Tensions socialistes i els seus possibles efectes. PSOE-PSC

Per Guillem Martínez.
Barcelona.
 

Les últimes setmanes han posat de palesa la crisi política i de lleialtat que s’està produint en el si del Partit Socialista i Obrer Espanyol (PSOE)  i la seva federació catalana (PSC).  El gran tema de debat i de disputa ha sigut el procés sobiranista que ha encaminat Catalunya i la posició que en ell hauria de tenir el PSC, i això ha conduït que la regla de la disciplina de vot s’hagi trencat.

Consultar i decidir

Abans convé fer una apreciació jurídica interpretativa per a no confondre els termes en els que s’està movent el debat jurídic en els últims dies i així aprofundir en la comprensió de les divergències entre el PSOE i el seu homòleg federal, el PSC.

PSC- PSOE, trencament?

Escrivia el catedràtic de Dret Constitucional Francesc de Carreras que “durant les últimes setmanes, en la nostra agitada vida política, i a propòsit de l’espinosa qüestió del procés independentista català, es solen identificar dos verbs amb un significat molt diferent; decidir i consultar”.

El òrgans públics decideixen, és a dir, les seves decisions vinculen jurídicament –així per exemple l’aprovació d’un Reglament per part d’un Ministeri-, és a dir, dintre dels procediments reglats –en els que hi ha un procediment establert a la Llei a seguir- o discrecionals –es pot triar entre diverses opcions igualment vàlides- els òrgans els quals tenen la potestat per fer-ho, prenen decisions vinculants. Però no totes les decisions despleguen efectes jurídics -.

La consulta beu d’una construcció teòrica i jurídica diferent. Consultar no vincula, simplement orienta. Per tant trobem que decidir té un caire jurídic i consultar un caire d’opinió o de consell –en determinats supòsits, per a que els poders públics puguin prendre una decisió hauran de realitzar una consulta preceptiva a òrgans prèviament establerts per la Llei -. Seria aquest últim el cas, a l’hora d’aprovar un Reglament per part del Govern, la consulta preceptiva –obligatòria- no vinculant que s’ha de sotmetre al Consell d’Estat. No tenen caràcter normatiu, no són obligatòries per qui les sol·licita.

D’efectes jurídics o simbòlics de declaracions

La Declaració Institucional de Sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener d’enguany va comptar amb els vots a favor de CiU, ERC, ICV-EUiA i un diputat de la CUP. Però el fet més rellevant i més vistós va ser l’abstenció de 5 diputats del PSC amb un pes qualitatiu algun d’ells important –Joan Ignasi Elena, Marina Geli i Rocío Martínez-Sampere que formen part de l’executiva del partit-, deixant clara la seva disconformitat amb el sentit del vot de la seva formació política.

Bé és sabut que una Declaració d’una Assemblea Legislativa Autonòmica –en aquest cas el Parlament de Catalunya- no té efectes jurídics. Simplement era un emplaçament, una declaració d’intencions, una estratègia política per a obrir el debat i el diàleg.

Uns dies més tard, CiU i ICV van presentar, al Congrés dels Diputats, una Declaració per emplaçar al diàleg bilateral Estat-Catalunya i 13 dels 14 diputats (a excepció de Carme Chacón) del PSC van votar-hi a favor, de nou trencant la disciplina de vot. De nou no es produïen tampoc efectes jurídics, si no simbòlics.

Aquestes tensions, a les que res ajuden les paraules de l’ex President d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, equiparant al President de la Generalitat amb un colpista de la talla de Tejero, Hitler o Mussolini, poden conduir a un futur incert del socialisme espanyol. S’ha de ser prudent i, sobretot, mantenir les formes, i més quan ja s’ha apuntat que una Declaració parlamentària no té efectes jurídics. Així per exemple, la última declaració del Congrés dels Diputats datada a dia 14 de març de 2013, va ser la “Declaración institucional en solidaridad con las víctimas del conflicto armado en Siria, en especial con los millones de niños y niñas afectados”, el propi títol indica els efectes simbòlics que la mateixa té (“en solidaridad”) així com en data 7 de març de 2013 la “Declaración institucional de apoyo a los pacientes afectados de enfermedades raras y sus familias”, amb un caire simbòlic (“de apoyo”) innegable. Són els exemples més recents de les Declaracions Institucionals del Congrés dels Diputats.

Conclusió
El mapa polític espanyol pot canviar en els propers temps, i amb ell els efectes jurídics de certes propostes legislatives que poden canviar de signe. El PSOE ha apostat amb el procés sobiranista català per la modificació constitucional per a poder fer un referèndum el qual la sobirania recaigui, en aquest afer, en el poble de la comunitat autònoma directament interessada en que aquest referèndum –que sí tindria efectes jurídics-, com ha passat al Quebec, a Canadà –on no es va fer canvi constitucional ja que el seu Tribunal Suprem va habilitar la possibilitat de celebrar un referèndum basant-se en el principi democràtic promulgat a la seva Constitució-, o a Escòcia –on no es discuteix que els habilitats per votar han de ser els Escocesos-.
En canvi el PSC ha entrat a recolzar la Declaració Institucional per emplaçar al Govern espanyol al diàleg per a la celebració d’un referèndum a Catalunya per a que els seus ciutadans puguin decidir, lliurement, el seu futur. A tot aquest afer cal sumar-hi certes declaracions, com les realitzades per Pere Navarro relatives a l’abdicació del Rei Joan Carles I en favor del seu fill Felip, que mostren i evidencien la recerca, del PSC, altra vegada de distanciar-se respecte el seu homòleg estatal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.