Per Albert Ejarque Pavia.
La possibilitat d’ampliar una demanda, després d’haver estat presentada, es troba expressament prevista en el judici ordinari, en l’art. 401 de la Llei d’enjudiciament civil. No obstant això, la llei processal no conté previsió sobre si resulta o no admissible aquesta ampliació de demanda en seu de judici verbal.
La qüestió no és pacífica en la jurisprudència de les audiències provincials.
A) Orientació jurisprudencial que no admet l’ampliació de la demanda en el judici verbal.
Es decanta per donar una resposta categòricament negativa l’Audiència Provincial de Madrid. En efecte, en la Sentència de data 6 de Octubre de 2010, amb cita de pronunciaments d’altres audiències provincials que comparteixen criteri, afirma que (traducció) “L’article 401 de la Llei d’enjudiciament civil la permet, per al judici ordinari, abans de la contestació a la demanda, però aquesta norma no és traslladable al judici verbal, ja que mentre que en el judici ordinari de l’ampliació de la demanda es trasllada al demandat amb nou termini de contestació, celebrant posteriorment l’audiència prèvia, on es proposen les proves, i l’acte del judici, en què es practiquen les admeses, de manera que cap indefensió processal es pot admetre amb aquella ampliació de la demanda, en el judici verbal la contestació es realitza oralment en l’acte de la vista pública, de manera que una ampliació sorpresiva de la demanda en aquest acte causaria indefensió a la part demandada. La solució no creiem que sigui en aquest cas la suspensió de la vista, contrària als principis de celeritat i concentració que informen el judici verbal, i que tampoc evita successives ampliacions de la demanda provocadores de noves suspensions, i la recerca – en realitat invenció-d´un altre moment preclusiu per l’ampliació de la demanda en el judici verbal té el seriós inconvenient de no tenir un precepte legal directe que li serveixi de suport.
Per això i admetent el caràcter controvertit del tema, diverses resolucions com la interlocutòria de la Secció 10a de aquesta Audiència Provincial de Madrid de 15 de març 2002 i les sentències de les Audiències Provincials de Còrdova-Secció 1a-de 30 de setembre de 2002, Burgos-Secció 3a – de 29 de gener de 2008, i Guadalajara-Secció 1a-de 27 de gener de 2010, s’han inclinat per sostenir que en el judici verbal no cap l’ampliació de la demanda, presentada que ha estat, solució que aquest tribunal entén que és la més ajustada “.
La resposta negativa la fonamenta doncs el Tribunal, en la indefensió que causaria al demandat admetre en la vista una ampliació sorpresiva de la demanda, i en la impossibilitat processal de suspendre la vista, no només per contrariar els principis de celeritat i concentració que regeixen en el judici verbal, sinó també per la impossibilitat d’evitar que noves ampliacions de la demanda s’anessin succeint, sense que hi hagi precepte legal que permeti fixar un moment preclusiu.
Tanmateix, el criteri de l’esmentada Audiència de Madrid no aporta raons per les quals no pogués admetre una ampliació de la demanda en un moment previ a la celebració de la vista, i amb temps suficient per al demandat per preparar adequadament la seva defensa, de manera que no pogués produir indefensió.
D’altra banda, les reticències que expressa la Sala amb vista a l’admissió de la suspensió de la vista, amb fonament en els principis de celeritat i concentració resulten rebatibles, doncs s’ha de tenir en compte que si l’ampliació de la demanda es produeix un cop iniciada la vista, el que podria procedir, si s’escau, no seria la suspensió de la mateixa sinó la interrupció acord amb el que preveu l’art. 193 LEC.
I concretament l’apartat quart del paràgraf primer d’aquest precepte permet la interrupció “Quan, després d’iniciada la vista, es produeixi alguna de les circumstàncies que haurien determinat la suspensió de la celebració, i així ho acordi el jutge o president “.
Tenint en compte que l’art. 440.1 de la Llei d’Enjudiciament Civil imposa que hi hagi com a mínim 10 dies des del següent a la citació per a la vista i el dia assenyalat per celebrar, atès que si es produeix una ampliació de la demanda a la vista òbviament el demandat acaba de prendre coneixement de la mateixa i en conseqüència no disposa dels deu dies als quals al · ludeix l’anterior precepte, és clar que hi ha una circumstància que hauria determinat la suspensió de la vista, i per això resultaria possible la interrupció. Si la interrupció té empara legal dificilment serà possible oposar els principis de celeritat i concentració.
