dels grups parlamentaris el qual s’encarrega de coordinar les diverses propostes legislatives, les comissions que les estudiaran, etc.) van aprovar l’admissió a tràmit de les ponències per a l’elaboració d’una Llei de Transparència d’accés a la informació pública i de Bon Govern catalana.
És important destacar la trascendència qualitativa d’ambdós òrgans per a determinar que aquesta vegada, pot no ser una mera “acció de maquillatge” i, podrem arribar a veure com de la voluntat política se’n deriva una norma amb rang de llei.
Aquesta voluntat però, no hi ve de nou, i aquest pretén ser un article que posi l’accent en els antecedents que són la font d’aquest projecte de llei i el context actual que fa que l’àgil cristal·lització en llei d’un afer de molta polèmica s’hagi convertit en prioritari.
El pas d’una dècada
La voluntat dels partits polítics catalans a tenir un cos jurídic que reguli la transparència i el bon govern de les institucions i els partits polítics que les governin no ve, ni molt menys, de nou. L’any 2001 es va acordar un “Acord de Transparència i autolimitació de les despeses electorals i de finançament dels partits polítics” per part de les forces polítiques catalanes –en aquells moments CiU, PSC, PP, ERC i ICV-EUiA-. No és irrellevant el fet que és un “acord” entre partits polítics, i per tant, no hi ha rang de llei, cosa que fa que el seu compliment no sigui imperatiu, sinó discrecional i el seu control no sigui exercit pels Tribunals sinó per la Sindicatura de Comptes de Catalunya.
La importància d’aquest acord ha pres una direcció molt rellevant, doncs en la cimera anti-corrupció que celebrà el President de la Generalitat i que el reuní amb els Síndics i els agents judicials per “regenerar la democràcia”, i la font de la qual begués la llei posterior seria el document consensuat del 2001.
Els acords, en essència i molt resumidament, van èsser els següents:
1. Limitar la propaganda i la publicitat directa o indirectament destinada a promoure el vot a les seves candidatures. En aquest sentit s’acordà la limitació de la despesa electoral.
2. Presentació davant la Sindicatura de Comptes, cinc dies abans de l’inici de la campanya electoral com a màxim, d’un pressupost detallat dels ingressos i les despeses previstos per a la campanya en qüestió.
3. Presentació davant la Sindicatura de Comptes, cent dies després de la finalització de la campanya, una liquidació del pressupost electoral.
4. Durant els sis mesos posteriors al tancament de cada exercici anual, lliurament per part dels partits dels seus comptes a la Sindicatura, detallant les seves despeses i els seus ingressos, la procedència dels mateixos, la justificació comptable, etc. La Sindicatura disposa de marge discrecional per a determinar tals extrems.
5. Sens prejudici de la informació detallada en el punts anteriors, remissió, per part dels partits polítics a la Sindicatura de Comptes, de tota aquella informació que hagin de remetre al Tribunal de Comptes –òrgan fiscalitzador estatal-, en compliment de La Llei Orgànica 3/1987, de 1 de juliol, sobre finançament dels partits polítics.
6. Comunicació dels partits a la Sindicatura aquelles entitats i/o fundacions que aporten suport econòmic al partit o que executen funcions o activitats en coordinació amb aquell. Un clar límit al tràfic d’influències.
7. Principi de publicitat. Publicació, per part de la Sindicatura de Comptes, en un Registre Públic, de tota aquella documentació que aportin els partits en congruència amb els punts anteriors.
Va ser aquest un acord que buscava preservar “els principis de suficiència, transparència, publicitat i control” ja que segons s’apuntava són aquests els principis que “han de presidir necessàriament el marc de finançament dels partits polítics.”
La Sindicatura de Comptes però, apunta que durant el període 2003-2006 els acords es van complir d’una manera poc òptima, posant l’accent en la transparència (mai es va abordar la limitació de donacions en campanya), control (incompliment sistemàtic de terminis) i les fundacions (que encara s’ha de decidir la seva vinculació amb els partits).
D’altra banda cal esmentar el fet que el juliol de l’any 2011 es constituí una Ponència conjunta de la proposició de Llei de Transparència i d’Accés a la Informació Pública però aquesta quedà truncada per la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions anticipades.
La pols no fa que un document perdi vigència
D’una banda trobem que els greus problemes que afecten al sistema de partits polítics actual i que obliga a repensar-lo han actuat de motor per a obrir vells calaixos i treure vells documents que no per la seva antiguitat deixen de realitzar una bona diagnosi del problema i proposen solucions molt acurades al taló d’Aquil·les de la democràcia; la corrupció dels seus protagonistes i un sistema que no és capaç d’expulsar a aquelles persones amb una ètica molt laxa.
El Pla de Govern elaborat per als anys 2011-2014 activa, de manera clara, concisa, en el seu Eix 7.6 “la transparència de l’administració i de l’acció de govern”. Els principis no venen de nou; transparència, control, bon govern, fiscalització dels partits, lliure concurrència de les empreses als concursos públics, publicitat dels comptes dels partits i sous dels alts càrrecs, accés per part de la ciutadania a la informació sobre el què es fa amb les seves contribucions al sosteniment de la despesa pública, etc.
