El CGPJ aprova l’informe a l’Avantprojecte de LAJG

Consell General del Poder Judicial.
Madrid.

El Consell General del Poder Judicial, en la seva sessió plenària d’avui, ha aprovat amb 15 vots a favor, 5 en contra i 1 abstenció l’Informe a l’Avantprojecte de Llei d’Assistència Jurídica Gratuïta. Han anunciat la formulació de vots particulars els vocals Dª Concepción Espejel, D. Clar Fernández-Carnisser i D. Antonio Daurat.

L’informe a anàlisis

L’Avantprojecte sotmès a informe es dirigeix a substituir la vigent Llei d’Assistència Jurídica Gratuïta (LAJG), que data de 1996, mantenint en l’essencial la seva arquitectura i els seus principis, però introduint notables modificacions. Ha de significar-se que durant el debat en el qual l’Avantprojecte ha estat sotmès a informe d’aquest Consell, ha estat aprovat el Reial decret-llei 3/2013 pel qual, a més de modificar-se la Llei de Taxes Judicials (Llei 10/2012), s’ha reformat l’actual LAJG anticipant aspectes tan nuclears de l’Avantprojecte com l’àmbit personal d’aplicació o els requisits per accedir al benefici, essent considerada ja Llei vigent en aquests moments. L’Informe posa en qüestió la tècnica seguida pel legislador doncs en limitar-se el contingut de l’Avantprojecte sotmès a informe podria estar sostraient-se en part la funció consultiva que a aquest Consell ve atribuïda per l’art. 108 LOPJ. D’altra banda, encara que la valoració de l’existència o no de “extraordinària i urgent necessitat” correspon a les Corts, l’Informe veu discutible que es pugui acudir a la via del Decret-llei per regular matèries tals com les taxes judicials o l’assistència jurídica gratuïta, en la mesura en què estaria afectat el dret fonamental d’accés a la jurisdicció reconegut en l’art. 24 CE.

Al costat de l’anterior, s’observa una important omissió per a la viabilitat de la nova Llei i consegüentment, si escau, del Reial decret-llei aprovat, ja que cap esment concret i detallat es fa dels recursos econòmics que per a l’adequada prestació d’aquest servei, tindran les Comunitats Autònomes que tenen transferides les respectives competències. Hauria d’articular-se un mecanisme que garanteixi l’adequada disponibilitat pressupostària de les CCAA competents, de cara a sufragar en temps i adequadament el cost de l’assistència jurídica gratuïta.

Gonzalo Moliner, President del CGPJ.
Gonzalo Moliner, President del CGPJ.

Pel que es refereix a la suposada elevació dels llindars a partir dels quals es considera que un subjecte té suficiència de recursos econòmics per sufragar els costos del procés, motivada segons l’Exposició de Motius pel increment de costos processals derivat de les noves taxes judicials, existeixen dubtes raonables sobre si efectivament s’han elevat els llindars fins ara vigents. En primer lloc, perquè l’Avantprojecte se serveix com a magnitud de referència dels ingressos bruts, en lloc dels nets. Segòn, perquè es persisteix a utilitzar com a patró de referència el IPREM (indicador públic de renda d’efectes múltiples), que no hi ha obligació legal d’actualitzar anualment i que de fet no s’actualitza des de 2010. Tercer, perquè l’anunciada millora només s’aplicaria a determinats tipus d’unitats familiars, sense que la MAIN precisi l’efecte estadístic que això representa per al conjunt del sistema.

En particular, per la qual cosa concerneix a l’adopció expressa com a criteri de referència dels ingressos bruts, l’opció escollida suposa deixar fora de l’àmbit del benefici a un cert nombre de subjectes que tindrien dret a l’assistència jurídica gratuïta si la magnitud de referència anés expressada en termes d’ingressos nets. L’alternativa d’atendre als rendiments líquids (com a pansa en altres àmbits, com a accés a beques o a habitatges protegits) facilitaria que el sol·licitant pogués afrontar de manera efectiva els costos del procés, al no computar unes quantitats de les quals aquest realment no va a disposar, la qual cosa garantiria en major mesurada l’accés a la tutela judicial efectiva.

El Consell informa favorablement que la condició de víctima de certs delictes (víctimes de violència de gènere, de terrorisme i de tracta d’éssers humans, així com menors d’edat i persones amb discapacitat psíquica quan siguin víctimes d’abús o maltractament) serveixi per reconèixer el dret a l’assistència jurídica gratuïta sense necessitat d’acreditar insuficiència de recursos, i que aquesta condició no es perdi una vegada recaiguda sentència de condemna, doncs això permetrà continuar gaudint del benefici per a la intervenció en l’execució o per a la interposició del recurs. No obstant això, se suggereix no excloure la possibilitat de continuar gaudint del benefici en cas d’interposició de recurs d’empara constitucional i que el benefici s’estengui també a les persones amb discapacitat física greu que es trobin en aquests mateixos supòsits.