Cert, com apunta la Sala, que de admetre l’ampliació de la demanda a la vista i suspendre (o interrompre) la mateixa per aquest motiu podrien donar-se successives ampliacions de demanda sense que hi hagi fonament legal per fixar un moment preclusiu. Però no és menys cert que aquesta eventualitat pot succeir també en el judici ordinari, doncs l’art. 401.2 de la Llei d’enjudiciament civil disposa que el termini per contestar la demanda es tornarà a comptar des del trasllat de l’ampliació a la demanda.
No pot negar-se la procedència d’ampliar la demanda en el judici verbal amb fonament en la possibilitat que es produeixin successives ampliacions de la demanda, quan la llei permet que així succeeixi en el procediment ordinari.
B) Orientació jurisprudencial que admet l’ampliació de la demanda.
Altres audiències es decanten per admetre la possibilitat d’ampliació de la demanda en el judici verbal, però existeix també controvèrsia en relació amb el moment en el qual resultaria admissible.
La major part de les audiències provincials que sostenen la tesi favorable entenen que l’art. 401 LEC no és traslladable automàticament al judici verbal, i que únicament es pot admetre una ampliació de la demanda quan es produeix amb caràcter previ a la vista i amb suficient anticipació perquè el demandat pugui preparar adequadament la seva defensa, de manera que no pugui produir indefensió.
Així ho entenen l’Audiència Provincial de Cadis en Sentència de data 18 de novembre de 2011, i l’Audiència Provincial de Còrdova en Sentència de data 10 de Agost de 2009.
També l’Audiència Provincial de Tenerife, en Sentència de data 1 de juny de 2011, es mostra partidària d’admetre l’ampliació a la demanda en el judici verbal amb caràcter previ a la vista, al que afegeix que en tot cas hauria intervenir el termini de deu dies de l’art. 440.1.1 LEC des del dia següent al trasllat de l´ ampliació de la demanda fins a la celebració de la vista “(…) o, si més no, el de cinc dies que assenyala l’art. 438.1 de la mateixa en el cas que es formuli reconvenció pel demandat ” (traducció).
Les audiències provincials que admeten l’ampliació de la demanda amb antelació suficient a la vista, i no l’admeten a la vista, ho fan amb fonament en la necessitat de proscriure que el demandat pateixi indefensió, però no en raons netament processals.
També existeix algun pronunciament en el sentit d’entendre possible l’ampliació de la demanda en el judici verbal tant amb antelació a la vista com en la mateixa vista, encara que en el mateix no s’aborda un supòsit d’ampliació objectiva de la demanda , sinó d’ampliació subjectiva. Així ho va entendre l’Audiència Provincial de Tarragona a Auto de data 12 de febrer de 2004, en la qual la Sala afirma que “(…) no sembla que la falta d’una expressa previsió sobre l’ampliació ulterior de la demanda s’hagi d’entendre com una prohibició d’aquesta, ja que es pot aplicar analògicament el principi que inspira l’esmentat article 401, en seu del judici ordinari, de manera que l’actor podrà ampliar el contingut de la seva demanda, dirigint contra una altra o altres persones-pel que fa a l’acumulació subjectiva, que és la que aquí ens ocupa-, sempre que ho faci abans que el demandat formuli la seva oposició. I com que la contestació o oposició del demandat té lloc oralment en l’acte de la vista, serà fins a aquest mateix moment quan l’actor pugui ampliar la seva demanda, i si bé és cert que en algunes ocasions aquesta solució comportarà la necessitat de deixar sense efecte l’assenyalament de la vista (o fins i tot suspendre la mateixa) per tal de citar el nou o nous demandats, no sembla que aquesta conseqüència es converteixi en obstacle insalvable per conferir al demandant la facultat ampliatòria a què ens referim, especialment quan aquesta pot esdevenir mecanisme d´esmena d´obstacles per a la vàlida constitució de la relació jurídica processal (p.ex., per evitar una falta de litisconsorci passiu). En definitiva, els principis de concentració i celeritat que informen el judici verbal no s’han d’entendre en termes tan absoluts que impedeixin l’aplicació de solucions que no només no estan prohibides a la llei, sinó que es contemplen expressament en l’àmbit d’altres processos, com l’ordinari “.
C) Proposta alternativa.
Tal com s’indicava anteriorment, generalment les audiències que admeten l’ampliació de la demanda amb antelació suficient a la vista, i no l’admeten a la vista, ho fan únicament amb fonament en proscriure que el demandat pateixi indefensió, però no en raons processals. La posició que es mostra favorable a la possibilitat d’ampliar la demanda, fins i tot en la vista, es fonamenta en una aplicació analògica de l’art. 401 LEC. I la posició jurisprudencial que nega qualsevol possibilitat d’ampliació del de la demanda en el judici verbal ho fa amb fonament en raons processals que resulten superables.
