Starbucks, Google o Amazon són exemples notoris de multinacionals que operen arreu del món, i també estan al punt de mira dels governs de tota Europa, al pagar menys impostos aquí que als Estats Units i que les pròpies empreses i ciutadans europeus.
Hi ha certa Directiva, la 2011/16 CE del Consell de la Unió Europea, en la que es predica que “la obligació d’intercanvi automàtic e incondicional d’informació és el mitjà més eficaç de millorar l’evaluació correcta dels impostos en situacions transfronterisses i a la lluïta contra el frau.” Aquesta mateixa Directiva, pretén acabar amb el famós “secret bancari” i ho fa en virtut de l’artícle 15 del TFUE, que permet al Consell adoptar les mesures necessàries per garantitzar l’establiment i el funcionament del mercat interior i evitar les distorsions de la competència.
Paral·lelament, l’OCDE, organització composta per 34 països que controlen el 70% del mercat mundial, s’encarrega de coordinar les polítiques econòmiques i socials mitjançant la publicació de documents de treball, estadístiques, informes …
Vegeu en tot moment, que són els Estats sobirans, font del Dret Internacional Públic, els que decideixen en última instància adherir o rebutjar les iniciatives econòmiques i fiscals que s’acorden en aquestes organitzacions mitjançant convenis bilaterals.
Dimarts passat una notícia anunciava l’objectiu de l’OCDE de llançar un pla contra l’enginyeria fiscal de les multinacionals, perquè ens entenguem, l’enginyeria fiscal, la podem trobar també sota el nom d’arbitratge, planificació o elusió fiscal, no és més que valer-se dels racons i diferències legals que ofereixen els ordenaments jurídics en diferents països, per poder tenir beneficis fiscals, de manera que en lloc de pagar, per exemple, el 30% de l’impost de societats espanyol, s’acaba pagant quantitats irrisòries del 5%. És com tenir una “llei a la carta” on s’escull la més favorable.
Doncs bé, aquesta pràctica, que acaba erosionant a les petites i mitjanes societats que es veuen abocades a pagar la íntegra part que els correspon, ha cridat l’atenció del G-20, aquest grup de països industrialitzats i emergents, el qual ha encarregat a l’OCDE que redacti un informe preveient una solució com molt en un termini de dos anys.
En aquesta solució té un paper fonamental la interpretació dels anomenats “convenis bilaterals per evitar la doble imposició”, els quals serveixen per promoure les inversions exteriors, bé siguin estrangeres a Espanya o de capital espanyol a l’exterior i teòricament per dotar de seguretat jurídica als inversors i reduir la fiscalitat de les inversions. Espanya actualment té 85 convenis en vigor.
La solució no passa per tallar tot pel mateix rasant, una harmonització fiscal no és vàlida perquè cada Govern decideix per si sol, però en els pròxims mesos l’OCDE té previst elaborar un Pla d’Acció, desenvolupat en cooperació amb els governs i les comunitats empresarials, on es quantifiquin els impostos “perduts” amb les grans empreses i es proporcionin terminis concrets i metodologies de solucions per reforçar la integritat del sistema fiscal mundial.
Com ja s’ha comentat, cobrarà especial importància la interpretació dels convenis bilaterals per evitar la doble imposició, que en molts casos estan desfasats i no reflecteixen la integració econòmica d’avui dia, sense fronteres i amb noves tecnologies de la comunicació i sinó es té present es seguiran repetint pràctiques com establir les seus de les multinacionals allà on els convenis els permetin crear dipòsits de diners off-shore, empreses subsidiàries o Shell, o afirmar les despeses i pèrdues en països amb impostos alts mentre es declaren els guanys en jurisdiccions amb una taxa impositiva baixa o nul·la.
Perquè en paraules del secretari general de l’OCDE, Ángel Gurría, aquestes estratègies, encara que tècnicament legals, erosionen la base fiscal de molts països i amenacen l’estabilitat del sistema fiscal internacional.
El que es pretén és evitar que els ciutadans paguem més impostos pels abusos de les empreses, i en això està d’acord l’opinió pública, l’OCDE i fins i tot el G-20 que és l’encarregat de la situació econòmica mundial, però no s’ha d’oblidar que és difícil obligar a un Estat no se li pot obligar formalment a contreure un conveni, menys encara quan passa que aquest país li deu gran part dels seus ingressos a la enginyeria fiscal i a les grans inversions que això genera.
Per tant, no és estrany pensar que aquest és un d’aquests casos de “bona idea, dubtosa execució”, encara que, apel·lant als veritables interessos dels Estats, l’únic que podria “obligar” un Estat a fer alguna cosa és un altre “Estat”, ja que si aquest últim no “col·labora” pot rebre fortes sancions en forma de bloqueig econòmic per part dels que tenen la paella pel mànec.
En definitiva, caldrà esperar per veure si aquest pla tira endavant i preval la voluntat popular o si passa com amb l’eliminació del secret fiscal, on la idea promet però preval la voluntat dels de sempre.