A propòsit del reconeixement del dret a l’assistència jurídica gratuïta a favor dels accidentats que sofreixin seqüeles permanents de gravetat, sense perjudici que es tracta d’una novetat plausible, hauria de precisar-se que el benefici es concedirà també encara que l’acció principal no tingui per únic objecte la reclamació de la indemnització, així com quan l’acció no es dirigeixi únicament a reclamar la indemnització pels danys personals i morals, sinó també uns altres de naturalesa material. Igualment, hi ha dos supòsits als quals el precepte hauria d’estendre’s: el de les malalties professionals i el de les seqüeles provinents de fets intencionals no accidentals.

Quant al tractament del dret a l’assistència jurídica gratuïta de treballadors i beneficiaris del sistema de Seguretat Social en l’ordre social, que es limita a la primera instància quan no estigui enllaçat a la falta de recursos, es suggereix una via per cohonestar un reconeixement més extens del benefici amb el fet que la Llei 10/2012 prevegi la imposició d’una taxa en aquest ordre jurisdiccional per interposar el recurs de suplicació, juntament amb una exempció parcial de la mateixa en un 60 % quan el que recorri sigui el treballador, a saber: reconèixer als treballadors el dret a l’assistència jurídica gratuïta, també en suplicació i en cassació, per totes les altres prestacions del sistema diferents de l’exempció de taxes, i un reconeixement parcial –bonificació del 60 per cent– pel que concerneix al pagament de les taxes judicials.

D’altra banda, la no extensió del benefici als treballadors i beneficiaris de la Seguretat Social, quan en lloc de litigar en l’ordre social ho facin en el contenciós-administratiu, tret que acreditin insuficiència de recursos, és un resultat massa divergent pel que fa a l’escenari actual i, al seu torn, pel que fa al tractament que es pensa dispensar als treballadors que litiguen en l’ordre social; sense que aquest Consell vegi motiu per a això.

En un altre ordre de coses, en la descripció del contingut material del dret a l’assistència jurídica gratuïta, l’Avantprojecte inclou la prestació consistent en la informació sobre la mediació i altres mitjans extrajudicials de solució de conflictes, sempre que amb posterioritat se’ls reconegui el benefici. Es tracta d’un avanç respecte de la situació actual, però el prelegislador podria haver fet un pas més i incorporar la prestació consistent en el cost de la mediació, i no només el de la informació o orientació sobre ella (partint que els mitjans alternatius de solució de disputes són també una forma de justícia, i que l’art. 119 CE no parla de gratuïtat de la tutela judicial sinó de gratuïtat de la justícia).

Quant al mecanisme de ratificació que preveu l’Avantprojecte per al manteniment del benefici en fase d’execució o en via de recurs, resulta discutible que el benefici ja obtingut en seu jurisdiccional vegi supeditat el seu manteniment a un acte de ratificació que pot obligar a una nova acreditació de la insuficiència de recursos si per ventura hagués transcorregut un any des que el dret li hagués estat reconegut; el que significa que el cost que el procediment es perllongui, per causes en moltes ocasions estructurals, es fa recaure sobre el beneficiari de la justícia gratuïta.

Quant a l’anomenat Comitè de Consultes (art. 9 de l’Avantprojecte), el Consell desaconsella la seva creació per diverses raons, però si malgrat tot es mantingués aquest òrgan, la Llei hauria de dibuixar les línies mestres de la seva composició, règim de funcionament, procediment a aplicar i valor dels seus «informes», aclarint que malgrat la publicació en la web del Ministeri, aquests informes manquen de força jurídica vinculant i no permeten fundar una impugnació enfront de les decisions de les Comissions d’Assistència Jurídica Gratuïta.

Quant a la presumpció iuris tantum que abusa del dret [d’assistència jurídica gratuïta] qui sol·liciti el reconeixement del mateix més de tres vegades en un any, amb excepció de l’ordre penal, seria exigible que el prelegislador aclarís quins seran els factors que, enfrontats a la dada de la petició del benefici per sobre de cert nombre, permeten no obstant això destruir la presumpció d’abús. En general, la norma que conté aquesta presumpció –art. 33.3– emmalalteix d’un important grau d’indefinició, doncs deixa sense aclarir aspectes essencials per a la seva aplicació. Per tot això, seria preferible suprimir aquesta «presumpció», però subsidiàriament se suggereix que es reformuli, de manera que en lloc de prendre com a referència el fet que el subjecte en qüestió hagi sol·licitat el reconeixement del benefici més de tres vegades en un any, passés a referir-se al cas que el sol·licitant hagués vist denegades, per insostenibilitat de la pretensió, tres sol·licituds en el termini d’un any.

