El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha estimat parcialment el recurs interposat per Convivència Cívica Catalana, associació espanyolista encapçalada per Francisco Caja. El TSJC aboleix doncs l’ús preferent del català en aquestes dues administracions, a més de revocar la necessitat de que els ciutadans hagin d’explicitar l’opció lingüística que prefereixen. El TSJC ja havia anul·lat cautelarment diverses parts d’aquests reglaments abans de resoldre sobre la qüestió.
Albert Piñeira, portaveu de CIU De la Diputació de Girona, ha afirmat que ja s’ha donat l’ordre als serveis jurídics de la Diputació per tal d’interposar recurs davant l’únic tribunal al qual procedeix recurs, ja que no són sentències fermes: el Tribunal Suprem mitjançant recurs de cassació a la seva sala contenciosa. Piñeira afirma que es tracta d’un “nou atac al català per part d’una minoria que volia instrumentalitzar la qüestió lingüística.”
Tot i així la sentència no obliga a res a les Diputacions en tant que només es refereix als drets dels ciutadans davant l’Administració. És doncs un cas similar al de la demanda d’escolarització en castellà a les escoles catalanes, que només opera en cas de que ho requereixin els pares del menor, mitjançant però auxili judicial.
En sengles sentències el TSJC utilitza jurisprudència, com la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del Juny de 2010 o la sentència contra el reglament lingüístic de l’Ajuntament de Barcelona, que ja anaven en la mateixa direcció que aquestes dues fetes públiques. El TSJC afirma que la posició del català i del castellà oficials és de “paritat jurídica” a Catalunya. Segons el TSJC la jurisprudència constitucional qualifica al català com a llengua d’ús normal a les administracions “mentre no comporti imposició“. El mateix TSJC també conclou que l’ús normal i com a llengua natural del català “no afecta ni exclou el castellà com a llengua igualment oficial“.
En el cas de la Diputació de Girona s’han anul·lat els articles 2 (aquest expressava l’ús preferent del català a la Diputació), 5.2, 6.1, 6.2, 7 i 13, que bàsicament deixaven en mans del ciutadà si volia una còpia de les resolucions de la Diputació en castellà (amb una còpia en català), però que en tot cas aquestes s’emetrien en català. En el cas de la Diputació de Lleida també s’anul·la la preferència del català en actes burocràtics i en comunicacions orals ( articles 2, 5.2, 5.3, 7, 8 i 14 del reglament).
Ara caldrà esperar al més que probable recurs d’ambdues diputacions per veure què decideix el Tribunal Suprem sobre la qüestió, just quan fa unes setmanes va posar pràcticament punt i final a la qüestió de la llengua d’escolarització dels alumnes catalans.