La possibilitat d’aplicar analògicament l’art. 401 LEC al judici verbal ha de ser rebutjada.
L’ampliació objectiva de la demanda cal identificar-la amb el retard o ajornament temporal de la facultat que en determinats supòsits assisteix a l’actor d’acumular diferents accions en la seva demanda.
L’acumulació objectiva d’accions apareix prevista en l’art . 71.2 de la Llei d’enjudiciament civil, precepte que disposa que “L’actor pot acumular en la demanda totes les accions que li competeixin contra el demandat, encara que provinguin de diferents títols, sempre que aquestes accions no siguin incompatibles entre si”.
Es tracta d’una norma continguda en el capítol I del títol tercer del llibre I (De les disposicions generals relatives als judicis civils), de manera que per raons sistemàtiques és aplicable a tots els judicis civils, i en conseqüència tant al judici ordinari com al judici verbal.
Cal doncs partir de la premissa que, amb caràcter general, l’actor pot acumular totes les accions que li competeixin contra el demandat encara que provinguin de diferents títols sempre que no siguin incompatibles entre si, però ho ha de fer “a la demanda”, sense que es contempli un altre moment processal per a fer-ho.
L’existència d’una norma de caràcter general com l’anterior òbviament no impedeix que en un concret procediment pugui existir una norma especial que estableixi excepcions, modificacions o fins i tot derogui singularment la mateixa. En cas contrari, s’aplica el que preveu l’esmentat article 71.2 de la Llei d’enjudiciament civil.
En seu de judici ordinari, l’art. 401 de la llei processal modifica el moment preclusiu per l’acumulació d’accions, de manera que ja no serà la demanda sinó la contestació a la demanda. Es difereix doncs en el temps la facultat de l’actor d’acumular diferents accions, fins al moment de la contestació a la demanda.
Però no passa el mateix en l’àmbit del judici verbal. Davant la norma general continguda en l’art. 71.2 de la Llei d’enjudiciament civil, ens trobem que el títol III (Del judici verbal) del Llibre II no conté cap norma de la qual es desprengui que l’actor pugui diferir en el temps la possibilitat d’acumular accions.
Cal fer palès que sí que es modifica la norma general continguda en el citat art. 71.2 de la Llei d’enjudiciament civil en el sentit que la possibilitat que té l’actor per acumular accions es converteix en el judici verbal en excepcional, ja que així es desprèn de l’art. 438.3 (“No s’admet en els judicis verbals l’acumulació objectiva d’accions, llevat de les excepcions següents …”). Però en canvi, cap modificació es fa a la norma general de l’art. 71.2 LEC en relació amb el moment preclusiu per l’acumulació objectiva.
Així doncs, es pot afirmar que en el judici verbal, l’acumulació d’accions que excepcionalment sigui procedent únicament pot fer-se en la demanda, i en conseqüència no és possible l’ampliació objectiva de la demanda, sense que sigui possible l´aplicació analògica de l´art. 401 de la Llei d´Enjudiciament Civil.
L´ aplicació analògica de les normes, en virtut de l’article 4 del Codi Civil procedeix quan aquestes no contemplin un supòsit específic, però regulin un altre semblant entre els quals s’apreciï identitat de raó.
Es tracta d’un mitjà que estableix l’ordenament per salvar les llacunes de la Llei (Sentència del Tribunal Suprem de data 17 d’abril de 2012), i per això el pressupòsit per a la seva utilització és precisament, que hi hagi una llacuna legal que calgui salvar.
Cap llacuna existeix en seu d’acumulació objectiva d’accions en el Judici verbal. Com s’indicava anteriorment, la norma general continguda en l’art. 71.2 LEC consagra la possibilitat que té l’actor d’acumular diferents accions en la seva demanda. I en seu de judici verbal, aquesta regla general apareix modificada en sentit restrictiu, fent excepcional l’acumulació objectiva d’accions, però no es modifica el moment preclusiu en el qual pot fer-se aquesta acumulació, que seguirà sent la demanda sense que es pugui diferir a un moment processal posterior.
Atenent a les anteriors consideracions, s’ha de concloure que no és possible l’ampliació objectiva de la demanda en el judici verbal ni en vista ni amb anterioritat a aquesta, per raons estrictament processals.
Albert Ejarque Pavia.
Jutge Substitut.