Sobre la insostenibilitat de la pretensió, l’Avantprojecte planeja facilitar la seva acreditació per part del Lletrat designat, admetent que aquest al·legui també la falta de justificació de la pretensió, als efectes de la qual li bastarà amb acreditar el fet d’haver-se desestimat en el fons altres pretensions substancialment iguals. En l’Informe es considera que l’addició d’aquest element podria fallir el delicat equilibri sobre el qual està construït l’edifici de la insostenibilitat. L’Informe també alerta sobre el tractament procedimental de la insostenibilitat que fa l’Avantprojecte, el qual difereix notablement de l’actualment vigent, ja que la Comissió d’Assistència Jurídica Gratuïta deixarà d’estar vinculada per l’opinió que ha de recaptar del Col·legi d’Advocats i, si escau, del Ministeri Fiscal, per passar a estar-ho pel semblar de l’Advocat o Advocats que hagin estat designats. Aquest Consell creu que la futura Llei no hauria d’apartar-se tant de la pauta que per al segon Advocat designat, una vegada que el Col·legi d’Advocats o el Ministeri Fiscal hagin estimat defensable la pretensió, serà obligatori assumir la defensa i no podrà tornar a plantejar la insostenibilitat.

L’Informe ressalta el contrast entre les noves atribucions i funcions assignades als Col·legis d’Advocats i Procuradors i els seus respectius Consells Generals, i la dada que no vagin acompanyades d’un increment de la subvenció que es concedirà als mateixos per contribuir a sufragar els costos dels serveis d’assistència jurídica gratuïta. Al costat de l’anterior, es considera discutible fer recaure el pes de la labor de comprovació i esbrinament patrimonial sobre els Col·legis d’Advocats, ja que no sembla aconsellable posar en mans dels Col·legis tal volum de dades sensibles relatives als sol·licitants del benefici de justícia gratuïta, amb el consegüent increment del risc que es produeixin accessos indeguts a dades personals i altres comportaments infractors de la L. O. de Protecció de Dades de Caràcter Personal. Per això, es recomana mantenir el règim de la vigent LAJG, conforme al com les facultats d’esbrinament patrimonial es concentren en les Comissions d’Assistència Jurídica Gratuïta, limitant-se els Col·legis a canalitzar les sol·licituds presentades.

Tocant a la subvenció i supervisió dels serveis d’assistència jurídica gratuïta (Títol V de l’Avantprojecte), ha de cridar-se l’atenció sobre el fet que la DF 1ª de l’Avantprojecte, estableixi que aquest Títol, entre uns altres, s’ha d’entendre dictat en virtut de la competència de l’Estat reconeguda en l’article 149.1.18ª CE, conforme al com correspon a l’Estat dictar les bases del règim jurídic de les Administracions públiques. Això representa una significativa innovació pel que fa al règim plasmat en l’actual LAJG, segons la qual el Capítol corresponent forma part dels preceptes de la Llei que són aplicable “a falta de normativa específica de les Comunitats Autònomes que hagin assumit l’exercici efectiu de les competències en matèria de provisió de mitjans per a l’Administració de Justícia”. A part de que ni en l’Exposició de Motius ni en la MAIN s’ofereix la més mínima explicació a propòsit d’aquesta mutació de fonament competencial, ha d’advertir-se del seriós perill d’invasió competencial que representa deixar de configurar com a règim supletori aquesta part de la Llei.

Finalment, l’Avantprojecte contempla una modificació substancial del règim de les costes en seu de recurs d’apel·lació, de cassació i extraordinari per infracció processal (art. 398 de la LECiv). A més de que no existeix una explícita connexió d’aquesta matèria amb el contingut de la Llei en projecte, l’Informe destaca que el canvi projectat –remetre íntegrament al que es disposa en l’art. 394 LECiv per a la imposició de costes en primera instància–, en lloc de redundar en una major coherència del sistema, té l’efecte contrari, ja que els arts. 394 i 398 de la Llei d’Enjudiciament Civil parteixen d’aplicar uns mateixos principis a situacions de fet netament diferents. Introdueix, doncs, en aquest punt el prelegislador una reforma de calat en el règim d’imposició de les costes en seu de recurs, la qual no només no es justifica sinó que s’aparta d’un sistema que, com l’actual, resulta coherent amb els principis sobre els quals descansa, entorn dels quals d’altra banda existeix un consens generalitzat.

L’acció combinada de la projectada reforma de l’art. 398 LECiv i de la modificació de l’art. 241.1 LECiv operada per la DF 3ª de la Llei de Taxes Judicials (en virtut de la qual les taxes judicials passen a ser una partida més de les costes processals), permetrà que el recurrent que vegi estimat íntegrament el seu recurs repercuteixi a la part recorreguda, en concepte de costes, la quantia de la taxa que hagi hagut d’abonar per recórrer. Resulta qüestionable que per buscar un pal·liatiu als subjectes passius de la taxa prevista per interposició d’un recurs, s’introdueixi una modificació tan substancial del règim d’imposició de costes en seu de recurs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.