La taxa d’escombraries en funció del valor catastral

 Per Neus Teixidor.
Madrid.

 

Fa pocs dies, el Tribunal Suprem va desestimar el Recurs de Cassació presentat per la “Asociación de Empresarios de Garajes, Aparcamientos, Estaciones de Engrase, Lavado, Mantenimiento y Autoestaciones de Madrid” (també coneguda com AMEGA) contra la quantificació de la taxa d’escombraries del municipi de Madrid (anomenada “tribut Gallardón”).

La taxa de recollida de residus urbans.

La taxa d’escombraries és un tribut local que els Ajuntaments poden exigir com a contraprestació al servei de recollida de residus que presten (ja sigui de manera directa o indirecta). L’exigència d’aquesta taxa es troba prevista a l’article 20.4.s del Text Refós de la Llei Reguladora d’Hisendes Locals (conegut com TRLRHL i aprovat pel Real Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març). En conseqüència, són els ens locals els encarregats de decidir sobre la necessitat d’exigir o no el citat tribut, així com preveure’n la seva quantificació.

Segons l’article 24.2 del TRLRHL, la quantia de les taxes per la prestació d’un servei no podrà superar el cost real o previsible del servei. Per conèixer el cost real del servei, és necessari que l’Ajuntament interessat a establir la taxa realitzi un informe tècnic-econòmic (tal i com preveu l’article 25 TRLRHL). Com a conseqüència, hem de tenir en compte que les entitats locals tenen la facultat d’exigir el pagament d’aquesta taxa, sempre que la quantia exigida no superi el cost real del servei.

El Tribut Gallardón.

L’any 2009, l’alcalde de Madrid Alberto Ruiz-Gallardón va recuperar la taxa d’escombraries. El pagament d’aquest tribut local ja havia estat vigent a la citada ciutat, encara que va ser suprimit l’any 1990. L’objectiu d’aquesta reintroducció, coincidint amb la conjuntura econòmica de crisi, va ser l’obtenció d’un augment de la recaptació municipals. Dit d’una altra manera, es va intentar obtenir més fonts de finançament. 

En aquest cas, per l’acord de l’Ajuntament de 22 de desembre de 2008 va aprovar una Taxa per la Prestació del Servei de Gestió de Residus Urbans (el que popularment es coneix com a la taxa d’escombraries). La peculiaritat d’aquest tribut no residia en la seva naturalesa, ja que és una taxa socialment acceptada i que es paga a gran part dels municipis espanyols. La característica principal és la quantificació prevista, ja que no es basava en el cost real del servei satisfet en cada cas (és a dir, amb la quantitat de residus produïts), sinó en el valor cadastral de l’immoble.

Al·legacions de la part demandant i, posteriorment, recurrent.

L’associació AMEGA defensava que la taxa d’escombraries no complia els requisits del TRLRHL i de la Llei de Taxes, ja que considerava que la seva naturalesa era pròpia d’un impost. El tribut que ens ocupa no es quantifica seguint les normes relatives al principi d’equivalència (propi de les taxes), sinó que té en compte la capacitat econòmica dels subjectes passius (característica típica dels impostos). Per tant, es tractaria d’un tribut il·legal, ja que els impostos han d’estar establerts mitjançant una norma de rang legal (reserva de llei en matèria tributaria establerta per l’article 31.3 de la Constitució Espanyola). En conseqüència, l’Ajuntament de Madrid no podria establir-lo, ja que no existeix cap llei que habiliti a les entitats locals a exigir un impost d’aquestes característiques. Concretament, la citada organització sostenia que la taxa “no respecte el principi d’igualtat (establert en l’article 14 de la Constitució Espanyola), que ha de valorar el grau d’utilització del servei”, ja que no té en compte la generació de residus i, per conseqüent, la utilització del servei. A més a més, sostenia que el càlcul del valor cadastral d’un immoble no té en compte només la superfície que té, sinó també la seva ubicació. Per això, es podrien produir situacions en les que habitatges d’idèntica dimensió situats en barris diferents paguessin quantitats diferents, encara que el servei segueixi tenint els mateixos costos per l’Ajuntament. Per tot això, la citada entitat considerava que es tractava d’una taxa que no s’ajustava a la legalitat.

Sentencia del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat de Madrid.

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat de Madrid (Secció Novena de la Sala Contenciosa Administrativa), dictada el dia 3 de desembre de 2009, va validar les taxes d’escombraries de l’Ajuntament de Madrid. Els magistrats van considerar que era totalment lícit que la quantificació de la taxa es portés a terme en relació al cost de l’immoble. Dit d’una altra manera, va considerar que era lícit que la taxa fos superior per un pis més car, encara que tingui la mateixa dimensió o número d’habitants que un pis més barat. De fet, es va argumentar que la quantificació era lògica, ja que els rics produeixen més escombraries que els pobres. Per tant, la taxa es quantifica en funció del valor cadastral del immoble.

Per altra banda, el Tribunal va defensar que resulta “materialment impossible individualitzar la quota de la taxa si es pretén que coincideixi rigorosament amb la utilitat econòmica que per cada contribuent suposa el servei”. En aquest cas, va considerar que la dimensió del pis pot ser un “indicatiu de major ocupació”. En conseqüència, es presumeix que existeix una major generació d’escombraries, així com una major “capacitat econòmica” dels seus propietaris.

Sentència del Tribunal Suprem.

En la Sentència de 4 de gener de 2013, la Sala Contenciosa Administrativa (Secció Segona) del Tribunal Suprem,  va considerar que “la idea bàsica d’una taxa és la seva naturalesa retributiva del servei prestat”. Explicat d’una altra manera, les taxes tenen en compte el cost real del servei prestat (el denominat Principi d’Equivalència), en canvi la capacitat econòmica dels seus subjectes passius passa a ser un aspecte “residual” (a diferència dels impostos, on és un aspecte essencial). No obstant, el Tribunal reconeix que la forma de quantificació de les taxes que ens ocupen “incorren un canvi estructural” en aquest sentit, ja que el seu pagament es fa “en funció de la capacitat econòmica” i no del servei que es presta. Com ja hem vist anteriorment, la quantificació depèn del valor del pis i no de la quantitat d’escombraries que es recull. En conseqüència, malgrat reconèixer aquesta naturalesa més pròpia dels impostos, el Tribunal Suprem considera que “ni la jurisprudència ni la llei exclouen la capacitat econòmica com un element determinant de la fixació de la quantia de la taxa”. Per tant, el mètode adoptat per l’Ajuntament de Madrid és conforme a la legalitat, encara que no porti a terme una mediació individualitzada de les escombraries generades en cada immoble, ja que en una “taxa tant complicada i aleatòria és impossible”.

Per altra banda, respecte a l’al·legació de la diferent quantificació de dos pisos iguals situats en zones diferents, el Tribunal recalca el fet que es tracta d’un exemple teòric i que l’entitat recurrent no ha aportat un exemple pràctic. Amb això, l’òrgan judicial defensa que “sempre es podrà afirmar que el titular de l’immoble de menys valor produeix menys residus que els que genera el d’un immoble de més valor”.

 En conseqüència, podem considerar que el Tribunal Suprem avala la quantificació de les taxes d’escombraries realitzada per l’Ajuntament de Madrid.

 Per acabar, m’agradaria destacar que la quantificació mitjana de la taxa és de 60 euros anuals. Enguany, l’Ajuntament de Madrid preveu recaptar, mitjançant aquesta via, uns 128 milions d’euros.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.