El Protocol de Groningen

Per Tomàs G.García Micó
Barcelona
 

La pràctica mèdica és on podem trobar la ciència en estat pur, és un fòrum en el que conflueix la tecnicitat en la formulació de malalties, tractaments, substàncies,… però, com succeeix a molts altres àmbits de la ciència, l’ètica també interactua i és d’aquí d’on deriven altres conceptes com la forma de vida del pacient, l’escala de valors,… que tenen una eficàcia transversal respecte aquest caràcter summament científic i que, com al llarg d’aquest article es veurà, molts cops prevaldran.

 Es fa menció al lector que, per evitar controvèrsies, aquest article versarà d’una qüestió que no està exempta de polèmica i que el redactor evitarà fer matisos o apreciacions de caràcter subjectiu, limitant-se a mostrar els aspectes més objectius de la mateixa.

 El Protocol de Groningen és un document elaborat per Eduard Verhagen, director mèdic del Departament de Pediatria de la Centre Universitari Mèdic de Groningen i que és un supòsit excepcional per practicar l’eutanàsia als nou nats quan a Holanda la legislació a tals efectes (Termination of Life on Request and Assisted Suicide (Review Procedures) Act, 2002) únicament admet l’eutanàsia practicada en concurrència de diversos requisits que aquesta llei contempla:

  • El patiment del pacient és insuportable sense pronòstic de millora.
  • Petició voluntària i persistent al llarg del temps.
  • El pacient ha d’estar completament informat sobre la condició, diagnòstic i opcions.
  • Es necessita la confirmació, per part d’un doctor independent, de les condicions anteriorment esmentades.
  • L’eutanàsia haurà de ser aplicada apropiadament pel metge o pel pacient, amb intervenció d’un metge en aquest darrer cas.
  • El pacient haurà de tenir, al menys, 12 anys; necessitant, fins els 16 anys, de consentiment dels seus pares.

El Protocol de Groningen permet l’execució de pràctiques eutanàsiques per nou nats quan concorrin cinc requisits concrets:

  • Diagnosi i prognosi precises i concretes.
  • Patiment insuperable.
  • Els dos aspectes anteriors hauran d’ésser comprovats per metge independent.
  • Els pares, tots dos, hauran de prestar el seu consentiment informat.
  • El procediment haurà de ser portat a terme d’acord amb els estàndards mèdicament acceptats.

El Dr. Verhagen va aportar una taula mostrant dades sistematitzades de 22 casos que va seguir abans de la proposta del Protocol de Groningen i és d’aquí d’on s’han extret els principals grups de casos sota els quals aquest protocol és aplicable: 1) Extremadament pobra qualitat de vida (tots vint-i-dos casos presentaven aquesta condició), 2) Predita manca d’autosuficiència (tots els vint-i-dos, també), 3) Predita incapacitat per comunicar-se (divuit dels vint-i-dos) i 4) Dependència hospitalària esperada (disset dels vint-i-dos); malgrat això, tretze dels vint-i-dos casos presentaven una esperança de vida molt major, encara que concorria alguna de les condicions anteriorment exposades.

Així doncs, malgrat que l’eutanàsia és una de les qüestions més discutides entre la doctrina i fora de la mateixa, entre la població, presenta la seva necessitat o, si més no, és recomanable en aquells casos en els que la malaltia que el pacient presenta és extremadament greu i en la que la qualitat de vida esperada és pèssima i més quan el pacient és un nou nat al qual li espera una vida, més o menys llarga, plena de patiments i tractaments mèdics més o menys invasius que, de ben segur esdevindria un atac frontal contra el principi de no maleficència que Beauchamp i Childress van postular al seu llibre “Principles of Biomedical Ethics”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.