Justícia i memòria històrica

Per Antoni Mansilla.
Barcelona. 

El passat 22 de Gener, l’Audiència Provincial de Barcelona ordenava l’admissió a tràmit de la querella presentada davant el Jutjat d’Instrucció número 28 de la ciutat, pels bombardejos de l’aviació feixista italiana sobre Barcelona, ocorreguts entre el 1937 i el 1939, els quals van provocar milers de morts i ferits entre la població civil. Aquest article té com a objectiu analitzar les claus d’un cas que posa sobre la taula el paper de la justícia en la recuperació de la memòria històrica.

Durant la Guerra Civil espanyola, l’exèrcit italià del règim feixista de Mussolini va bombardejar en diverses ocasions la ciutat de Barcelona amb l’objectiu de donar suport al bàndol insurrecte del general Franco. Aquests bombardejos van causar més de 4.700 víctimes mortals, així com un gran nombre de ferits.

Imatge de la Guerra Civil espanyola

Destaquen els bombardejos realitzats a la Plaça de Sant Felip Neri de Barcelona durant l’any 1938, on encara avui s’hi poden apreciar seqüeles en els edificis a causa dels atacs.

Recentment, una associació d’italians establerts a Barcelona, anomenada Altra Italia, juntament amb dues víctimes dels bombardejos van presentar una querella criminal per delictes de lesa humanitat i crims de guerra (articles 607 bis i 608 de l’actual CP) contra els militars de l’exèrcit italià que van perpetrar els bombardejos.  A la querella, es realitza una concreció dels fets anomenant explícitament els bombardejos sobre la Plaça de Sant Felip Neri, explicats anteriorment.

La base que s’utilitza a la querella per imputar els delictes de lesa humanitat i de crims de guerra és l’absència de declaració de guerra entre Espanya i Itàlia, i el fet que les zones bombardejades no eren front de guerra, pel que els bombardejos eren completament il·legals.

El 13 de Juny de 2012, el Jutjat d’Instrucció número 28 de Barcelona dicta un auto decretant l’arxiu provisional i la inadmissió a tràmit de la querella. Els fonaments esgrimits en l’esmentada resolució van en primer lloc, una falta de concreció en relació als fets i la desconeixença de la identitat dels querellats. Per altra banda, la jutgessa instructora va posar de relleu l’alta probabilitat de que els possibles culpables hagin mort. I es va argumentar finalment que el procediment podria comportar uns costos econòmics molt elevats.

Al tenir notícia de l’auto d’inadmissió, els querellants van recòrrer la resolució davant l’Audiència Provincial de Barcelona i el 22 de Gener del present any 2013, l’Audiència de Barcelona donava resposta al recurs contra la resolució del Jutjat d’Instrucció.

En primer lloc, l’auto de l’Audiència posa de manifest la incorrecció de la jutgessa instructora de no admetre a tràmit la querella per motius formals. En quant a la desconeixença dels querellats, l’Audiència recorda que l’article 277 de la Llei d’Enjudiciament Criminal preveu la possibilitat d’interposar una querella sense especificar el nom i el veïnatge d’aquests. A més, s’argumenta que el relat dels fets coincideix amb la documentació existent en nombrosos arxius històrics oficials i amb les investigacions realitzades per nombrosos historiadors de diverses nacionalitats.  En quant al que s’argumenta en la resolució del Jutjat d’Instrucció en relació amb els elevats costos que podrien derivar-se del procediment, l’Audiència respon que és inadmissible que en un Estat democràtic de Dret es deixin de perseguir delictes tan greus per raons estrictament econòmiques.  Argumenta també l’Audiència que, tot i que és molt probable que els querellats hagin mort, no es pot denegar l’inici d’un procés penal en base a un simple càlcul de probabilitats, ja que això aniria en contra de la seguretat jurídica.

Un dels punts clau de la resolució de l’Audiència de Barcelona és el raonament seguit per afirmar que els fets descrits a la querella poden ser objecte d’investigació penal; a diferència dels fets comesos durant la guerra civil entre espanyols – argumenta l’Audiència-,  els bombardejos italians sobre Barcelona no queden dins l’àmbit de la Llei d’amnistia del 1977 (la qual impedeix investigar penalment els delictes comesos per ciutadans espanyols durant la Guerra Civil i el franquisme), ja que van ser realitzats per ciutadans italians que no eren part del conflicte bèl·lic intern d’Espanya.

L’auto de l’Audiència també posa de manifest que el Conveni de l’Haia de 1907 era vigent a l’Estat espanyol durant els bombardejos en qüestió, ja que la República Espanyola l’havia ratificat i incorporat en el seu ordenament intern.  Aquest conveni prohibia de manera explícita els bombardejos massius contra la població civil i objectius no militars. Considera l’Audiència, per tant, que els autors dels bombardejos podien conèixer la il·licitud dels seus actes.

En base a aquests arguments, l’Audiència decidí admetre a tràmit la querella, imposant una fiança simbòlica d’un euro als querellants i ordenant la pràctica de diverses diligències, donant especial importància a les següents: l’esbrinament de la filiació completa dels que presumptament van realitzar els fets, i la sol·licitud de cooperació internacional al Ministeri de Justícia italià per demanar la fe de vida i el parador actual dels presumptes culpables, a fi de poder prendre’ls declaració com a imputats.

Com s’ha expressat a l’inici de l’article, aquest cas és d’extrema rellevància en el procés de recuperació de l’anomenada memòria històrica a l’estat espanyol. Fins ara, la justícia espanyola ha rebutjat sistemàticament la investigació dels crims comesos durant la Guerra Civil i el franquisme, tot emparant-se en la Llei d’Amnistia de 1977, la qual permet tancar els ulls davant la història i posa de manifest la incapacitat de l’estat espanyol de gestionar el seu passat. L’admissió ha tràmit d’aquesta querella ha suposat un gran pas cap a la recuperació de la memòria històrica en un país que porta anys intentant enterrar en l’oblit un dels capítols més tràgics de la seva història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.