El passat dimecres el President de la Generalitat, Artur Mas, va convocar una “Cimera per a la regeneració democràtica” on hi van participar el síndic major de la Sindicatura de Comptes, Jaume Amat, la presidenta del parlament, Núria de Gispert, el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Miguel Ángel Gimeno, el fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, el Síndic de Greuges, Rafael Ribó i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso. En la mateixa es va abordar la crisi de confiança institucional i els assistents van intercanviar idees sobre com abordar-hi les possibles solucions, posant-hi l’accent en la tasca legislativa a la que ha de fer front el Parlament de Catalunya.
La novetat respecte a l’Acord del 2001 és clara: es pretén elevar la regulació sobre tant rellevant afer a rang de llei, tot establint, per primer cop, un règim de sancions agrupades en les clàssiques molt greus, greus i lleus per als que incompleixin els preceptes que prescriguin sancions.
També es pretén ampliar la base de càrrecs als quals se’ls publicaria el sou, i no només serien els alts càrrecs (Consellers, Directors Generals…) sinó que els directius de les empreses públiques, fundacions i consorcis també s’inclourien. Això seria una gran notícia, ja que molts són els sectors que sostenen que en moltes d’aquestes persones jurídiques s’hi amaguen autèntics elefants polítics.
No serà aquesta una tasca senzilla, doncs la negociació d’un llei tan sensible per al popi sistema dels partits polítics serà dura però la Presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, va ser molt clara en unes declaracions: “Si hi ha voluntat política és possible.” No és un problema jurídic, és de voluntat política, clarament. Toquen meses de negociació i de cessió política atenent a l’interès general, no pas de partit com, presumiblement alguns sectors sostenen, passava fins aleshores.
Problemes competencials
Com dirien pel meu poble “per no perdre la costum”, en els útlims temps s’activen i es consensuen projectes paral·lels en matèria legislativa sobre una mateixa matèria en l’àmbit estatal (amb l’anunci del debat i posterior aprovació d’una Llei de Transparència i de Bon Govern) i en l’àmbit autonòmic (amb l’esmentat projecte radicat de l’Acord del 2001). Hi pot haver problemes de competència?
La Llei espanyola està dictada d’acord amb el que regula l’article 105b) de la Constitució Espanyola (CE) on es diu: “El acceso de los ciudadanos a los archivos y registros administrativos, salvo en lo que afecte a la seguridad y defensa del Estado, la averiguación de los delitos y la intimidad de las personas.” Per després fer un recull a l’article 35h) de la Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú (LRJPAC) on remet a la regulació que hi fa la CE.
Fent un apunt sobre aquest article val a comentar que el límit a la transparència i a la informació pública objecte de la mateixa radica en els conceptes jurídics indeterminats (però determinables en la llei) de “seguretat”, “defensa de l’Estat”, “esbrinar els delictes” i la “intimitat de les persones” (sense distinció de si són físiques o jurídiques).
L’article 148.1.1 de la CE –el que regula les competències autonòmiques- deixa ben clar que les CCAA “podran assumir competències […] en l’organització de les seves institucions d’autogovern”. Precepte que fa creure que, en cap cas, es produeix una vulneració de les competències estatals, si bé s’hauria d’excloure, per a evitar posteriors recursos d’inconstitucionalitat, aquella regulació que tingui a veure amb la concurrència dels partits polítics catalans a la política institucional espanyola (per exemple una campanya electoral d’ERC o CiU per a unes eleccions estatals no entrarien a “institucions d’autogovern” de les que parla el citat article).
De manera que en l’aspecte competencial la llei catalana s’haurà de cenyir a aquella regulació que afecti a les institucions del seu autogovern (Parlament de Catalunya, partits polítics que governen aquestes institucions, Síndics, etc.)
Conclusió
El fet que Espanya ocupi el lloc 30 de 178 països en l’Índex de Percepció de la Corrupció que elabora periòdicament ‘Transparency International’ (ONG dedicada a l’estudi de la corrupció arreu del món i que fomenta la presa de consciència sobre tan greu problema) ha de preocupar, i molt, als nostres governants.
En termes absoluts estem per damunt de la mitja –tot i que amb els recents escàndols segur que ha canviat- però no ha de conduir a error o autocomplaença, ens superen 29 països i aquest ha de ser el nostre repte i ambició com a societat, en termes relatius en sortim mal parats.
El President de la Generalitat i el Govern de la nació espanyola han engegat ambdós projectes legislatius tot amb la finalitat de regular tan sensible matèria, donar una imatge de reparació davant la cansada i emprenyada ciutadania tot enviant un missatge a l’exterior de seriositat, transparència i bona praxis política. Pot semblar, a ulls de molta capa de la societat, que l’oportunisme i el fer de la necessitat una virtut han sigut els principis rectors de tal iniciativa. Però és l’empenta ciutadana i el seu profund descontent amb el context econòmic, al que se li suma el polític i el moral, de voler forçar canvis. És la voluntat de la base popular la que està exigint un canvi en la manera de fer política i en la regulació de l’exercici de la mateixa.
Ludwig Von Mises digué: “La corrupció es un mal inherent a tot govern que no estigui controlat per la opinió pública”.
L’opinió pública sembla actuar com a motor dels rellevants canvis que molts experts sostenen que es produiran al curt-mitjà termini. La presa de consciència ciutadana està fonamentant les repercussions legislatives que en el futur abordaran la matèria. Són temps de canvis.
1 comment