EUA, Espanya i la doble imposició Internacional

Per Cristina Fanelli.
Palma.
 

En el mes de gener, a la seu del Ministeri d’Economia i Hisenda, s’ha signat, per part del nostre respectiu ministre, Cristóbal Montoro, i l’ambaixador d’EUA a Espanya, el protocol que modifica el Conveni entre el Regne d’Espanya i els Estats Units d’Amèrica per evitar la doble imposició i prevenir l’evasió fiscal.

Protocol aquest que, per a la seva efectiva entrada en vigor, necessitarà de la ratificació dels respectius parlaments nacionals i amb això, així, poder modificar, de conformitat amb les necessitats actuals establertes per les relacions econòmiques i comercials, el Model Conveni de l’OCDE per evitar la doble imposició.

La raó principal per la qual es considera, en unanimitat, necessari adoptar mesures dirigides a l’eliminació de la doble imposició fiscal se sustenta en raons de justícia econòmica (i social?) ja que, es considera, que el fet en si comporta a una desigual i injusta i, per tant, no equitativa distribució internacional del producte dels tributs. Això, per tant, es relaciona amb situacions de discriminació en la distribució geogràfica dels recursos, afectant, també, a la mobilitat de persones i capitals, principi aquest bàsic i pilar, entre uns altres, del naixement de la UE.

No existeix un concepte normatiu en quant a la doble imposició fiscal es refereix, sinó més aviat un concepte jurídic dau per la doctrina que intenta individualitzar una situació amb transcendència econòmica. En la seva majoria, la doctrina entén que la doble imposició se subdivideix en jurídica i econòmica.

– La doble imposició jurídica és aquella situació en la qual una mateixa persona (per tant: identitat de subjecte passiu) és gravada per una mateixa capacitat econòmica, en més d’un Estat, i en el mateix període impositiu (de conformitat amb els comentaris del Model Conveni de l’OCDE).

– La doble imposició econòmica, per la seva banda, és aquella situació en la qual una mateixa capacitat econòmica (en aquest cas identitat objectiva i no subjectiva com en la doble imposició jurídica) és gravada a persones diferents per més d’un Estat. Aquest supòsit interessa particularment als Grups Internacionals d’empreses.

La causa que origina la doble imposició radica en la inexistència sui generis, en principi, de limitacions de caràcter internacional que puguin afectar a les respectives sobiranies estatals en matèria impositiva.

A això ha d’afegir-se la dada de fet en funció del com els Estats, en l’exercici del seu poder impositiu sobirà, poden utilitzar diferents criteris o connexions provocant, així, una falta de coordinació, entre ells, en l’exercici de la potestat i, per tant, en els seus efectes sobre els diferents contribuents. S’origina així “una superposició en l’espai de dos àmbits d’imposició”.

Per regla general, les connexions utilitzades pels Estats en l’exercici de la seva facultat sobirana solen ser:

–          de naturalesa personalista: en virtut del com s’exigeixen impostos a les persones vinculades a un Estat en raó de la seva nacionalitat o residència.

–           de naturalesa territorial: en virtut del com s’exigeixen impostos a aquelles persones que o són titulars de drets de contingut econòmic que poden exercir-se al territori d’un Estat o posseeixen béns en ell o obtenen rendes en el mateix.

Per aplicació no coordinada dels criteris anteriorment descrits poden donar-se diverses situacions que comportin a la doble imposició.

Les mesures existents per evitar la doble imposició se substancien en: adopció de mesures unilaterals per part d’un Estat, dirigides a afectar únicament als subjectes que es troben sotmesos a aquest poder impositiu, signatura de tractats internacionals siguin aquests de caràcter bilateral o multilateral, sobre la base dels quals s’intenta establir al fet que Estat li correspon el gravamen quan són varis els que tenen dret a la seva exacció,i actuacions encaminades a aconseguir l’ “harmonització fiscal” (la qual a nivell utòpic pot considerar-se òptima sense tenir en compte les dificultats reals i empíriques fàcils de trobar fins i tot entre Estats, com el nostre, que formen part d’una organització supranacional com la UE).

En el cas concret, la signatura d’un Conveni Internacional, que el seu objectiu sigui la supressió de la doble imposició, implica, amb caràcter general, l’adopció de diferents mètodes, entre els quals: mètodes d’exempció, en funció dels quals l’Estat de residència de la renda/capacitat econòmica renúncia a gravar la mateixa provocant la “renúncia de l’Estat font”, i mètodes d’imputació, en funció del com la renda percebuda en l’Estat font és inclosa a la base imposable del perceptor a fi del seu gravamen per l’Estat de residència i de la quota així obtinguda es deduirà l’impost satisfet en l’Estat de la font (imputació total) o l’impost que correspondria satisfer en l’Estat de residència si la renda s’hagués obtingut en el mateix (imputació parcial).

En quant a la lluita contra el frau es refereix…no es fins quin punt pugui resultar “satisfactori” per als amants de la legalitat i honradesa parlar d’això, en la seva teoria, vista la ineficàcia empírica donada en la majoria d’esdeveniments esdevinguts, ara i abans…i després.

Sol dir-se que la lluita contra el frau fiscal és “una de les majors preocupacions dels països desenvolupats” (…). Això sense tenir en compte els interessos privats dels mateixos subjectes que formen part de la cúpula dirigent “del país desenvolupat” òbviament…

Paradisos fiscals…territoris de nul·la tributació…grans capitals…grans transaccions encobertes…una altra vegada paper mullat benvolguts ciutadans/contribuents de petites rendes…

El Ministre Espanyol d’Economia i Hisenda, Cristóbal Montoro.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.