¿Cometen delicte de sedició els ciutadans anònims que paralitzen desnonaments?

Per Anna Jiménez.
Barcelona.
 

Per desgràcia últimament hem conegut de diversos casos de desnonament al llarg del territori nacional i contra els mateixos s’ha alçat la ciutadania que, impulsada per un sentiment de solidaritat envers dels afectats, es mobilitza per evitar que la Policia entri dins les cases per desocupar-les.

Des d’aquí ens preguntem fredament si amb la mà a la llei aquesta conducta no podria ésser catalogada de delicte. En concret, ens plantegem si seria aplicable el Capítol I del Títol XXII del Codi Penal on es recull la sedició com a modalitat de delicte contra l’ordre públic.

Doncs bé, el punt de partida és l’article 544 del Codi Penal que disposa que cometran delicte de sedició aquells que “s’alcin públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, l’aplicació de les Lleis o a qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic, el legítim exercici de les seves funcions o el compliment dels seus acords, o de les resolucions administratives o judicials” sempre i quan els mateixos no puguin ser considerats com a autors de delicte de rebel·lió. Per tant, ara el que ens queda és analitzar si els fets poden ser inclosos dins de la literalitat de tal article.

El primer a esbrinar és si s’alcen públicament i tumultuàriament. Sembla que sí perquè plataformes ciutadanes es congreguen a les vies públiques. El segon a analitzar és si s’impedeix l’aplicació de la Llei o de resolucions judicials o administratives mitjançant l’ús de la força o fora de les vies legals. També sembla que sí. Prima facie es pot dir que els ciutadans, com a mínim, impedeixen fora de les vies legals que la policia executi resolucions on es decreten la pràctica de desnonaments, arribant fins i tot en alguns casos a utilitzar la força. Arribats a aquest moment cal puntualitzar d’una banda que quan hi ha força no cal entendre obligatòriament que també concorre violència; i de l’altra, que la Policia també fa ús de la força – i de la violència- extralimitant-se en ocasions de l’actuació sobre la qual la llei els habilita. En tercer lloc cal dilucidar si els fets no són constitutius de delicte de rebel·lió, – delicte que, a diferència del de sedició, no protegeix l’ordre públic sinó l’ordre constitucional-  que pel que haurem de remetre’ns a l’article 472 del Codi Penal. En ell llegim que “son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente para cualquiera de los fines siguientes: 1. Derogar, suspender o modificar total o parcialmente la Constitución. 2. Destituir o despojar en todo o en parte de sus prerrogativas y facultades al Rey o al Regente o miembros de la Regencia, u obligarles a ejecutar un acto contrario a su voluntad. 3. Impedir la libre celebración de elecciones para cargos públicos. 4. Disolver las Cortes Generales, el Congreso de los Diputados, el Senado o cualquier Asamblea Legislativa de una Comunidad Autónoma, impedir que se reúnan, deliberen o resuelvan, arrancarles alguna resolución o sustraerles alguna de sus atribuciones o competencias. 5. Declarar la independencia de una parte del territorio nacional. 6. Sustituir por otro el Gobierno de la Nación o el Consejo de Gobierno de una Comunidad Autónoma, o usar o ejercer por sí o despojar al Gobierno o Consejo de Gobierno de una Comunidad Autónoma, o a cualquiera de sus miembros de sus facultades, o impedirles o coartarles su libre ejercicio, u obligar a cualquiera de ellos a ejecutar actos contrarios a su voluntad. 7. Sustraer cualquier clase de fuerza armada a la obediencia del Gobierno” pel què descartem que sigui d’aplicació tal delicte als fets que nosaltres analitzem.

A més a més, hauríem d’afegir en primer lloc que és un delicte de resultat tallat (STS 10 de novembre de 1980 i STSJ País Basc 11/2005, de 1 de març) perquè en el moment en què hi hagi alçament tumultuària ja s’haurà consumat el tipus, amb independència de que amb aquest s’aconsegueix l’objectiu proposat. En altres paraules, hi hauria delicte encara que la policia aconseguís entrar a l’habitatge i desallotgés als usuaris. I en segon lloc, caldria puntualitzar que serien punibles fins i tots els actes preparatoris, perquè així ho contempla expressament l’article 548 CP. Per tant, els autors de les pàgines socials que criden a mobilitzar-se podrien ésser considerats autors de delictes de sedició tot i que l’alçament no s’arribés a produir finalment.

Per tant, sembla que sí, que els fets responen afirmativament als elements del tipus penal de sedició. Tanmateix, si fem recerca de jurisprudència ens adonem que són escassíssimes les resolucions on apareix el terme “resolució”. En concret en comptem 8. Ara bé, les denúncies semblem més nombroses. En concret ens venen al cap dos successos amb rellevància mediàtica. El primer el va protagonitzar l’any 2010 la Fiscalia de Madrid quan va imputar als controladors aeris de delicte de sedició quan van fer una vaga encoberta durant el pont de la Constitució. El segon fa poc que l’hem viscut. Tejero, el coronel de la Guardia Civil expulsat del cos per la seva implicació en el cop d’Estat del 23-F va denunciar davant de la Fiscalia General de l’Estat a Artur Mas com a provocar, conspirar i promoure la sedició (article 548 CP). A la denúncia es llegeix que “sus continuas y reiteradas pretensiones secesionistas de una parte importante de España como es el Principado de Cataluña, que es España desde los primeros momentos de conseguirse la Unidad de la Patria […] son ilícitas propuestas de sedición [que han sido] clara y abiertamente manifestadas […] con total impunidad a pesar de su criminalidad bien evidente”.  No farem cap comentari.

Amb tot, les resolucions per sedició són poquíssimes i pensem que seria estrany que la xifra incrementés degut als desnonaments perquè tal i com està la situació política, econòmica i social a Espanya se’ns fa difícil arribar a pensar que un tribunal pugui imputar tal delicte, i més tenint en compte pels fets que el motivarien i la recent sentència emesa pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Relacionat: Cas Aziz, al descobert

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.