Elena Valenciano, número dos del PSOE, s’acomiadava fa uns dies de Twitter denunciant l’assetjament al que es veien sotmesos, no només ella sinó també els seus fills, a través d’aquesta xarxa. “La indefensió és total”, deia en un dels seus últims tuits.
Aquest, però, no és el primer cas que coneixem: Eva Hache, Juanma Castaño, Andrés Calamaro o Alejandro Sanz (durant un temps) són algunes de les cares conegudes que van optar per tancar els seus comptes, cansats d’insults i amenaces.
El servei de microblogging comptava al 2012 amb 485 milions d’usuaris segons Global Web Index, molt d’ells amb pseudònims o perfils falsos. És precisament la impunitat que ofereix l’anonimat un dels principals punts de controvèrsia en torn a la qüestió.
Però no només a Twitter i no només amb personatges coneguts ens trobem amb casos d’aquest tipus. En aquest sentit, les pàgines de Facebook anomenades ‘Informers’ han obert la porta a poder enviar comentaris de forma totalment anònima a qualsevol persona. Declaracions d’amor i bromes, però també comentaris desagradables o despectius i insults, fet pel qual s’han interposat diverses denúncies, la majoria de menors que s’han vist afectats per aquests rumors.
Si bé un sector de la societat pensa que s’hauria de controlar la participació a les xarxes socials i l’ús de l’anonimat per evitar que es pugui atacar a altres persones, un altre assegura que aquest seria un atemptat directe contra la llibertat d’expressió a la xarxa, ja que moltes persones deixarien d’expressar la seva opinió per por a les conseqüències.
El cert, però, és que els mateixos drets que regeixen fora de la xarxa ho han de fer en ella, així com els seus límits. És a dir, si una persona creu que a la xarxa s’està atemptant contra els seus drets individuals, com el dret a l’honor o a la intimitat, ha de tenir els mitjans necessaris per defensar-se.
La Llei de Serveis de la Societat de la Informació (LSSI) preveu que, en aquests casos, la responsabilitat recaigui sobre qui va fer el comentari i sobre l’administrador de la pàgina a menys que no tingués coneixement efectiu de que l’activitat o la informació publicada era il·lícita o atacava bens i drets d’un tercer susceptibles de indemnització o, si tingués aquest coneixement, actués amb diligència per suprimir el comentari.
Tot i així, el gran nombre d’usuaris a les xarxes i la ràpida difusió dels comentaris fan pràcticament impossible un control efectiu de les mateixes. A més, l’ús de l’anonimat impedeix en molt casos trobar a l’autor dels atacs o fer-ho d’una manera àgil. Per exemple, encara que es pot saber des de quin ordinador s’ha fet un comentari, aquest no ha de correspondre necessàriament amb el de l’autor. Aquests, juntament amb molts d’altres, són els problemes que Internet planteja al Sistema de Justícia i a la societat en general.
Això no significa que s’hagi de prohibir l’anonimat, ja que es tracta d’un dels trets característics que defineixen la comunicació a la xarxa, però tampoc es pot seguir associant amb impunitat. És necessari trobar la manera de combinar ambdós elements, llibertat i protecció dels drets individuals, amb mitjans més eficaços i àgils d’actuació en cas de denuncia.
I si els usuaris són incapaços de trobar la manera d’expressar-se lliurament sense traspassar les barreres de l’atac personal, si la llei no es preocupa prou bé de distingir entre protegir y coaccionar… serà millor deixar de pensar en l’evolució de la tecnologia i preocupar-se de l’evolució (o no) de la societat.
